Quan es repassen els comptes de Joan Laporta des que ha tornat a posar-se al capdavant del Barça, la distorsió entre el relat de la junta, que parla d’una recuperació indiscutible dels seus estats financers, de bonança econòmica i d’un club sanejat, entenent com a tal concepte la culminació d’un procés amb origen en el pitjor dels escenaris, crític, i final enlaire segons el seu resum de l’últim exercici, són d’una proporció gegantesca. Oferir una lectura manipulada i una realitat artificial ha estat i continuarà sent una tècnica imprescindible del laportisme per la necessitat d’exagerar esquizofrènicament la falsedat i la simulació fins més enllà dels límits i del que és raonable, especialment quan algú discuteix o posa en dubte el seu discurs, com ara ha fet l’auditor Grant Thornton, deixant clar que les pèrdues reals del passat exercici són encara pitjors del que semblen, terriblement preocupants.
En el recompte d’aquest segon període de Laporta com a president, des de l’exercici 2020-21 signat per ell i del qual va presumir ostentosament abans, durant i després de la triomfal assemblea d’octubre de 2021, l’última assemblea presencial del seu mandat, per cert, el decalatge entre ingressos i despeses és de 220 milions negatius, una quantitat que podria no considerar-se desorbitada si no fos perquè en aquest joc de sumes i de restes Laporta ha inclòs 1.074 milions de benefici net obtinguts de les palanques, és a dir provinent de la venda o cessió d’actius, alguns d’ells irrecuperables, o per concessions a 25 anys vista amb la consegüent deterioració en l’estructura d’ingressos ordinària al llarg dels molts anys per venir.
Així, sense la contribució d’aquest recurs desesperat i a la llarga causa d’un empobriment extraordinàriament complicat de revertir per culpa d’aquests 1.074 milions de les palanques, desapareguts en el fragor d’uns comptes inescrutables, el daltabaix passa de 220 milions a 1.294 milions.
La xifra, absolutament escandalosa, suposa que des d’aquesta nova òptica que el mateix Laporta ha volgut posar de moda per a maquillar els 91 milions de pèrdues de l’última temporada per culpa de Barça Studios, la de separar el bloc ordinari de la resta -recurs retòric comptablement irrellevant, mentider i només propagandístic-, el dèficit en cadascun dels últims exercicis ha estat de 323,5 milions. Un desastre sense precedents en la història blaugrana que, no obstant això, ha passat inadvertit perquè a ningú, ni a la premsa ni a la presumpta oposició, li ha passat pel cap fiscalitzar o denunciar l’aparença de suficiència financera de la gestió laportista mentre el resultat final ha estat àmpliament positiu com els ingressos registrats en la 2021-22, de 1.017 milions o la de 2022.23, de 1.259 milions, en tots dos casos amb beneficis de 97,5 milions i 352,3 milions.
Tots dos superàvits, amb un total de 450 milions pràcticament, havien servit, també en el marc d’aquesta ficció comptable, per a remuntar en bona part les enormes pèrdues de l’exercici 2020-21, de 481 milions, que van provocar una caiguda del patrimoni net blaugrana fins als 451 milions negatius, plusmarca mundial en matèria de números vermells de la història del club.
Precisament, aquest vaivé i la improvisació a la qual ha sotmès Laporta els comptes del club, han dissimulat la veritable foradada soferta per culpa d’algunes atrocitats de les seves, la principal, haver inflat aquesta càrrega de dèficit de l’exercici 2020-21 causades per la seva inacció després de guanyar les eleccions.
Encara que Laporta podia haver aplicat amb caràcter d’urgència una sèrie de mesures tan raonables com no exagerar absurdament l’herència o atrevir-se a ser valent i aplicar una rebaixa salarial unilateral del 20% que justificava la pandèmia -la proposta de Josep Maria Bartomeu que al final li va costar el càrrec juntament amb la palanca de Barça Corporate sense perdre actius-, el nou president va anar en la direcció oposada i a més es va negar a acceptar el criteri i la col·laboració de LaLiga reconeixent que el club havia deixat d’ingressar 200 milions aquesta temporada per culpa de la Covid, doncs Javier Tebas li permetia ajustar les pèrdues al llarg les tres o quatre temporades següents.
