Avui dia, la ciència pot oferir dades i coneixements crucials per prendre decisions polítiques ben informades. Tot i això, sovint el polític i els partits ni les atenen ni prenen decisions que siguin coherents amb aquest saber tecnocientífic. La pregunta que ens hem de fer és per què els polítics no sempre (o en comptades ocasions) escolten els científics.
La ciència, en general, requereix investigacions a llarg termini i no sempre pot oferir respostes immediates i amb certesa del 100%. En tecnociència, les situacions no esdevenen mai amb el 100% o el 0% de probabilitat. És precisament aquesta incapacitat de la ciència per fer pronòstics segurs al 100%, la que fa que els polítics estiguin subjectes a pressions de grups d’interès, com ara empreses, sindicats i organitzacions no governamentals, que poden tenir interessos contraposats a les recomanacions científiques.
D’altra banda, la ciència és complexa i difícil de comunicar al públic en general i els polítics no sempre tenen la formació científica necessària per comprendre-la. Difícilment un polític podrà prendre una decisió si ni l’entén ni la sap explicar a la població. Les decisions polítiques són sempre complexes i difícils pel fet que els efectes col·laterals o secundaris de qualsevol decisió són inevitables. Les decisions polítiques s’han de basar en una combinació de factors, com ara l’economia, la seguretat nacional, les relacions internacionals, la geopolítica i l’opinió pública. La ciència és només un més d’aquests factors. A més, els científics són sovint poc eficaços a l’hora de comunicar els seus coneixements de manera clara i concisa tant a polítics com a la ciutadania.
Davant d’aquesta situació, ens hem de preguntar què es pot fer per millorar aquesta situació. La primera cosa és invertir en institucions científiques sòlides i autònomes, capaces de produir recerca de qualitat i d’assessorar els governs, empreses i la ciutadania en general. Cal invertir en una divulgació científica més gran i millor des d’Universitats, centres de recerca, governs centrals i autonòmics i ajuntaments. És fonamental que els científics s’involucrin en la divulgació de les investigacions perquè el públic en general, i els polítics en particular, puguin comprendre millor la seva feina. Per altra banda, els polítics haurien de rebre una formació bàsica en ciència per poder prendre decisions més informades. S’han de crear espais per al diàleg entre científics i polítics on puguin intercanviar idees i construir consensos. Tot això ha d’anar acompanyat que els processos de presa de decisions polítiques siguin més transparents i sigui possible una participació més gran de la comunitat científica tant nacional com internacional.
Després de tot el que s’ha exposat, no voldria deixar d’esmentar que hi ha hagut exemples recents en què els polítics han escoltat els científics. La resposta global a la pandèmia de COVID-19 és un exemple clar de com la ciència ha guiat les decisions polítiques. Els governs de tot el món es van basar en l’assessorament d’experts en salut pública per implementar mesures com ara el distanciament social, l’ús de màscares i les campanyes de vacunació. La ràpida creació i distribució de vacunes contra el COVID-19 va ser un èxit científic sense precedents, i els governs van recolzar massivament aquests esforços, reconeixent la seva importància per controlar la pandèmia. A molts països, les polítiques de salut pública es basen en evidència científica. Per exemple, les campanyes de vacunació infantil, les regulacions sobre aliments i medicaments i les mesures per prevenir malalties cròniques es dissenyen amb base a estudis científics.
Un altre aspecte, potser amb menys èxit almenys fins ara, ha estat el canvi climàtic. Tot i les divisions polítiques, hi ha un creixent consens científic sobre la realitat del canvi climàtic i la necessitat de prendre mesures urgents. Molts governs han establert objectius ambiciosos per reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, impulsats per les evidències científiques. D’altra banda, la pèrdua de biodiversitat ja està assumida com una crisi global, i molts governs han establert àrees protegides i han implementat polítiques per conservar espècies en perill d’extinció, en resposta a les advertències dels científics.
En definitiva, la relació entre polítics i científics és essencial per abordar els grans reptes del nostre temps. És necessari superar les barreres existents i construir una societat basada en el coneixement científic. Hem d’exigir als polítics que prenguin decisions basades en la millor evidència científica disponible.
