Gairebé ningú recorda com fa nou anys es parlava d’un triple empat a les enquestes de les eleccions catalanes, les del vot de la teva vida, potser per això no rememores com aquell estiu una estranya candidatura podia guanyar.
Es tractava de Catalunya en Comú Sí Que es Pot. Els seus entusiastes deurien haver entès des del principi que les sigles no ajudaven. El candidat, l’ara socialista Lluís Rabell, es foté una bona patacada a les urnes i fou aleshores quan vaig començar a escoltar meravelles d’Ernest Urtasun, del que, a més de guapo, solien qualificar de persona molt intel·ligent, motiu de la seva renúncia a liderar la formació morada en propers comicis, a més de trobar-se molt còmode a Europa, on semblava un tipus seriós.
Per això em sorprengué a l’inici veure’l com un acompanyant ben vestit de Yolanda Diaz, testa visible de la coalició Sumar. Urtasun anava amb ella a tot arreu, com si la gallega tingués veritable necessitat d’ajuda i un home al seu costat, més tard esdevingut ministre de Cultura, on protagonitza una gestió amb bastant més foscor que claredat.
Les causes són varies. Les idees de la autodenominada esquerra a l’esquerra del PSOE son acceptables per a qualsevol persona amb dos dits de front. Altra cosa és jutjar-les imprescindibles, que no solen ser-ho. Un cas ben exemplar és el de descolonitzar els museus. Fóra més fàcil tornar les peces als països d’origen, però el jove català, alumne del Liceu Francés, volgué mostrar-nos com treballava, com també ho féu amb la noble tasca de tornar peces furtades durant la Guerra Civil als seus legítims propietaris, quelcom a aplaudir, si bé ja posats podria reflexionar sobre com determinats centres expositius en van plens d’aquests objectes, com el Marés de Barcelona.
El centre de l’article no són aquestes minúcies. Quan marxo de viatge, ho he comentat alguna vegada en aquestes mateixes pàgines, constato la irrellevància de la política espanyola a nivell internacional. Per això no em vaig assabentar de la invitació francesa als representants espanyols per a assistir a la inauguració de la remodelada Notre Dame. Ningú hi assistí i quan dic ningú parlo dels Reis, que en canvi estigueren excelsos a Itàlia, el President Sánchez i el ministre Urtasun, massa ocupat a les seves històries mentre negligia la importància d’anar a determinats llocs, sobretot quan et conviden.
Ho arreglà amb un disbarat inoblidable. En un acte, no recordo quin, tingué els nassos de dir que Miguel Hernández fou assassinat pel franquisme, justificant-ho més tard, amb acceptació de varis ciutadans, perquè les presons de la postguerra foren les responsables de la fatídica tuberculosi del poeta.
Aquest lirisme ministerial m’hauria de fer riure i em provoca pena. Primer perquè Urtasun viu obsessionat en assumptes no pas banals malgrat siguin a un instant on la Cultura, més encara a tota Espanya, és un conglomerat de màfies, de capelletes a despatxos, ben poc conscients de com la resta de la societat no sap de la seva existència i encara menys de les seves obres, envoltades en un asfixiant provincianisme.
Segon perquè repeteix l’error dels processistes. Fem més memòria. Una estàtua eqüestre de Franco al Born? Sí, aquella pintada i vandalitzada a l’aire lliure per catarsi i esport, ja que la tesi de l’exhibició no fou seguida, en part per la mala comunicació crònica de l’Ajuntament de Colau, en part perquè la pressió del poder de la Generalitat havia impulsat l’acció des d’aquella malaltia infecta que és veure com els polítics han agafat el lloc dels historiadors i s’engresquen, des d’una absoluta falta de respecte, a narrar-nos el passat en funció dels seus interessos.
Urtasun no és cap geni, tampoc cap element innovador. Perpetua una xacra contemporània que farà més mal en breu, quan la majoria vegi, si és que encara no hi ha arribat, com la classe política nacional és incompetent de mena, en essència per la seva voluntat única de dedicar-se a un assumpte molt desprestigiat i fonamental, adjectius perillosos, doncs l’ideal fóra prescindir de persones sense talent per a determinada feina. Ara bé, una política desprestigiada comporta una democràcia en crisi i això s’ha d’evitar sigui com sigui, quelcom per desgràcia impossible perquè ells han guanyat promovent la peresa ciutadana entorn als seus problemes que són els nostres.
Urtasun és el ministre d’una maria i és ben feliç entre ingressos i looks. Ha enfonsat un vaixell sempre amb mal de cap enlloc de potenciar-lo, una prova més de com potser no és pas com creiem. Si fos bo hagués lluitat per a capgirar l’estatus de la criatura que governa. Com no ho és apareixerà a les oracions com el xofer d’una Miss Daisy condemnada a l’amnèsia, i per una vegada la culpa no serà d’Iñigo Errejón.
