En les actuals coordenades del barcelonisme, amb l’ànima en suspens per si al final Dani Olmo pot continuar vestint de blaugrana, o no, s’acumulen els tòpics i els mantres als quals l’oficialisme continua donant pàbul amb un servilisme que no per previsible continua xocant amb aquesta realitat que la premsa i els motors digitals del laportisme es neguen a veure ni a assumir.
Per exemple, aquest entorn no es cansa de repetir alegrement que el Barça de Joan Laporta ja pot fitxar a qui vulgui en el mercat d’hivern gràcies a haver aconseguit tornar a la regla 1:1. Cert? En absolut. El Reial Madrid, per contra, sí que està en condicions de fer-ho, ja que el seu marge salarial està excedit en positiu, és a dir, que disposa d’uns centenars de milions per a gastar-los a reforçar el primer equip si així ho entén necessari l’entrenador i el president, Florentino Pérez, està d’acord.
El Barça de Laporta, no. La seva situació difereix bastant perquè la regla 1:1 dibuixa un escenari en el qual per a fitxar ha de fabricar marge salarial, és a dir obtenir beneficis -el net- per traspassos, per baixes de jugadors alliberant nòmines, o bé per rendes no pressupostades provinents d’activitats no ordinàries, com l’operació dels seients VIP a no se sap qui, que a Laporta li han servit per a posar el comptador a zero. De fet, no s’ha explicat, perquè la desinformació i la intoxicació mediàtica superen de llarg la veritable dimensió dels comptes que es porten entre el Barça i LaLiga, si de l’operació amb els fons àrabs a més d’aconseguir l’1:1 s’ha generat bastant joc net per a acomodar la fitxa anual d’Olmo i la part proporcional del traspàs pagat al Leipzig. També la de Pau Víctor.
Suposant que sí, perquè si damunt d’arribar tard i malament a aquest sostre de l’1:1 seria escandalós suposar que encara fos necessari vendre o cedir jugadors per a la seva inscripció, per a anar més enllà i plantejar-se fitxatges hivernals Laporta hauria de continuar amb les vendes, sobretot si, a més, necessita entrar les ampliacions de contracte d’Araújo, Pedri, Balde i Gavi encara pendents. No diguem si, com és lògic i necessari, és hora de millorar la fitxa i el futur de Lamine Yamal, que avui continua volent seguir en el Barça, però que el seu contracte està limitat temporalment i hi ha clubs disposats a anar per totes. La venda de Lamine Yamal seria, per descomptat, la solució a bona part dels mals econòmics del Barça de Laporta si pogués vendre’l per 250 milions. Esborronador.
Malsons a un costat, Laporta no està actualment en condicions d’afrontar fitxatges de gran importància perquè, a més, continua retardat en relació amb aquesta actualització de les condicions d’una plantilla que a més és curta, insuficient, mal pagada i amb problemes d’inscripció paleses, amb independència de si al final aconsegueix retenir a Dani Olmo i Pau Víctor.
Per a Hansi Flick la dimensió de la tragèdia es va fent més gran amb el pas dels dies, perquè de moment ha vist com la seva plantilla, que era de només 22 jugadors dels 25 possibles, s’ha reduït a 21 després de les baixes d’Olmo i de Pau Víctor, només compensades per la reentrada de Christensen.
La realitat es que la Supercopa arriba en un ambient enrarit per les circumstàncies i pel nou focus de tensió després de les paraules del capità Raphinha (“Si estigués en un altre club, em pensaria si és el millor venir aquí“) que no fa sinó augmentar el nerviosisme intern provocat pel flagrant incompliment del compromís del president davant els seus dos jugadors. La desinscripció d’Olmo i de Pau Víctor ha causat un malestar profund en el vestuari que ja no va poder dissimular l’entrenador, Hansi Flick, el divendres passat i que, tant per boca d’Araújo després del partit de Copa i ara de Raphinha en la prèvia davant l’Athletic, els seus companys també han verbalitzat manifestant sense embuts la seva intranquil·litat per l’ocorregut i per la incertesa dominant.
Sense ser del tot un motí resulta d’una gravetat sense precedents que tres membres destacats del primer equip no s’hagin mossegat la llengua a l’hora d’analitzar l’actuació de la directiva, el primer manament de la qual ha estat històricament el de protegir l’equip de qualsevol element desestabilitzador.
Com a símptoma de com estan els ànims en el si de la institució no deixa de ser preocupant, mentre l’oposició també ha anunciat que passarà a l’acció si la directiva no dimiteix o no se sotmet a aquesta estranya figura de la moció de confiança que, per cert, els estatuts no contemplen. Tant Víctor Font com Joan Camprubí, no obstant això, han coincidit a puntualitzar que el vot de censura no es configurarà fins que el president doni les explicacions oportunes i els detalls d’aquest nou acompte sobre l’explotació del futur Spotify.
Una altra cosa distinta és que la premsa laportista, sempre amb un sentit pervers i poc seriós dels esdeveniments, hagi aprofitat que un soci impresentable com Jordi Farré vagi dient que iniciarà un altre vot de censura, com el que va signar contra Bartomeu, perquè les veus crítiques estiguin ràpidament qualificant a l’oposició de ‘circ’ amb l’únic propòsit de desacreditar-la.
És certament trist que aquesta premsa li concedeixi ni un minut a algú com Jordi Farré que en les últimes eleccions va enganyar els socis recollint signatures per a presentar la seva candidatura i quan va anar a lliurar-les a l’OAB, després de fer-se les fotos amb les caixes, es va amagar en un racó tractant d’ocultar una estranya maniobra de destrucció del seu contingut, un indecent espectacle que les càmeres de TV3 van registrar sense que Farré se n’adonés. Es va relacionar amb la revenda de signatures deixant després d’aquest episodi una sospitosa imatge d’algú ben capaç d’estafar al barcelonisme.
Qualsevol incidència que no sigui una resolució ferma, perquè el més probable és que més tard o més d’hora el CSD o un tribunal ordinari admeti la necessitat d’estudiar el cas i, per tant, procedir a una cautelar, continuarà produint una atmosfera d’inseguretat i de nerviosisme inevitable i permanent com ho proven les reaccions dels companys d’Olmo i de Pau Víctor i determinats moviments tant des del poder com des de l’oposició. La cautelar no serà, al contrari, cap èxit de la gestió del cas, especialment per als principals afectats, els jugadors.
