L’ofensiva de Carles Puigdemont contra Pedro Sánchez és part d’una estratègia de l’expresident de la Generalitat per recuperar protagonisme, obtenir un pes més gran en la política espanyola i catalana i, sobretot, sortir de l’atzucac en el qual es troba políticament. De fet, mai havia tingut tan poc pes en la política catalana com ara, malgrat que, en la política espanyola, condiciona els pressupostos generals de l’Estat a causa de la minoria parlamentària del socialista Pedro Sánchez.
Puigdemont continua comptant amb una estructura que li dona aixopluc, com és la de Junts per Catalunya (JxCat), però té damunt seu l’espasa de Dàmocles de l’escàndol econòmic del Consell de la República, que pot esquitxar-lo en qualsevol moment. Tot i això, el seu cercle de confiança es redueix a un grapat d’incondicionals en els quals es recolza. La resta podria donar-li l’esquena o deixar-lo a l’estacada a la primera oportunitat, inclosos alguns dirigents de Junts, als quals no els agrada l’estratègia frontista patrocinada per l’expresident. Aquest sector aposta per retornar a Junts els antics principis de Convergència, que afavorien el pacte i aplicar el diàleg per solucionar els conflictes.
“No tots els dirigents de Junts estan al seu costat incondicionalment”, assegura un dirigent de JxCat que considera que la formació peca d’un cabdillisme nociu per al seu futur polític. El gran hàndicap de Junts és que tot el que es decideix ha de passar per Waterloo. “Puigdemont és vel·leïtós. Depèn de com l’agafes pot interessar-se molt per un tema o passar-ne olímpicament. A més, en general, l’avorreixen de seguida els temes que comença. Sí que té moltes idees, però se’n cansa aviat. No acaba mai res perquè és un gandul”, confessa el mateix dirigent.
Aquest caràcter l’ha portat a la situació en què es troba ara. “Va posar la gestió del Consell de la República en mans de Toni Comín, i això pot acabar passant-li factura, perquè ha estat un desastre. S’han gastat centenars de milers d’euros sense solta ni volta perquè els diners corrien a dojo, però ara ha arribat l’època de les vaques magres i ja no hi ha tants donatius, i menys des que es va conèixer el malbaratament de Comín. Puigdemont sap l’escàndol que pot armar-se si se sap la realitat del que ha passat. Fins i tot pot ser que ell també tingui despeses dubtosament justificables. Per fugir de l’escàndol, va maniobrar per ocupar la presidència de Junts, amb la qual cosa tenia l’excusa perfecta per abandonar a la seva sort el vaixell que havia construït a Bèlgica. Però, amb la seva marxa, el Consell de la República és un zombi. És una altra joguina trencada que deixa pel camí”, afirma aquesta font.
La carta a la màniga
Els continus fracassos polítics de Puigdemont l’han portat ara a un atzucac. Per això necessita fer-se notar per sobreviure. Això només ho pot fer de dues maneres: o aconseguint ser reconegut de nou com el líder indiscutit de tot el moviment independentista o alçant-se com a protagonista de la política espanyola.
El dirigent independentista té en contra seva que hi ha una part del sobiranisme que l’ha abandonat i no pensa tornar a donar-li suport mai més. Cercles moderats i els més radicalitzats li han girat l’esquena, tant per la seva incoherència política com pel cabdillisme que exerceix i fins i tot per l’histrionisme d’alguna de les seves compareixences.
Per a tornar a ser rellevant, encara li queda una carta en la màniga: cobrar protagonisme a Madrid, fent la vida impossible a Pedro Sánchez. Els escarafalls amenaçant el Govern socialista de deixar-lo caure són part de la teatralitat del dirigent d’Amer, que només vol acontentar els seus acòlits i que necessita recuperar imatge com sigui. Aquesta teatralitat és la que li retreuen els seus antics afectes, que ara reneguen d’ell i de les seves estratègies.
Davant l’ofensiva que obliga a posposar una hipotètica aprovació dels pressupostos generals de l’Estat, el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, ensuma que hi pot haver alguna possibilitat d’entente cordiale amb Junts per aprovar una moció de censura. Puigdemont no té intenció de donar-hi suport, segons confirmen fonts de Junts a EL TRIANGLE, però ja li va bé que se’l publiciti com la peça més important de la política espanyola, l’home que pot donar la presidència del Govern a Pedro Sánchez o a Alberto Núñez Feijóo. “Li agrada sentir-se la peça fonamental de la política espanyola”, admeten al seu propi partit. Per tant, l’expresident només ha de llançar a l’aire una idea, per forassenyada que sigui, perquè els seus rivals polítics li facin la campanya davant del seu públic.
