Es veia venir des de molt lluny. Joan Laporta va ser l’únic barcelonista que no va lamentar, més aviat al contrari, que ni Leo Messi ni Pep Guardiola ni Iniesta, Puyol o Ronaldinho assistissin a la gala del 125è aniversari del FC Barcelona. En aquest enorme buit provocat per absències que desqualifiquen per si mateixes la celebració d’una festa tan poc identificable amb l’últim quart de segle barcelonista, el període de major glòria internacional de la història del club, dominant el planeta futbol amb jugadors de casa i un estil identitari, únic i imbatible que no hauria imaginat ni Joan Gamper en el millor dels seus somnis, Laporta va veure l’oportunitat de convertir-se en el gran protagonista de la nit.
I ho va ser, sens dubte, perquè lluny d’entendre que les inexcusables baixes són, lamentablement, el reflex de la repulsió i el rebuig que la seva figura comença a provocar sobretot en els qui, des de la distància, són capaços de distingir els seus tics totalitaris, egoistes i manipuladors, la seva reacció va ser la de creure’s molt per sobre dels qui no van voler formar part d’una altra de les seves megalòmanes exhibicions, convertint-se en l’estrella de la festa.
Per a desesperació de TV3, que va fer l’esforç de programar-la en directe perquè els van prometre l’assistència de Messi i de la resta, Laporta es va menjar mitja hora de la gala sense encomanar-se a ningú. Li van pautar un discurs de set minuts i gairebé va arribar als quaranta, excedint-se en més mitja hora, va parlar més que els dos presentadors junts -finalment, tan insípids com innecessaris-, i va aconseguir, per descomptat, molta més quota de pantalla que ningú, arruïnant el presumpte i exigible esplendor institucional del 125è aniversari, relegat després de tot a un curt documental comprat a una productora i poca cosa més.
Amb el seu discurs exagerat i acaparador, excessiu, no va aconseguir una altra cosa que subratllar la magnitud d’aquest enorme buit provocat per l’espantada de tants pesos pesants. Cadascun per diferents motius, encara que també agafats de la mà per un cert sentit solidari i la percepció comuna que Laporta no és de fiar, Messi i la seva generació d’or, inclòs Pep Guardiola, van evitar la foto amb ell i, de passada, impedir que s’aprofités del sentit de la responsabilitat i el compromís amb el club d’estar en un dia tan assenyalat per sobre de les relacions personals.
Molts dels que van respondre lleialment a la crida del Barça des d’aquest sentiment i vincle emocional amb el barcelonisme es van penedir el mateix divendres a la nit d’haver assistit i patir en les seves pròpies carns que el primer a no assumir el rol institucional que li tocava fos el president. Vergonyós i inacceptable el tracte de perdonavides que va dispensar als expresidents i exdirectius, i impresentable, per part seva, no haver convidat Evarist Murtra, el que fou el seu mentor i millor assessor del seu primer mandat, en venjança per les seves crítiques dels últims mesos sobre la pèssima gestió del club i per recomanar als socis no aprovar els comptes en l’última assemblea.
La mateixa manera de procedir, dictatorial i franquista, amb els socis en general des del seu retorn a la presidència, amb la repressió i l’extermini portat a terme amb les penyes i, en la mateixa setmana, amb la graderia d’animació, tancant-la també per proferir crits contra la directiva.
Laporta, ara ja convertit en el reietó del 125è aniversari, autocoronat de forma una mica caricaturesca i sòrdida davant el silenci de la marginada estructura social i l’entusiasme servil i no menys lamentable de la premsa majoritària, va presidir un acte més musical que una altra cosa perquè no podia ser d’una altra manera després d’haver-ho deixat en mans de David Carabén, abans músic que barcelonista per molt que digui.
Igualment, passat aquest 29 de novembre que havia de ser el dia 1 del nou estadi -una altra promesa mentidera-, la inscripció de Dani Olmo segueix en l’aire i l’enganyifa de Barça Studios li continua donant la raó a l’auditor.
