Durant aquesta setmana he escrit poc a X perquè no veia molt sentit a dir res mentre comprovava, sense gaire sorpresa, com la majoria era contrària al meu criteri, omplint la xarxa amb missatges de tota mena, fins al punt de generar perilloses confusions.
Avui, dilluns he sortit al carrer amb la intenció de fer fotos, trobant-me arraconat a una cantonada de passeig Maragall. La dimensió de la pluja no destacava potser per la quantitat, sino per la forma, anunciada dies abans amb el fang a les voreres, una ressaca petita del desastre valencià.
En tot l’afer he preferit la lògica de deixar sorgir les preguntes abans d’abraçar cap probabilitat de certesa. Quelcom veritablement destacat té indubtable relació amb l’urbanisme. Sobta veure València gairebé immaculada i la seva àrea metropolitana negada per a la dèria de construir a zones inundables. Dia rere dia acut a la meva ment Rafael Chirbes i els seus episodis nacionals, culminats amb el duet de Crematorio i En la orilla, les dues millors ficcions sobre la crisi de 2008, ben evident des dels seus ulls cínics, fins i tot força abans.
Chirbes aquests dies és un què diria Manolo o Pla. Fora meravellós trobar una posició crítica més enllà del gran perill metafísic, almenys per ara, de la tragèdia: el soroll perpetu que, unit a una mala comunicació per part de les autoritats, prohibeix la reflexió pausada sense tants escarafalls.
Si tornem a l’urbanisme tot això m’ha fet pensar a la nostra realitat barcelonina, on sembla impossible res semblant mentre anem plens de torrents. Molts d’ells, tapats però sense asfalt als voltants, serveixen d’aparcament a l’aire lliure, una genialitat municipal. Els esdeveniments valencians haurien de fer meditar entorn a com aquests espais podrien ser per a la ciutadania des d’una voluntat de combinar el respecte pels orígens, explicant-los, i un ús coherent amb la natura, sense omplir-la de més obra, exaltant-la al present en benefici de tota la comunitat.
Això és més aviat una quimera i fins i tot podria sonar de mal gust, quan tan sols cerca d’abandonar un rovell de l’ou nociu, molt prefabricat de cara al consumidor, sempre intoxicat. Si la gota freda a Barcelona era una misèria en comparació amb la dels nostres germans, també té un punt absurd discutir amb inusual intensitat a X, com si allà hi hagués una veritat universal enlloc de moltes perversions del llenguatge.
El paroxisme ha arribat amb la frase “sols el poble salva al poble”, segons alguns d’arrel machadiana en el context de la defensa de Madrid. Al meu record la digué Oriol Junqueras el 20 de setembre de 2017 davant la seu de la Conselleria d’Economia. Aleshores s’assimilà a un trumpisme a la catalana. L’expressió ha omplert els canals d’Internet i servidor llegia escandalitzat com algunes persones que segueixo la piulaven sense pensar gaire a com és una carícia enverinada, sobretot perquè el terme poble és dels més manipulables. Durant el Procés fou fenomenal per a ometre una idea de ciutadania i ara, durant aquesta rara tardor de 2024, adopta uns vestits èpics on el concepte de ciutadà ha desaparegut, en part per manca d’educació estatal i també perquè l’època ens vol individuals.
Una altra opció seria definir el poble d’aquest novembre com un grup de persones que han reaccionat plegades sense l’ajuda de l’Estat. Això podria encaixar, ara bé, una de les seves tangents és qui ho capitalitza i com s’interpreta. La frase de marres, un combustible amb molta embranzida i menys flama de la que aparenta, tingué el seu zenit amb la vista oficial a Paiporta, amb fang, agressions, plors i campi qui pugui per a atiar les flames preferides pel rigorós directe.
L’exemple fatídic de “sols el poble salva al poble” no pot amagar com hi ha una hegemonia del relat emocional, un document majestuós pel futur que, ben fet, atrapa l’ara, fins a decretar un punt de vista on s’agrairien més experts i menys tertulians. En aquest sentit les ràdios han brillat per com s’han esmerçat a copsar des de tots els angles els esdeveniments.
Quan parlava de Chirbes també em xiuxiuejava el record d’un viatge en tren cap a Valencia. A diferència de molts confesso que m’encanta la seva lentitud, doncs així llegeixo i m’entretinc amb el paisatge, fins i tot amb l’horror dels monstres edificats vora a la mar, una indecència més en l’abús, també causant del dels pobles que haurien de ser àrea metropolitana de la capital. El contrast em condueix a la Barcelona de 1962 i les riuades del Besós, on com és comprensible la perifèria patí molt més que la metròpoli, amb els seus vincles i eixos sense cap ni peus.
Potser aquest article sigui un calaix d’intuïcions que vol incidir als molts cossos de la catàstrofe. El drama en el sentit de les seves conseqüències és com la suma de totes les seves vessants despulla la misèria de la inacció, a més de posar sense màscares sobre la taula que suposa el canvi climàtic. Hi ha massa cartes en aquesta partida sense guanyadors.
