És curiós que la majoria dels analistes polítics catalans, més o menys especialitzats, coincideixen a activar totes les alarmes socials i a alertar als ciutadans dels EUA en general del terrible perill que els amenaça a conseqüència de la seva pròpia decisió (d’una majoria qualificada de votants) d’elegir Donald Trump com a president dels EUA per segona vegada. En molts casos, es pregunten com serà de fosc i tenebrós el nou mandat de Trump, vaticinant la inevitable erosió dels més elementals principis democràtics i de les lleis que persegueixen un cert equilibri social i de garanties dels drets fonamentals. I és més curiós encara que quan s’interroguen en veu alta sobre com seran les set plagues que patiran els americans sota la nova presidència, aquests mateixos cronistes no són capaços d’una cosa tan senzilla com establir un legítim paral·lelisme entre el trumpisme per conèixer i el laportisme del qual ha estat i és víctima la comunitat barcelonista.
Anys enrere, aquesta intel·lectualitat inequívocament laportista, que avui continua cega i insensible al seu totalitarisme, havia pronosticat que Joan Laporta estava cridat a ser el John Fitzgerald Kennedy català perquè, en els seus orígens, s’havia mostrat imbatible en el debat televisiu i carismàtic com ningú a l’hora de vendre foc nou i la necessitat d’aixecar les catifes en les eleccions de 2003. Aquell Laporta guanyador per descomptat que destacava més davant de la càmera que els seus rivals, Lluís Bassat i Jaume Llauradó, i que la seva verborrea fluida i entonada, pròxima, entusiasta i càlida va trencar els motlles del llarg període entre el 1978 i el 2000, marcat pel discurs tan inimitable, enèrgic i alhora paternal de Josep Lluís Núñez.
El pronòstic que havia de ser el Kennedy català -avui sabem que en lloc d’això acabaria sent el Trump del Barça- es va enfonsar per si mateix quan, a partir del 2010, va saltar de la llotja del Camp Nou a la política, terreny accidentat on a penes va resistir una legislatura com a diputat del Parlament i una altra com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona. D’aquell sonat fracàs en una dimensió com la política en la qual els seus iguals mosseguen com a caimans famolencs i estan disposats a tot per un escó, per un càrrec i per escalar trepitjant els altres, va aprendre que hi havia, per dir-ho així, massa Laporta com ell clavant-se punyals a l’esquena i esquivant conspiracions a cada minut. Aquell no era de cap manera el seu món. Requeria un esforç excessiu i sobretot massa exigència quant a treball i dedicació a canvi d’una remuneració irrisòria pel seu ritme de vida, exageradament elevat, per no parlar del risc que per a ell suposava estar de veritat sota la vigilància patrimonial i econòmica de la ciutadania.
Molt menys després d’haver provat en un primer mandat, entre els anys 2003 i 2010, la carn apetitosa i addictiva d’aquest poder absolut, suprem i dictatorial del president del Barça, un càrrec que, entre molts altres plaers de la vida, li havia proporcionat l’oportunitat de comprovar que tots aquests polítics que havien menjat a la seva mà, servils i aduladors a canvi de quatre entrades, ara li estaven fent la vida impossible. Ho va tenir clar. L’escó guanyat amb el seu partit, Democràcia Catalana, va vendre’l a CiU, que el necessitava per sumar majories qualificades, a canvi d’un despatx, secretària, viatges i zero responsabilitats ni ocupacions parlamentaris, traint els seus quan va tenir l’ocasió.
A partir de llavors no sols va tenir clar que res era comparable a presidir la llotja del Camp Nou. També que si en el passat havia estat esclau d’algunes servituds, com els encàrrecs i les necessitats de Cruyff o l’homenatge incondicional a Jaume Roures, en el seu retorn no pensava compartir el pastís amb ningú, encara menys dedicar el seu valuós temps en el club a atendre les obligacions derivades del compliment dels estatuts i dels drets dels socis.
