Els canvis d’any són bons per pensar on som i on podem arribar. Quan parlem de les dificultats d’Europa, apel·lem darrerament a informes de dues personalitats italianes (casualitat?) Draghi i Letta que fan una anàlisi del que passa i elaboren un conjunt de propostes per sortir del marasme econòmic en quèn es troba el continent .
Aquesta anàlisi coincideix plenament amb el diagnòstic que al llibre “Kaput: The End of the German Miracle” de Wolfgang Münchau descriu el declivi d’Alemanya a partir de la crisi econòmica, especialment industrial, amb una anàlisi molt precisa sobre les dificultats presents i futures.
En cert sentit semblaria que Europa no se n’ha assabentat exactament del que significa el canvi de la revolució industrial i la seva extensió en la transició econòmica de la tercera ¿a la quarta? revolució, que, si no volem categoritzar-la, almenys la denominarem vinculada al coneixement i la informació.
El tema és que aquest moviment econòmic, metafòricament parlant, sembla que opera com la Llei de Moore (cada 2 anys es duplica el nombre de transistors en un microprocessador) circumstància que ens serviria per dir que l’acceleració de la transformació econòmica es produeix amb molta més celeritat en la mesura que avancen els temps.
Si analitzem el que ha passat des de la màquina de vapor fins avui veiem com les disrupcions intermèdies es redueixen en els temps entre canvis parcials. Però, especialment, els darrers canvis han accelerat encara més la situació, especialment amb la pandèmia i la crisi energètica. El problema és si s’està entenent aquesta transformació, particularment per les seves repercussions en la percepció que la ciutadania té de les institucions, i sobretot de la confiança en elles.
El problema és la multiplicitat de factors que coincideixen, on no només s’està donant una transformació del sistema productiu, sinó que coincideix amb el discurs postmodern, la banalització de les interpretacions, el declivi de la cultura democràtica, l’emergència d’una cultura woke que ha debilitat els posicionaments progressistes, la impunitat interpretativa –apel·lant si cal a mentides– dels nous cleptòcrates i la progressiva presència dominant de lideratges forts il·liberals.
Estem davant d’allò que és fugaç, líquid, ple de fakes i desinformació. Però no és un problema de llenguatges i saber comunicar. Ara com ara, sí, i així podem interpretar perquè joves adhereixen a Milei, Trump, Georgescu o Bukele. Tots tenen en comú un ús de les xarxes, una simplificació dels missatges, una recerca de dreceres per reduir el poder dels parlaments, un discurs doble de cara al poble i de benefici dels grans poders econòmics, especialment aquells enganxats a interessos com les criptomonedes, les grans tecnològiques, els que volen conquerir l’univers, oblidant que la pobresa, la desigualtat i el risc de crisi climàtica estan a la cantonada.
L’última amenaça de Trump de la pujada d’aranzels si no es compra energia als Estats Units (cosa que Europa ja fa amb escreix) és de nou allò de sempre: actuar com un fanfarró que intimida i acovardeix abans de disparar. El que podríem anomenar, la repressió preventiva.
L’exemple de la crisi alemanya, francesa i, en el fons, de gairebé tot Europa és ni més ni menys una crisi de no saber respondre als reptes de l’entorn. Es diu: Amèrica innova, la Xina produeix, Europa reglamenta.
És la millor foto de no entendre per on va la quarta revolució industrial, la indústria del coneixement, la recerca dels camins per participar activament en el desenvolupament industrial i en la nova economia emergent, però no a l’especulativa del bitcoin, l’immobiliari i el treball precari i a preu fet, sinó en una altra basada en el coneixement, la informació, l’aliança amb la ciència, i la innovació.
Europa va ser això durant molt de temps. Renaixement, Il·lustració, Ciència i Cultura Centreeuropea d’entreguerres. Ha de reprendre aquest camí i aprofundir-hi. Trencar els vicis de la burocràcia i apostar per repensar la fiscalitat, el benefici, els recursos públics, les aliances entre el sector públic i el privat.
Si no se suma més aviat que tard pot passar a la insignificància, i en aquest “mar regirat” en primera instància els pescadors seran els populistes de tot tipus.
El món s’ha transformat radicalment i hem de ser conscients d’aquest canvi. Cal treballar decididament per la correcció dels rumbs en matèria d’energia, innovació, creixement, però també pensament i creativitat. Caldrà canviar maneres i modes en la decisió. I deixar de pensar en la seducció dels encantadors de serps i de nous predicadors que no són conscients que aquest canvi ha de ser generalitzat i amb implicació d’amplis sectors. Possible, ho és. Només cal recomanar que ningú se sorprengui que de no prendre mesures de lideratge que generi noves confiança i credibilitat en la política, apareguin falsos profetes que, des de l’exclusió, la polarització, les mitges veritats (i més mitges mentides) tinguin les de guanyar amb un populisme rampant.