Però aquesta actitud denota una profunda debilitat del líder de Junts i evidencia que està contra les cordes. La dificultat d’aplicar la seva amnistia, la baixada electoral patida, la sospita que els pactes que va signar amb el PSOE eren fum i l’escàndol econòmic del Consell de la República l’han deixat noquejat. El desgast de la seva imatge davant la ciutadania i, especialment, entre els seus votants, és notori.
En aquests moments, a Puigdemont li queda la seva paraula. Però de la seva paraula ja gairebé ningú se’n fia, perquè ha incomplert sistemàticament totes les seves promeses. Tampoc és un líder assequible ni proper. Viu en una bombolla amb uns canals d’informació que estan controlats per un petit reducte de puigdemontistes d’un extremisme tal que desperten recels entre els seus propis companys de files. A més d’aquesta fallada en la comunicació, l’expresident és obscurantista per naturalesa. No dona les explicacions públiques que exigeixen els ciutadans i només apareix per desafiar Pedro Sánchez. Sota la cuirassa de Puigdemont, ara com ara, no hi ha política, no hi ha idees; tot és màrqueting.
L’amenaça de Sílvia Orriols
Al marge de la seva relació amb la ciutadania, Puigdemont té una altra preocupació afegida: un sector important dels seus antics votants pot canviar-lo per un altre líder més coherent, com Sílvia Orriols. A Puigdemont el preocupa perdre vots per la dreta, perquè aquesta possibilitat l’allunya de la butaca de president, ja que seria una crucial pèrdua de suport i d’escons en els seus feus, i més quan Junts continua sense tenir cap incidència al cinturó metropolità de Barcelona.
Aquest sector sobiranista, a més, exigeix que de cap manera es negociï amb Madrid. “Els partits independentistes són irrellevants al Parlament, però sí que són els més cotitzats al Congrés”, critica un independentista de pedra picada. Té tota la raó: a Barcelona és gairebé impossible un acord global entre Junts i ERC. I ara, amb un renovat Oriol Junqueras al capdavant dels republicans, encara menys. La química entre Puigdemont i Junqueras no ha funcionat mai, però en aquests moments hi ha fins i tot aversió de l’un cap a l’altre. A Madrid, la relació entre Gabriel Rufián i Míriam Nogueras o la resta del grup parlamentari de Junts és també inexistent, i per això no pot haver-hi front català.
Però Junts es fa notar injectant inestabilitat en la política espanyola. La clau, no obstant això, està a saber si Carles Puigdemont seria capaç de sumar els seus vots al PP i a Vox per desallotjar Sánchez de La Moncloa. La resposta, diuen en Junts, és que no. Si ho fa, estaria condemnat a Catalunya. Una part important del seu electorat li donaria l’esquena per haver-se aliat amb la ultradreta espanyola. “Com s’ha d’aliar amb l’extrema dreta espanyola si a Catalunya rebutja l’extrema dreta d’Aliança Catalana? No pot cometre aquest error de càlcul, perquè això seria la seva tomba política”, diu un veterà militant de JxCat.
A més, té a prop alguns dels seus crítics que tampoc l’hi perdonarien. El dirigent esmentat comenta que “tot el que ha tocat ha sortit malament, des de la reconversió de Convergència en el PDECat fins a la Crida o el Consell de la República, la joia de la corona que ell tenia guardada per ser el pal de paller de l’independentisme. L’any passat, els seus pactes amb Pedro Sánchez a canvi de l’amnistia van provocar que una part dels seus devots l’abandonessin. Però, per si no n’hi hagués prou, ara resulta que no se li aplica l’amnistia perquè els termes en què va ser redactada la llei no ho permet. És un desastre total”.
Davant d’aquesta situació, Puigdemont vol fer-se sentir i reclama ser el “rei”. Es considera l’independentista més pur i ven que és un exiliat a qui se li ha de perdonar tot. Però una gran part dels activistes que el recolzaven fins ara ja no creuen en Puigdemont. L’ídol que va ser capaç de pactar per salvar el coll amb una llei d’amnistia ja no els representa, i demanen que s’aparti del camí i que deixi pas a nous lideratges. Però Puigdemont aplica la seva pròpia medicina al problema: continua considerant-se el gran líder indiscutible de l’independentisme, fa el sord davant les crítiques i dissenya a la seva bombolla de Waterloo la seva estratègia de futur, que passa únicament per salvar el coll. “Està contra les cordes, però encara viu”, ironitza un antic amic i col·laborador de l’expresident.
