És inadequada l’opinió que el poder que tenen jutges i tribunals per jutjar i fer executar allò jutjat funciona malament, o molt malament. La veritat és que uns funcionen millor o pitjor que altres.
El resultat de les gairebé cent demandes idèntiques que vam interposar pel retard d’un avió croat, que es van repartir en més d’una desena de jutjats mercantils, em sembla tan inversemblant com incongruent i pot donar una mostra del caos judicial que patim. En pocs mesos vam obtenir la primera sentència favorable, de seguida una altra desestimatòria, els requeriments reiterats de dades i adreces de l’aerolínia, fins i tot que es redactessin els documents en l’idioma de la demandada, van endarrerir procediments fins al punt que, gairebé quatre anys després, desistim de facto en una quarta part de les demandes.
I què cal dir dels processos pel Tribunal Suprem d’extradició de caps de l’intent separatista a Catalunya, o de la deslegitimació de la fiscalia general de l’Estat per corregir informacions falses que l’afecten, o la persecució de familiars del president del Govern, o la manifestació de togues i punyetes contra una llei en tràmit al Congrés. La meva sensació és que se’n va com un pollastre sense cap. Com a mínim.
Hi ha qui opina que aquest desastre prové que la funció judicial franquista va seguir el poder judicial constitucional sense solució de continuïtat, en les formes essencials d’accés a la carrera i en l’absència de possibilitats externes adequades de demanar-los responsabilitats.
Però n’hi ha més. El model d’Estat que es va plasmar a la Tercera República Francesa fa aigües, ha conclòs la vida per esgotament i incapacitat de gestionar l’enorme àmbit d’actuació en què opera. L’acumulació més gran de riquesa de la història, l’1% de la població mundial té tant com l’altre 95%, el canvi en el sistema productiu que origina la robotització, l’anomenada intel·ligència artificial i les grans dades, més el canvi en els costums i la família, el sistema de valors que imposa, condueix a refugiar-se en nacionalitats imaginàries i en desitjos frustrants, com ara els canvis de gènere a voluntat. La formació només per servir al lloc de treball que s’assigni. L’educació ha de venir posada de casa.
Amb èxits indiscutibles que han fet avançar la humanitat, aquest Estat no és la fi de la història. Hi ha altres coses i necessitats per atendre ara. El que passa és que no sabem concretar aquestes coses i necessitats ni com atendre-les. Al segle passat, durant setanta anys, es va poder creure que hi havia una alternativa, però va ser una simple il·lusió que es va dissoldre abans que l’ordre neoliberal en fase de caducitat. Estem davant d’un buit, una crisi.
Es continuen utilitzant categories de llei, de decisió judicial i de jutge, lluny del contingut original, amb escassa utilitat actual. La funció del jutge no acaba, com la del científic social, en la comprensió de la realitat, sinó que contribueix a la configuració d’aquesta realitat mitjançant la decisió de les demandes que les parts li plantegen.
La noció d’igualtat és la forma política de la justícia (Kelsen). Entre el principi d’igualtat, la idea de sobirania i la concepció de la Llei com a expressió de la voluntat general hi ha una relació necessària. El principi d’igualtat s’esgota en la construcció del concepte de llei, el legislador és lliure per dotar de rellevància jurídica uns elements de la realitat davant d’altres, això jurídicament és irreprotxable. No es pot jutjar l’obra del legislador, ni afirmar que introdueix igualtats o desigualtats. Aquesta afirmació es pot fer des del punt de vista ètic o polític, però en cap cas des del punt de vista jurídic i no la pot jutjar ni revisar cap jutge, només el Tribunal Constitucional.
El que cal exigir al jutge és que no es col·loqui mai al lloc del legislador, que no formuli les seves decisions en forma de normes generals i que s’abstingui, tant com sigui possible, d’interpretar la Llei, i només per aplicar-la en els termes que està definida, mai per obviar-la.
La societat apareix ja com un tot heterogeni d’individus, només iguals quant a ciutadans, integrat per molts grups diferents, per classes i per persones que estan en situacions reals diferents i respecte dels quals és un despropòsit dir que es procura el bé comú i s’opera en nom de tothom.
La lluita de classes continua, encara que ara sembli adormida.
