El 13 de desembre del 2014 va morir Joan Barril. Una bona definició de la meva relació amb ell la manllevo de Joan Manuel Serrat quan es referia a alguns dels músics que arranjaven les seves cançons: “Amic, company i mestre”.
Quan la pneumonia se’l va endur tenia 62 anys, sis menys dels que tinc jo ara. He d’agrair a Ricard Ustrell i a Catalunya Ràdio que em recordessin la data de la seva mort amb l’emissió que li van dedicar el dia 13. Barril feia El Cafè de la República en aquesta emissora després d’haver fet La R-Pública a Com Ràdio. Sempre treballava acompanyat de Joan Ollé, un altre geni desaparegut.
A Com Ràdio vaig formar part de l’equip de La R-Pública. Abans ja havia treballat amb ell a Ràdio 4 i quan dirigia la revista El Món i vam coincidir en algunes activitats professionals vinculades al PSC. Hi ha tota una obra seva que ha servit de plataforma d’expressió indirecta de destacats dirigents socialistes. Molts periodistes hem fet allò que en diuen de “negres” algun cop. Ell, també.
Li compto 16 llibres i potser me’n deixo algun. Era prolífic però la imaginació i el temps tenen un límit i, a vegades, et telefonava a mitja tarda demanant-te si tenies alguna idea o tema per l’article que havia d’escriure aquella nit per El Periódico.
No el recordo mai estressat. Quan cinc minuts abans de començar el matinal de Com Ràdio un convidat ens deia que no podia venir tots, menys ell, ens posàvem dels nervis. Potser la professió anava per dins seu però el cas és que passava un número de telèfon al productor i li demanava que convencés el seu propietari perquè intervingués al programa. Tenia una bona agenda.
Evidentment no estàvem d’acord en tot. Algun dels col·laboradors que va tenir em grinyolaven. I del que escrivia als articles no hi estava sempre al cent per cent d’acord. No compartia la seva passió pel bon menjar i el bon beure però em divertia saber que se n’anava amb l’Ollé, en Sabina i en Serrat a prendre un whisky. L’ex-dirigent del PSUC Antoni Gutiérrez explicava que el feia feliç que el convidessin a La R-Pública perquè sempre li oferien una copa de cava.
Per descomptat que no li agradaven les discussions a l’estudi i, com va recordar divendres Pere Mas, que va ser la seva mà dreta radiofònica durant molts anys, un dels seus “trets diferencials” era que no volia tertúlies al programa. Ni cridava ni volia crits al seu entorn.
Deu anys després que ens deixés potser seria hora que el seu nom estigui present en algun racó de la ciutat i de Catalunya. Se us acut on?
