Treballa generant continguts socials, del dia a dia, amb monòlegs sobre situacions que ens afecten a tots. Una cosa que va començar gairebé casualment, arran de la covid. Col·labora a Tardear, amb Ana Rosa Quintana, i manté Poco se habla, un pòdcast, al costat de Xuso Jones, diverses vegades premiat. Ara publica El lado bueno de las cosas (Tiempos de Hoy / Planeta).
Les coses tenen un costat bo i un de dolent? Per què el seu costat bo, si existeix?
Tots, en les nostres respectives vides, tenim problemes, situacions difícils. Al final, les coses no són un camí de roses. Tenim problemes per les circumstàncies que ens acompanyen. L’existència no és aquella pel·lícula de Disney que ens venen, o que ens van vendre quan érem petits. El que vull mostrar amb el llibre és, simplement, que no podem triar on naixem i sota quines circumstàncies, però si que podem afrontar les coses. Més enllà, basant-me també en la meva experiència personal, en la meva història, parlo també de les eines que utilitzo per, en la mesura del possible, fer que el dia sigui una miqueta millor. Tot això, a més, ens permet conèixer-nos una mica més, per poder complir així els nostres somnis. Una cosa que, en definitiva, és el que he fet jo.
Crec que va ser Epicur qui va dir que la felicitat és l’absència de dolor. Ho comparteixes?
Crec que la felicitat existeix quan, de sobte, passes per un mal moment i el compares amb altres. És llavors quan et dius el típic del refrany: “No saps el que tens fins que ho perds”. La felicitat seria, sobretot, saber valorar el que un té i gaudir-ne. El que passa és que no ens han educat en el que és l’agraïment i a ser conscients de les coses positives, en comptes de donar importància a les negatives, al que ens falta.
El budisme també sosté que la vida és sofriment, i ha buscat fórmules per superar-lo…
El sofriment és inevitable, i fugir-ne és fins i tot contraproduent. Quan, de vegades, hem intentat reparar els nostres sentiments, no expressant-los, interioritzant-los, guardant-los…, les coses han acabat pitjor. Per exemple, somatitzant-les i agafant malalties. Cal assimilar que en la vida hi ha moments bons com n’hi ha de dolents. Això és la vida, i no passa res, però sempre està bé disposar de recursos per passar les sotragades. Patir, sí, és part de la vida, però no hi ha una llei escrita sobre si a la vida hem vingut a patir. Depèn molt del context social en què naixem. No és el mateix venir al món en un país desenvolupat que en un altre en guerra, per exemple. La vida, al final, són reptes. Et posa en situacions complicades i cal aprendre a suportar-les.
Com s’aprèn a suportar? Qui i com s’ensenya això? Com es treballa la felicitat?
Sempre parlo del que m’ha ajudat a mi, i s’ha d’entendre que no a tothom li serveix tot. Per exemple, la meditació, de la qual es parla tant, sembla que té molts beneficis, i molts estudis ho corroboren. Però per mi és una cosa que no és fàcil de dominar. Jo parlo d’eines pràctiques que a mi m’han ajudat molt, no tant a superar la por, sinó, sobretot a desdramatitzar, a entendre que les circumstàncies per les quals estic passant són passatgeres i que, probablement, no són tan insofribles com pot semblar.
Creus que la desafecció, entesa com es diu en ioga, és una bona via per esquivar el sofriment?
La inclinació emocional, a la família, als amics, crec que està bé, perquè al final també som éssers socials. Però per a les coses materials sí que crec que és important la desafecció. Som éssers que venim al món sense res i ens en anem sense res. Tot allò material no deixa de ser un constructe per crear-te necessitats. Cal entendre que la felicitat no està tant en el que tens sinó en el que ets. En les experiències que vius. Si deixes de donar menys importància a coses banals, com anar a la moda, estar a l’última en gadgets tecnològics… donar voltes a aquesta roda de la rata: feina, casa, cotxe…
El filòsof italià Diego Fusaro ha publicat un llibre que es titula Odio la resiliència, una cosa que considera l’últim invent del turbocapitalisme per tenir-nos ben domesticats. Què n’opines. d’això?