Va optar erròniament per abanderar un dèficit net de 481 milions lliurant-se a una política de despesa descontrolada a força d’avançar amortitzacions innecessàries i carregant provisions igualment forçades amb aquest fatal desenllaç de 481 milions de pèrdues. En cap moment li va passar pel cap plantejar-se un pla d’austeritat i de control de costos.
Al contrari, necessitava fitxar i per a això eliminar ràpidament aquest llast de 451 milions del qual ell mateix era l’únic responsable. Una palanca dobla, per la venda del 25% dels drets de TV de la Lliga per 25 anys, de 666 milions, i una altra de 200 milions del 49% de Barça Studios no van ser prou, Laporta va haver d’inventar-se un ingrés comptable de 208 milions pel valor d’equivalència de l’altre 51%, és a dir 1.074 milions en total, per a tancar successivament aquests dos balanços (2021-22 i 2022-23) amb beneficis per 450 milions.
A on han anat a parar els 624 milions restants? La resposta és simple i alhora enrevessada, perquè és molt clar que s’han emprat com a subterfugi per a compensar dèficits d’explotació recurrents. Dit d’una altra manera, Laporta ha cremat 1.074 en recursos del tot irrecuperables sense aconseguir l’estabilitat i el sanejament econòmic del qual ha anat presumint aquests anys. El més greu, fins que Javier Tebas el va obligar a partir d’abril de 2023 a subscriure un Pla de Viabilitat que de veritat exigeix un control de la despesa, sobretot en la nòmina esportiva, és que en aquests dos exercicis (2021-22 i 2022-23) els costos totals van ascendir a 856 milions i 1.163 milions respectivament, 1.009 milions per temporada enfront d’uns ingressos ordinaris -sense la desviació de les palanques a mode de pantalla financera- de 751 milions i 401 milions, o sigui 1.202 milions i una mitjana molt baixa de 601 milions.
A penes ningú, ni els socis ni la premsa, va veure més enllà de la foto de superfície, on els beneficis de 97,5 milions i de 352,7 milions (450 milions acumulats) semblaven enlluernadors i capaços de retornar al Barça a una senda de fons propis positius i de l’estabilitat. Només Javier Tebas li va posar deures, perquè sota la grandiloqüència d’haver guanyat 450 milions s’ocultava, amenaçador, una despesa inexplicable de 1.009 milions per temporada i un dèficit de l’activitat ordinària de 400 milions.
Per què, per exemple, Laporta va fer front a una nòmina de 518 milions en la 2021-22, la primera sense Messi ni Griezmann, i de 676 milions en la 2022-23? Només la Due Dilligence i el Forensic del futur l’explicaran algun dia.
LaLiga no li va preguntar a Laporta més enllà del que li permet la normativa, encara que sí que es va posar prou seriosa per a bloquejar-li des de llavors totes les operacions de fitxatge. El Barça només ha pogut adquirir des de llavors a Oriol Romeu, Dani Olmo i Pau Víctor, els tres inscrits per procediments extraordinaris a base de baixes regalades per a estalviar salaris (entre elles Gundogan), cessions amb la mateixa finalitat d’alleujar la nòmina, el benefici de traspassos de jugadors de la Masia i les trampetes de les lesions de llarga durada per a aprofitar el 80% del salari del jugador en el dic sec. Laporta s’ha limitat des de llavors a pidolar les inscripcions.
El Barça de Flick, per tant, és fill de la precarietat més absoluta, de la pura necessitat de recórrer al planter, l’herència de Bartomeu. Però ni el lideratge en la Lliga ni la golejada al Bayern ni cap altra feliç notícia en clau esportiva apartaran a Laporta de la seva obsessió per fitxar i per gastar en futbolistes com Vítor Roque. Si per ell fora, hagués fitxat a Nico Williams i a Mbappé i hauria venut a Raphinha, fins i tot ara que la palanca de Barça Studios s’ha revelat un muntatge i s’ha incrementat en 91 milions aquest desequilibri estructural del mandat de Laporta que, segons l’auditor, hauria de ser de 299 milions.