Com que tot s’hi valia per recuperar la presidència, va aprofitar la crisi de joc i de vestuari del Barça de Luis Enrique, que no suportava el vedetisme del trident format per Messi, Suárez i Neymar, per atacar a la baula més feble: la figura de Josep Maria Bartomeu, que s’havia convertit en el legítim president del FC Barcelona després de la dimissió de Sandro Rosell. Laporta va promoure una campanya molt agressiva en contra seva, precisament amb l’argument infundat estatutàriament que per seguir en el lloc havia de sotmetre’s al veredicte de les urnes i ser triat pels socis. La jugada li va sortir mig bé, perquè Bartomeu es va traure del damunt la pressió de Laporta comprometent-se a convocar eleccions en acabar la temporada. El problema va ser que per llavors el Barça havia conquerit el segon triplet de la seva història -Lliga, Copa i Champions-, i la seva candidatura, sostinguda per un tríptic ridícul, amb la promesa de recuperar a Joan Oliver com a director general, va ser àmpliament derrotada.
El paral·lelisme amb les estratègies de Trump sempre ha estat evident, sense importar-li el mal causat per les seves acusacions de descrèdit als seus successors, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, en bona part gràcies al desplegament de la seva única habilitat en la vida, que és la d’agitador, com ja havia demostrat anant visceralment contra Núñez, al qual va acusar d’haver arruïnat el club i de voler convertir-lo en SA 30 anys enrere.
A Rosell no el va deixar d’insultar durant de la campanya del 2010, i de soscavar després la seva presidència a través de tots els seus contactes i relacions, inclosos Florentino Pérez, Jaume Roures i l’aparell sobiranista i postconvergent, que sempre va estar darrere d’ell des dels temps de l’Elefant Blau. Es va posar en marxa quan va intuir que amb el fitxatge de Neymar la seva junta es perpetuaria gràcies al fet que l’equip seguiria dominat el món del futbol.
Va pensar que, una vegada abatut Rosell gràcies a Jordi Cases, un soci de la seva corda i vinculat al seu entorn, i l’indecent col·laboracionisme de l’Audiència Nacional, fer caure a Bartomeu seria bufar i fer ampolles.
Va necessitar l’escut de la pandèmia -sempre present aquesta proverbial capacitat per a l’agitació- i aprofitar-se del desgast de Víctor Font i de l’aparell que abans sempre li havia donat suport a ell, però que l’havia donat electoralment per mort després de perdre les eleccions contra Bartomeu el 2015, per colar-se en la festa. Laporta representava millor que ningú l’antagonisme a aquest tiquet Rosell-Bartomeu tan criminalitzat gratuïtament des de dins i des de fora per la senzilla raó que ja durava massa temps aquest lapse sense les corrupteles i el populisme del primer mandat de Laporta.
Va veure el buit i es va colar, traient-se de sobre -és a dir, mentiderament- la seva responsabilitat en la desaparició del Reus, període de la seva etapa del qual ja han aflorat ara com ara quatre querelles per estafa, dues directament contra Joan Laporta, i va guanyar còmodament les eleccions prometen als socis que “ho tornaré a fer”. Si amb aquesta afirmació es referia a arruïnar del nou al Barça, deixant-lo amb un deute superior a la facturació, la caixa buida, les factures per pagar i els socis maltractats com mai, llavors és que no ha enganyat a ningú.
Al contrari, aquesta vegada ha anat directe al gra, ha despellat tot rastre del pasat, ha suprimit la totalitat dels drets dels socis i de les garanties de control estatutaris, incloses les assemblees, ha fet del nepotisme i de l’amiguisme la seva forma i mitjà de vida, ja que no se’l coneix cap activitat professional, i ha invertit molt menys temps que en l’anterior mandat a augmentar el deute -fins als 3.000 milions- gràcies a la reforma del Camp Nou solament, ja que ha deixat fora la resta de l’Espai Barça, un deute impagable i inassolible que deixa el futur de l’entitat en mans dels creditors.
Poc importen, en qualsevol cas, que les seves atrocitats amenacin la continuïtat del model de propietat del club. Avui, els propietaris del FC Barcelona el prefereixen a ell perquè contra aquest estil dictatorial, dèspota i antisocial no hi ha ningú a l’altre costat, no hi ha un Laporta que li pari els peus ni que el freni a l’hora de governar i de decidir el futur del Barça segons els seus propis interessos i capricis. No és estrany, així doncs, que el mateix Laporta, estimulat per aquest alter ego que reconeix en Donald Trump, hagi filtrat l’endemà de confirmar-se aquesta majoria republicana, tan pròxima a un govern de tirania, que sospesa avançar les eleccions a final d’aquest curs. Al lloro!