La resiliència no deixa de ser una actitud en la qual, independentment del que et passi, tens, com si diguéssim, una proactivitat per tirar endavant. Ho passes malament, les circumstàncies de vegades et superen, però no s’ha de deixar de tenir aquesta il·lusió de lluitar, deixar que això passi i intentar millorar. Això em sembla una qualitat en un món en el què les dificultats estan a l’ordre del dia i haurem de saber adaptar-nos i canviar moltíssim. Crec que és bo saber superar les circumstàncies i tirar endavant. Una altra cosa és que siguis masoca i, independentment del que et passi i, sobretot, de qui ho provoqui, ho acceptis.
Està també molt a l’ordre del dia tot un mantra de la sanació, les teràpies, com si tots estiguéssim sempre malalts…
El que coneixíem sobre la salut mental era l’enfocament tradicional, i una manera antiquada de tractar-la. Aquesta nova ona també és fruit de la necessitat de generar solucions diferents. El que passa és que, com sempre, en aquest vessant hi ha gent professional, que fan servir teràpies naturals diferents, de vegades més orientals, com si diguéssim, i personatges que se n’aprofiten, i el que fan realment és vendre fum.
En definitiva, ens salva molt el sentit de l’humor? És una cosa que escasseja, que tendeix a pervertir-se…?
Potser no és tant que escasseja com que tampoc d’això ens en han ensenyat. Més aviat se’ns ha educat en un sentiment victimista, de quan les coses surten malament, el fracàs… Jo crec que necessitem un canvi de xip. Al final hi ha dues opcions: o enfonsar-te o no. Una cosa que depèn molt de cadascú. És veritat que en l’humor hi ha una part intrínseca, que és cosa de cadascú, com ser més seriós. Però també es pot treballar. No només volent ser còmic, dedicant-se a això, sinó perquè és bastant recomanable prendre’s les coses una mica en broma.
En qualsevol cas, l’humor, diguem-ne públic, als mitjans, no es confon, massa sovint, amb l’insult, per exemple?
L’humor actual tampoc és esbojarrat. Si ens comparem amb països com els Estats Units, estem molt endarrerits. Segueix havent-hi certa censura per fer, per exemple, humor negre. Encara actua aquesta por a crear pensant en qui s’ofendrà. L’humor per ser-ho ha de ser intel·ligent. En els mitjans, al final, també compta la línia editorial. De vegades, permeten que es faci humor intel·ligent, absurd, o tot el contrari. I fins i tot que no es faci humor. De tota manera, l’humor té molt de subjectiu. Potser el que em fa riure a mi no et farà gràcia a tu. Les xarxes socials han propiciat que tant el còmic com l’audiència trobin una simbiosi. No deixa de ser una sort que dues persones comparteixin claus a l’hora de riure’s de les coses.
Concedeixes també importància en el teu llibre a l’autoconeixement. Potser, a aquestes altures, no seria recomanable el coneixement, a seques?
Òbviament, el coneixement és important, sobretot quan ens referim al que anomenem cultura general. Però l’autoconeixement és una cosa que considero imprescindible, perquè hi ha moltes coses que no ens han ensenyat, sobretot per saber manejar la teva vida. Si no saps qui ets, com ets, què vols…, no podràs dedicar-te al que t’agrada, veure quines sortides professionals tens… L’autoconeixement ajuda a establir objectius, i anar a poc a poc complint somnis. L’autoconeixement em sembla clau, sobretot per a gent que vol un canvi en la seva vida, i de vegades no sap exactament què.
En el fons, molt de tot això de què parlem no és una qüestió d’equilibris, com la natura, la mateixa vida…?
Mai ens han ensenyat a plantejar-nos què volem, com, per què… Ens hem trobat embolicats en una via que se’ns ha imposat. Complim, però arriba un moment en què ens detectem mancances, ens sentim mancats de plenitud. La selecció i la transmissió de coneixements està molt obsoleta. No podem educar les generacions del futur en uns coneixements basats en el passat. Crida l’atenció que hi hagi infants que estiguin aprenent com jo ho feia fa 30 anys. Ens falten coneixements per a la vida, des de com respirar fins a la consciència social de cuidar el planeta. Independentment de si després et dediques a la comptabilitat o al teatre. Tot això entenent, és clar, que no tots estem fets per a tot. Jo mateixa era comunicativa, no estava feta per als números, i això va suposar un martiri per a tota la vida: no seria mai res…
