Suposo que tard o d’hora havia d’arribar aquest article. Per qüestions de feina cada setmana he de fer vàries propostes centrades en l’actualitat des del meu punt de vista. Elon Musk hi ha aparegut amb certa freqüència des de juliol, potser perquè aleshores vaig començar a filar més prim.
Els segles es defineixen de mica en mica. Fa més o menys una dècada vaig fixar-me més en com ens volien omplir el cap amb noms anglosaxons que semblaven sortits de fantasies. Així, de cop i volta, ens familiaritzàrem amb Neil Gaiman o Elon Musk, ungits amb combinacions totpoderoses, com si encarnessin els nous temps.
El cas de l’americà navegava com una onada sens màcula capaç de deixar enrere el preludi d’aquesta opulència no tan del disbarat. Les calaveres amb diamants i altres andròmines de riquíssims donaven pas a un personalisme molt afí a les tendències polítiques nascudes de les múltiples crisis posteriors a la caiguda del mur de Berlín.
A vegades és com si ens estranyéssim de certes rutes envers la unitat. El final del segle XX anuncià la mort del contrapunt intel·lectual, mentre la davallada econòmica del 2008 omplí els papers de terminologies inherents a la nova època. Una era hiperlideratge carismàtic. Trump el representa millor que ningú, doncs mai s’ha d’oblidar la por de 2016, quan pensàvem veure el debut d’una dictadura a una de les democràcies per excel·lència.
Si ens poséssim a cercar a qualsevol hemeroteca podríem comprovar sense gaire sorpresa com Musk ha sigut noticia gairebé tots els dies, més encara quan s’apoderà de Twitter, ara X. No li feia falta aquest estiu per a fer-se fotos amb aire icònic a mítings de campanya, vestit de negre, amb la proverbial gorra MAGA (Make America Great Again) i feliç entre saltets de zenit en aquesta història molt made in USA, si es vol, després de la victòria trumpista, un esglaó més de l’edifici neoliberal mesclat amb consignes d’extrema dreta.
Musk depurarà l’administració per fer-la més eficient, frase i missió com un remember de la Thatcher o Ronald Reagan, membres de la santíssima trinitat neocon amb Joan Pau II, apòstols del nostre instant històric, un procés de manual que, per sort, encara pot deparar molts girs de guió malgrat la tendència imperant.
L’encarregat d’aquesta feina em recordava i em recorda al magnat de Ciudadano Kane, d’Orson Welles. En el seu cas, fer-se amb Twitter feu d’aquesta xarxa social una bassa de merda on la visibilitat era sempre més escassa, un greuge per a l’usuari, a més malmès per una muntanya d’informacions manipuladores que ara han comportat l’adéu d’algunes capçaleres clàssiques, negant-se a recolzar aquesta eina malèvola, abans ben profitosa.
Aquest abans fou força positiu si feies servir les piulades i el seu sistema sense ficar-te a la brega. No em molestava veure com la gent discutia sobre foteses. El problema era com copsaven el panorama i els mitjans de comunicació no només se’n feien ressò, sino que sucumbien als trending topics d’una manera burda. Els temes més regulars a la plataforma esdevingueren normatius i fou rutina allò de mencionar la xarxa social com a font d’informació, una desgràcia de praxis; per això, aquests dies no m’ha agradat gens veure l’ús de periodisme ciutadà per a definir tot aquest periple. El periodisme ciutadà va de sortir al carrer, parlar amb les persones, reconèixer els territoris i arribar a un coneixement directe de la realitat, mentre que citar a un anònim d’internet és mandra.
D’altra banda, aquest triomf de les xarxes socials sempre ha nedat en molts enganys. Un d’ells la transcendència atorgada pels mitjans. L’era ha forjat monstres, amb una individualitat prescindible creient-se portaveu de si mateixa i amb els grups empresarials encisats pel nombre de followers sense meditar gaire la veritable circulació de tot el circ, inflat pel soroll d’una espiral perfecta que com a un de molts símbols té la conversa idiota sobre si seguir o deixar la xarxa, ja que ens hem acostumat a veure-la com obligatòria si es desitja visibilitat.
De fet, aquests dies de daltabaix a Twitter no és difícil reflexionar sobre com aquest esclavatge dels mitjans amb les xarxes és com el Capricho de Goya, accelerant-se més els minuts i disposant una rebaixa dels continguts entre metodologies i assumpció d’influencers de tota mena com una panacea per a trobar audiència jove i modernitzar-se, quan la feina ben feta i el respecte al lector i l’oient és la més gran modernitat.
Potser si es produís una apagada les peces es ressituarien i eliminaríem molta brossa supèrflua. Aquest èxode d’X mostra com Musk rep els galons de Charles Forster Kane. Els rivals li accepten la qualificació d’igual, lamentant la pèrdua de llibertats mentre el context es transforma massa de pressa, desbordant-nos.
