Fins a la data d’avui, res ni ningú des de la junta o des de l’aparell de comunicació del Barça ha negat o matisat la participació de Darren Dein en el tram final i desenllaç de les negociacions amb Nike. Els termes en els quals alguns mitjans han precisat l’àmbit d’aquesta participació, tampoc desmentida, eren els d’un intermediari autoritzat i expressament designat per Joan Laporta al qual li correspon una comissió legal per l’èxit de la signatura definitiva. Això sí, amb la pretensió inicial per part del club que la seva prima constés com pagada per Nike contra l’import de l’acord. És a dir, amb càrrec a la multinacional, que, al seu torn, el descomptaria dels pagaments al Barça. Va ser, per les informacions que han circulat, a més d’un evident i consumat intent de colar un intermediari en l’últim moment i sense venir al cas, una temptativa frustrada que la festa la pagués Nike perquè ningú del Barça, sobretot els socis, s’assabentessin del joc.
Nike, a més de mostrar la seva estranyesa per la maniobra blaugrana i per la presència d’un interlocutor nou i desconegut, poc o gens versat en els tecnicismes de les negociacions, va declinar amablement el suggeriment, del tot injustificat des del seu punt de vista, per incorporar la seva comissió com un cost a càrrec seu ni que fora, com pretenia Laporta, neutre a efecte de l’intercanvi de cops comptables de l’acord marc.
Els fets coneguts determinen, així doncs, que Darren Dein acabarà emportant-se un bon pessic de l’ampliació de l’acord, que fonts molt pròximes estimen en una quantitat de 1.700 milions entre els anys 2024 i 2038.
Quina quantitat exactament? Encara que sigui entrar en el terreny de les conjectures, perquè resulta evident que si Laporta no té la intenció de detallar ni donar cap explicació als socis sobre el conveni menys encara s’obrirà a precisar el generós regal que li haurà fet al seu amic Darren Dein, existeixen unes certes normes en el comerç que estableixen el tipus i varietat de les comissions dels agents intervinents en els acords entre companyies, i en funció de la seva participació i posició en els negocis.
Encara que no es tracti d’una venda, sinó d’una intermediació, els experts xifren el percentatge en un ventall que va des del 2% al 6% sobre una quantitat sobre la qual, per descomptat, es mantindrà un secret sepulcral mentre Laporta estigui assegut en el tron de la presidència, igual que va ocórrer amb la seva primera aparició en escena amb motiu de l’acord amb Spotify.
Aquella ja va ser una bona sorpresa, de la qual no sols es van fer ressò els mitjans. El mateix Joan Laporta, amb motiu de l’assemblea que va exigir estatutàriament l’aprovació d’un contracte de cessió de la publicitat de la samarreta del FC Barcelona, va demanar per a aquest agent especialitzat del futbol anglès un aplaudiment i un reconeixement públics. El mateix havia fet amb Pini Zahavi pel seu heroic paper en fitxatge de Lewandowski amb motiu de la seva presentació a Barcelona, per cert, generosament recompensat amb una xifra que s’especula pròxima als 10 milions. El que es va emportar Darren Dein per la signatura amb Spotify pot ser que, amb una mica d’imaginació, pugui ser fins i tot superior.
Si la seva participació ja va ser escandalosament criticada perquè el Barça no necessitava en cap cas que algú com ell, tan aliè en l’actualitat del FC Barcelona des del punt de vista comercial, acabés sent el que suqués una suculenta comissió, ara que se n’ha pujat al tren de Nike en l’últim tram, la certesa que es donarà un altre festí únicament a costa de la seva bona relació amb Laporta sona a una repetició indecent, i fins i tot obscena, de la mateixa pel·lícula.
Pot ser que als ulls de la normativa comercial sigui fins i tot legal, i és segur que, a Sergi Atienza, el compliance officer de Laporta i del club també, perquè formalment cobra per aquesta missió, li sembli una cosa tan correcta i neta que fins i tot aplaudeixi amb les orelles, entusiasmat.
Tristament, el flirteig de Laporta amb agents i intermediaris de la pitjor mena, per més que semblin de l’elit del negoci, tampoc crida l’atenció de la premsa especialitzada barcelonista, sempre servil, que ha acabat per normalitzar que es faci interminable la llista de familiars i de connexions amb aquests familiars del president i amb el seu cercle de companys, amiguetes i agents de la seva confiança que acaben cobrant d’un mode o un altre, més o menys quantitats del FC Barcelona per prestacions que, en casos tan flagrants com el de Darren Dein, on costa racionalitzar una proporció coherent entre els seus serveis i la contraprestació.
Si aquest mínim 2% de comissió s’aplica als 1.700 milions del nou acord Barça-Nike, la xifra resultant seria de 34 milions. Seria capaç Laporta signar un percentatge tan mastodòntic? Si més no, és ben capaç de qualsevol cosa. Un altre possible plantejament passaria, per exemple, per comissionar el signing bonus de 100 milions al 6%, la qual cosa li donaria a Darren Dein una liquidació de 6 milions, que tampoc està res malament, donant per fet, és clar, que no ha de repartir-la amb ningú. En aquest supòsit, hauria de conformar-se fins i tot amb bastant menys atès que tampoc ha estat l’home clau de la negociació si no és que Laporta, sempre sensible i agraït, opini el contrari.
