El 125è aniversari del FC Barcelona, que havia de ser l’aparador perfecte perquè Joan Laporta aparegués davant el barcelonisme com el president plusquamperfet, liderant la reforma del Camp Nou i autocoronat com la figura al voltant de la qual havia de girar l’estrellat d’aquesta celebració, és molt possible que no compti ni amb Leo Messi ni amb Pep Guardiola en la gala elitista i tancada exclusivament a vips -estiguin o no en el context d’un dia tan assenyalat de la història blaugrana- prevista per al pròxim dia 29 de novembre.
La seva absència, a més de significativa per raons que han de ser apreciades en la seva veritable dimensió, molt pròximes a un rebuig personal a la invitació del president i en cap cas una postura contrària a la institució, suposa, en cas de confirmar-se, que els dos personatges més grans dels 125 anys la vida del club, per la seva transcendència esportiva, desvirtuaran no sols la gala, sinó el veritable sentit d’aquest últim quart de segle en el qual, gràcies a la Masia i al llegat d’un patrimoni capaç de resistir les vandàliques presidències de Joan Gaspart i de Joan Laporta, el Barça s’ha projectat al món amb el millor equip i futbol de tots els temps.
D’aquesta fita indiscutible, Leo i Pep, també sense discussió, són avui i ho seran per molts anys, més encara quan el seu recent passat es cobri merescudament el seu ascens a llegenda, els únics grans protagonistes del nou segle barcelonista, ja el tercer. Perquè ningú millor que tots dos, no sent personatges de l’entorn, ni directius o exdirectius, ni presidents o expresidents, ni oposició ni socis de mèrit ni cap altra cosa, només màgia i ciència al mateix temps que un futbol mai vist, representen allò que el barcelonisme havia esperat pacientment durant més de 100 anys i després de no poques adversitats i desànims: ser liderats sobre el camp per lluitadors culers íntegrament connectats a la seva gent, anímicament invencibles, forts, solidaris i compromesos amb la causa blaugrana, resistents a l’entorn i pertinaços en el triomf i especialment guanyadors des d’una excel·lència i domini del joc mai vista i segurament inigualable, juntament amb altres escortes no menys èpics com Puyol, Valdés, Busquets, Xavi, Iniesta i Piqué, etc. Autors també de les pàgines més inesborrables d’aquest club fundat per Joan Gamper el 29 de novembre de 1899.
Cap dels dos anirà al Liceu aquest divendres pròxim perquè perceben, en tots dos casos encara que des de distintes perspectives, que si finalment els han cridat, ha estat sobretot per complir amb l’expedient i per l’obligació de convocar-los, tard i sense un veritable interès en què realment assistissin, exclusivament per contribuir a una festa pensada només pel lluïment i protagonisme del president, Joan Laporta, i no per a l’enaltiment dels qui de veritat haurien de ser els homenatjats, els citats herois del sextet i dels dos triplets juntament amb aquests noms més desconeguts de la Masia que durant dècades han forjat els millors futbolistes del planeta.
Participaran amb vídeos gravats, en el cas de Messi mitjançant una argúcia indirecta, concedint-li una entrevista a David Carabén, el comissionat del 125è aniversari, a proposta de TV3, en cap cas atesa una proposta de l’actual junta, perquè Leo entén que la seva lleialtat i amor és amb la institució i així ho ha volgut expressar amb un missatge realment entranyable de barcelonisme, més que mai dirigit als culers i per sobre de la directiva de torn, si és el cas justificadament pel profund disgust del doble engany i puntada rebuda de Laporta.
Perversament, la invitació li va ser lliurada fa només quinze dies, sabent que sense una aproximació i diàleg previs, Leo ja havia assumit compromisos amb l’Inter de Miami i personals incompatibles amb aquest viatge a Barcelona només per la foto que Laporta ha perseguit des de fa més de tres anys. Mai va haver-hi interès real i sí una altra dosi de mala llet per part de l’entorn laportista, filtrant als mitjans que Messi havia confirmat la seva presència al Liceu. Era rotundament fals, una falòrnia més perquè fos Leo qui semblés dir no al Barça des del seu entorn.
Amb Guardiola, el muntatge ha estat similar: no contactar seriosament i vehementment amb ell, només amb un email fred i desapassionat perquè si bé Laporta hauria volgut aquesta foto amb Pep, i per descomptat amb els tres, també amb Leo, en el fons sabia que tots dos podien arrabassar-li tot el protagonisme, sobretot si com tots dos han declarat avui se senten més pròxims i units que mai i, arribat el moment, haurien estat capaços de protagonitzar aquesta foto del retrobament entre tots dos… sense el president. Aquest temor li ha pogut a Laporta per sobre de tot, junt amb la temptació i supèrbia pròpia de ser el veritable centre d’atenció.
De fet, Guardiola hauria estat objecte de no poques especulacions si el seu aterratge a Barcelona hagués coincidit amb la confirmació que aquesta seria la seva última temporada al City i, per tant, s’hauria obert una porta al seu eventual retorn en el compliment d’aquestes paraules seves de mesos enrere: “Al Barça no puc dir-li que no, és el club de la meva vida; si em necessita, sempre serè aquí”. En canvi, el seu no al Barça de Laporta i més que possible declinació a ser a la festa del 125è aniversari ha estat rotund, un cop de porta en tota regla renovant pel Manchester City en tot just unes hores de reflexió que no casualment han coincidit amb aquesta possibilitat de contemplar un retorn a la banqueta del Barça.
Poc es podia imaginar Laporta que, en certa manera, aquesta gala del 125è aniversari quedaria tan buida d’allò que és essencial i dels grans protagonistes de la història moderna del Barça, Messi i Guardiola, buidant-la, per tant, de bona part del seu interès, tant o més que les mateixes assemblees de Laporta, també tancades als socis, perquè una celebració en format telemàtic és el que té, que no enganxa. Leo i Pep pot ser que li facin provar al president de la seva pròpia medicina virtual, prou amarga.
