No es va veure venir… Íñigo Errejón, amb aquella careta acriaturada, quasi angelical, de bon jan, de no haver trencat mai un plat, que parla català en la intimitat i a plena llum, no havia despertat sospites, almenys no des de platea. Fa una setmana, descobríem astorats que el Peter Pan de l’esquerra espanyola, no només ha trencat un plat, sinó que ha trinxat la vaixella sencera; saltava la llebre, Errejón era acusat d’abusos sexuals. És com si de sobte descobreixes que el nen que mai creixia va abusar de la fada Campaneta…
Errejón ha plegat de la política després que aparegueren acusacions d’assetjament masclista contra la seva persona. Ell que, d’ençà que el 15-M el catapultés a la política, pregonava i alliçonava dia sí i dia també sobre la igualtat, ha resultat ser, o d’això l’acusen, un depredador sexual. Errejón, que durant tots aquests anys ha martellejat recurrentment el no és no, pensava en realitat que el no de les dones en realitat és sí, almenys quan a ell li convenia.
Uns ho sabien, altres ho sospitaven, però ningú va moure un dit per apartar la poma podrida del cistell. Ara tot són lamentacions. Desenganyem-nos, el cistell fa pudor de podrit. Des que va renyir amb Pablo Iglesias a Podem, Errejón s’aferrava a la política, primer amb Més Madrid, i després Sumar. Yolanda Díaz el va fitxar perquè parla bé i perquè, no ens enganyem, en la seva deriva fratricida, així molestava la gènesi, Podem, i el tret els ha sortit per la culata.
Errejón s’afegeix al cas Koldo, un afer de corrupció pandèmica, que esquitxa de ple a l’exministre José Luis Ábalos, en altre temps mà dreta del president Pedro Sánchez. Entre Errejón i Ábalos, i les estretors numèriques del govern d’esquerres, el carro de la legislatura de Sánchez se n’ha anat pel pedregar.
La descoberta de l’abusador Errejón no es pot saldar només amb unes simples disculpes, i pronunciades amb la boca més o menys petita. “Arribar tard” en un tema tan delicat com el que ens ocupa, hauria de comportar una assumpció de responsabilitats major. Algú per sobre d’Errejón, i el marge és estret, hauria de plegar, i ho hauria de fer per deixar clar que en temes com aquest, lluita abanderada tradicionalment per les esquerres, no s’hi val a arribar tard, i si s’hi arriba, cal assumir les conseqüències. Amb quin esperit, els qui volen i defensen la igualtat, aniran a votar Sumar les eleccions vinents?
