El nou estadi del Barça no és un èxit: és una ruïna

Entre les perverses intencions de Joan Laporta per assolir de nou una victòria electoral hi figura, per descomptat, la d’atribuir-se la construcció del nou estadi com un indiscutible i exclusiu mèrit de la seva gestió per la seva audàcia i determinació d’haver fet el pas que les juntes anteriors no s’havien atrevit a fer.

Un relat tan simple, rodó i feliç com fals, i per descomptat temerari, ja que si les directives de Sandro Rosell i de Josep Maria Bartomeu no van poder iniciar les obres no va ser per falta d’interès, esforç o treball, sinó perquè l’Ajuntament de Barcelona, el mateix que ara s’agenolla davant els veïns de les Corts per demanar-los més amplitud d’horaris, paciència i sentit de la responsabilitat i del sacrifici a favor de l’obra, s’havia passat set llargs anys posant bastons a les rodes, demorant fins a l’exageració i la ximpleria cada pas de la modificació del Pla General Metropolità. A l’inrevés que ara, entre altres factors polítics perquè Laporta s’ha deixat prop de 30 milions a jugar a Montjuïc, on no ha escatimat despeses.

Les llicències només es van tramitar finalment quan ja Bartomeu va estar sentenciat i Laporta caminava triomfal cap a la presidència. Una manera d’actuar que explica el seu posterior servilisme en una relació tan canviant i sospitosa, en funció de qui segui en la llotja del Camp Nou.

A l’anterior junta, l’Ajuntament va exigir-li una pulcritud i una excel·lència més enllà dels límits, fins i tot en els processos d’elecció del disseny, a més del compliment estricte de la normativa, raó per la qual mai li va permetre avançar un sol pam de terreny a les obres i en la seva preparació. En canvi, va arribar Laporta, va canviar estructuralment la concepció del nou estadi, el va vulgaritzar, va suprimir aquells elements que li donaven realment singularitat, modernitat i atractiu, i el mateix Ajuntament el va autoritzar a iniciar les obres sense haver presentat un nou projecte constructiu, improvisant i deixant-li començar els enderrocaments mentre algú refeia els plans a correcuita.

Per anar més de pressa, les modificacions han eliminat l’espectacular passeig elevat de 360 graus i el marcador circular; l’ús del formigó ha estat substituït per una estructura de ferro, més barata i ràpida de muntar, de la mateixa manera que la coberta, sofisticada i arquitectònicament perfecta en origen, ha deixat pas a un sistema rústic del qual caldrà veure l’eficiència.

Pel que fa al tractament social intern, la junta de Bartomeu va ser durament criticada i víctima d’una àcida campanya mediàtica perquè, a causa de la parsimònia municipal, havia de proposar als socis un augment de 600 a 800 milions del cost de les obres totals de l’Espai Barça, incloent-hi el nou Palau Blaugrana, la resta dels equipaments i la urbanització de l’entorn. Tan pressionada es va veure per l’oposició que va haver d’ajornar fins i tot dues vegades la celebració d’una assemblea per sol·licitar un finançament respecte als pressupostos del 2014.

Mentrestant, això sí, Bartomeu va tancar un acord base amb Goldman Sachs, el mateix que després Laporta aprofitaria, encara que pactant unes condicions aberrants i desproporcionades quan al nou president li va agafar la pressa per licitar sospitosament les obres a favor de Limak i posar-se com a meta jugar en el nou estadi el 29 de novembre del 2021, argument innecessari al qual es va aferrar per justificar l’elecció de Limak, l’exili a Montjuïc i pactar un préstec ruïnós. Si més no per al Barça.

Dels 800 milions de Bartomeu per a tot l’Espai Barça, Laporta ha signat un crèdit de 1.450 milions que es gastaran exclusivament en la reforma de l’estadi, amb un cost en interessos que es calcula en 1.500 milions més i una devolució impossible en els termes actualment acordats i amb uns tipus d’interès superiors al 7%.

El resultat serà que quan s’acabin les obres el Barça només rebrà 100 milions anuals dels més de 300 milions de l’explotació, almenys fins a l’any 2050, infringint la norma sagrada i compromesa que els costos i el finançament de l’Espai Barça no podrien afectar els ingressos ordinaris, i l’acord assembleari que va autoritzar un límit de 1.500 milions per a tot l’Espai Barça.

Laporta, no obstant això, esgrimirà que només ell podia liderar un projecte així, la qual cosa és veritat perquè és difícil fer-ho pitjor ni amb unes conseqüències tan fatals.

*Pots llegir l’article sencer al número 1599 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.