Descens preocupant de l’ús del català

Ens trobem amb la nostra llengua oficial a Catalunya en fase pal·liativa. A les darreres dècades, l’ús del català a Catalunya ha experimentat un descens preocupant i són diversos els factors que constaten els experts en filologia catalana, pedagogia i sociologia, i s’assenyalen grans canvis en àmbits socials, polítics i econòmics, que han contribuït a aquesta tendència a la baixa en caiguda lliure del català, i que planteja interrogants sobre la identitat cultural i la cohesió social a Catalunya.

El canvi demogràfic que hi ha al nostre país és un dels factors més clars i també delicats de parlar i solucionar, que passa per la immigració de persones d’altres parts d’Espanya i sobretot de l’estranger. La por de ser titllat de racista o xenòfob dificulta poder expressar de forma lliure l’exposició d’un problema que els pedagogs i lingüistes han advertit moltes vegades. Cadascú de nosaltres ja podem veure el problema que tenim amb el català al nostre dia a dia, al metro, a molts llocs de treball, a gimnasos i fins i tot ja a les nostres cases i carrers, sobretot a l’extraradi de les grans capitals de Catalunya, especialment Barcelona.

Si bé la immigració sempre ha comportat una diversitat lingüística que enriqueix la cultura de Catalunya, actualment, quan veiem que només un 35% dels catalans i catalanes pensem i parlem català de forma habitual en el nostre dia a dia, demostra que el sistema migratori actual ha portat a una presència més gran de l’espanyol com a llengua de comunicació quotidiana. I això és un fracàs dels nostres polítics i, especialment, del sistema educatiu.

Molts immigrants no tenen el català com a llengua materna i, en molts casos, opten per utilitzar l’espanyol a la seva vida diària. És lògic i mai hi ha hagut cap problema a Catalunya, però el fet que els més joves, la generació Z, sense tenir cap dictadura franquista ni impediment democràtic, conformin la primera que no domina la llengua com ho feien els seus predecessors en democràcia, és molt preocupant i és fruit d’un gran fracàs del sistema educatiu.

Per què el sistema educatiu català que ha estat un pilar fonamental per a l’ensenyament i la difusió del català ara no sap afrontar el problema? Els pedagogs i lingüistes catalans assenyalen que, en els darrers anys, no hi ha hagut un debat suficient, profund, ni real sobre la política lingüística a les escoles. I quan un problema es descuida, crea partits com Aliança Catalana. Al famós informe PISA, va quedar reflectit aquest problema de forma clara, igual que en les competències bàsiques. Cada any que es realitzen es veu un descens més gran en el domini escrit i de comprensió lectora del català, la nostra llengua oficial i encara la materna per a un 35% dels catalans.

Hi ha un llibre del filòsof, escriptor i professor Damià Bardera, titulat “Incompetències bàsiques”, que parla de forma molt clara i contundent del fracàs al sistema educatiu actual. No només és un problema de comprensió lectora i escriptura, assenyala, és un problema de l’ús de la llengua, que es fa servir cada vegada menys i per un desastrós sistema educatiu el departament d’educació del qual cada any fa els exàmens més fàcils ja que sinó no aprovaria ningú, assenyala. De fet, més enllà del llibre, les seves entrevistes s’han fet virals només per dir la seva experiència sense por del que diguin partits polítics o entitats del sector. Només descriu la seva preocupant experiència actual a les aules, tant que s’està plantejant fins i tot deixar l’ofici fruit de la desesperació.

La política lingüística a Catalunya ja ha tingut alts i baixos, però mai a aquests nivells. Cal promoure i implementar mesures per a l’ús del català, començant per les aules, no fer una nova “Conselleria del Català” per acords polítics. Deixarem que Aliança Catalana sigui el partit “salvador”? Això ja no va de partits polítics com abans que alguns parlaven de catalanisme. Tampoc de racisme, obvi. El color de pell de qui parla és indiferent a tot i sempre. L’adaptació mai no és fàcil, i cal tenir-ho present, però qui ve a buscar una vida millor a Catalunya, s’ha d’integrar i respectar la cultura i la seva llengua, com ja van fer molts dels nostres pares o avis quan van venir de la resta d’Espanya.

Què poden fer els professors que veuen com a l’aula no poden fer classe amb fluïdesa perquè hi ha alumnes que no entenen el català o quan veuen que al pati es parla més el castellà que el català? Poc o res.

És el departament d’Educació i el Govern qui ha de fer polítiques útils, i nous programes d’immersió lingüística adaptats a la immigració actual amb el suport institucional del govern d’Espanya. La manca d’un consens polític ferm sobre la protecció i la promoció del català debilita l’estatus a la societat. Un cop queda demostrat aquest problema. Farem alguna cosa?