A Joan Laporta se li comencen a acumular les querelles per estafa, unes directament ja admeses per la Fiscalia i unes altres que, encara a distància, podrien acabar ampliant un escenari realment incòmode i complicat per al bon nom i la imatge del Barça. Tot per culpa d’un embolic judicial del seu president, que pot acabar sent jutjat per estafa, juntament amb dos dels seus actuals directius, el vicepresident Rafael Yuste i el vicepresident de la Fundació Barça, Xavier Sala-i-Martin, i l’exdirector general del Barça Joan Oliver.
Així poden acabar les diligències iniciades per la Fiscalia i el Jutjat d’Instrucció número 6 de Barcelona, que ha demanat acumular a un presumpte delicte d’estafa agreujada i associació il·lícita, que té com querellats Joan Laporta, Joan Oliver, una assessora de Bankinter i la societat CSSB Limited, un altre procediment en el Jutjat d’Instrucció número 21 de Barcelona per presumpta estafa amb els mateixos querellats. En totes dues causes, el patró és similar. Els afectats havien aportat els seus diners a CSSB Limited per invertir en un negoci avalat pel prestigi de Joan Laporta i algunes persones del seu cercle més íntim, lligades també al FC Barcelona entre 2004 i 2010. La rendibilitat promesa i la recuperació de la seva inversió, que també estava garantida, mai es van complir.
El Jutjat d’Instrucció número 6 també estudia acumular dues causes més, la querella del tenista Albert Ramos contra CSSB Limited i una altra que inicialment va ser arxivada, també per estafa agreujada contra Joan Laporta, després d’arribar-se a un acord extrajudicial mitjançant una compensació econòmica del president del Barça a favor de les dues presumptes víctimes i querellants que ara, després de registrar-se l’impagament de Laporta, han presentat una nova querella. Totes dues en el 28 de Barcelona i amb moltes opcions d’acabar en el 6 d’aquí a poc temps.
El soroll de fons procedeix d’aquella llunyana compra i gestió del Reus quan militava a Segona B, a càrrec de Joan Oliver, director del FC Barcelona entre el 2008 i el 2010, els dos últims anys de la primera presidència de Laporta. Van ser dos anys certament convulsos i molt intensos que van arrencar just després del vot de censura que Laporta va guanyar amb paranys, manipulant una sèrie de taules el dia de la votació, i va superar gràcies al fet que la contestació social no va arribar al 66,6% requerit, només al 60%. La meitat de la junta va dimitir amb un mínim de dignitat mentre la resta es va aferrar al càrrec fins a esprémer-lo, deixant la caixa buida per culpa de despeses indecents, abusos de poder inexplicables i operacions que van arruïnar al club. Emparats en el fet que l’equip de Messi ho guanyava tot, en l’últim exercici (2009-10) Joan Oliver i Xavier Sala-i-Martin van presumir d’haver perdut 79 milions i de tancar el mandat amb 47,7 milions de pèrdues. Tanta disbauxa i frivolitat en la despesa va convertir la banda dels quatre, Joan Laporta, el vicepresident primer Rafael Yuste, el tresorer Sala-i-Martin i al primer executiu, Joan Oliver, en inseparables.
Tant, que es van veure capaços de tornar-ho a fer, aquesta vegada en qualsevol altre club, perquè es consideraven pares de l’equip liderat per Leo Messi, a més de prou superbs, vanitosos, creguts i desmesuradament ambiciosos per estar convençuts que podien convertir en or tot el que tocaven. Quelcom realment sorprenent després d’haver arrossegat el Barça a la misèria malgrat el cop de fortuna que els va portar a gestionar de sobte el millor equip de tots els temps. Ho prova el fet que la junta posterior de Sandro Rosell va recuperar aquestes pèrdues en dos anys i al tercer ja havia acumulats guanys per gairebé 200 milions, simplement controlant les despeses generals i fitxant sense intermediaris sanguinaris i parasitaris.
El cas és que el Reus es va convertir en la següent víctima. Hi van desembarcar sota l’aparent presidència de Joan Oliver i el control accionarial del club a través de dues societats, Core i CSSB Limited, aquesta segona dissenyada per comprar i gestionar un club xinès de segona categoria que, sota la seva batuta i experiència, havia de generar en molt poc temps una riquesa i beneficis extraordinaris. La foto dels quatre, Laporta, Yuste, Sala-i-Martin i Joan Oliver, va il·lustrar els dossiers emprats per captar inversors, als quals es va prometre, des del primer mes, una rendibilitat del 6% i la recuperació íntegra del capital aportat en un termini de temps també curt comparat amb altres productes d’estalvi o d’inversió.
Segons la documentació portada ara davant els tribunals pels inversors que s’han sentit estafats, la garantia d’èxit del negoci, del pagament mensual del rèdit i de la recuperació sense cap risc dels diners era, precisament, la participació efectiva i la gestió a càrrec d’aquesta banda dels quatre, especialment per part de Joan Laporta -pel seu prestigi-, qui, malgrat haver negat de manera recurrent i reiterada la seva vinculació, havia signat en nom i representació de CSSB Limited documents clau que confirmen inequívocament el seu pes principal en l’operació.
El fet veritablement sorprenent és que Laporta, Yuste, Oliver i Sala-i-Martin, després del seu pas ruïnós pel Barça, creguessin que podien omplir-se les butxaques, i les dels seus incauts inversors, o, fins i tot, fer-se milionaris ells mateixos, gestionant un club de futbol xinès completament desconegut una vegada convertit en una espècie de franquícia internacional del Reus.
Costa d’imaginar, fins i tot sense tenir en compte la perspectiva que el temps ha projectat sobre la seva incapacitat per dirigir el Reus -que va acabar liquidat, desaparegut i enterrat en un oceà d’impagaments, trucs comptables, mentides, incompliments i negligència-, que la mateixa banda dels quatre pogués triomfar en aquest altre intent de fer fortuna en l’anomenada indústria del futbol. Era un fet provat, anteriorment, que aquests mateixos visionaris venien de no haver guanyat un sol euro -per al Barça, convé precisar- ni tenint un equip admirat en el món, imbatible i liderat pel millor jugador de tots els temps. Arguments més que raonables i suficients per posar seriosament en dubte, tret que la seva exagerada suficiència, la seva desmesurada ambició, la seva supèrbia, la seva vanitat il·limitada i la neciesa pròpies fossin -i continuïn sent- mastodòntiques, que el propòsit d’armar aquest tipus de negoci respongués a un càlcul real de grans i immediats beneficis.
