Un cop finalitzada la temporada pot ser un bon moment per reflexionar sobre un incident que ha sorprès molts aficionats: la xiulada al president de la Generalitat, aquesta tardor, quan va arribar al recinte on se celebrava el Concurs de Castells de Tarragona. No és una anècdota. Reflecteix un canvi en la identitat i en la dinàmica tradicional del món casteller, que històricament ha estat un espai de cordialitat.
Cal aturar-nos per analitzar moments com aquest. Encara tenim l’oportunitat de reforçar els valors que han definit aquest patrimoni cultural i assegurar que es mantinguin vius en les futures generacions.
La tradició d’aixecar castells durant gairebé tres segles es limitava al territori del Penedès, Garraf, Tarragona, i Valls. Es regia per quatre principis, força, equilibri, valor i seny, i representava també un espai d’unitat, de cohesió, obert a la participació de tothom, sense discriminacions. Durant força temps, ha estat un dels pocs espais que ha facilitat aquesta integració.
En formaven part molt activa els aleshores dits «forasters» al costat dels autòctons, gent de dretes i d’esquerres, de qualsevol creença o classe social, fent pinya o pujant el castell, convivint i col·laborant. No era gens estrany que membres de diferents colles, els dies que coincidien en una demostració o en una festa, ajudessin a fer pinya a altres més humils, amb menys gent.
Als anys vuitanta, algú va decidir que el fenomen podia ser nacional i identitari, i es va incentivar per tots els mitjans que es formessin colles per tot el territori, i per aconseguir-ho calia espectacularitat, fer-ho cada cop més competitiu i difícil. La incorporació femenina va afavorir que els castells fossin cada cop més alts i de major dificultat, portant els castells a noves alçades tant literalment com metafòricament.
Si bé és cert que aquesta competència ha aportat consolidació i expansió, també ha generat rivalitats que semblen haver desplaçat els valors de comunitat que caracteritzaven les colles. El món casteller cada cop és més competitiu. La rivalitat indissimulada està força estesa. Fins i tot hi ha fitxatges, fet insòlit fa uns anys. La colla era una expressió del lloc i de la gent que hi vivia.
Els mitjans de la Generalitat ho han adoptat com un objectiu primordial. Només cal veure la cobertura –xiulada i crits d’independència inclosos– de TV3 al Concurs. Per cert, un concurs amb públic restringit que paga per entrar quan els castells, una manifestació popular per definició, sempre s’han fet a les places, naturalment, de franc, accessible a tothom.
La transformació dels castells en un esdeveniment mediàtic ha aportat visibilitat i prestigi, però alhora ha provocat que es perdi part de l’essència. Per millor o per pitjor, el fet casteller genuí ha canviat radicalment. Fins aquí, fora nostàlgies. L’evolució és imparable. A més, sembla clar que en tot aquest procés hi ha aspectes positius.
Tanmateix, en aquesta transformació, no s’hauria de perdre l’esperit de bonhomia tant propi del món casteller. Per als que hem sentit els castells com a cosa pròpia, se’ns fa difícil contemplar una escridassada de part i de divisió. Què s’ha fet d’aquella cordialitat? El món integrador i de cohesió s’ha convertit en excloent i partidista? Un vell casteller em va voler tranquil·litzar. «Això és cosa dels de Junts. Han rebut la consigna de xiular l’Illa allà on vagi»… Quin consol. S’ho han quedat? Tanta mala sort és possible? I, sobretot, és irreversible?
