Canta Joan Manuel Serrat en una de les seves més celebrades cançons, Mediterráneo, sobre la mort: Ay, si un día, para mi mal, viene a buscarme la parca / Empujad al mar mi barca con un levante otoñal / Y dejad que el temporal desguace sus alas blancas / Y a mí enterradme sin duelo entre la playa y el cielo / En la ladera de un monte, más alto que el Horizonte / Quiero tener buena vista / Mi cuerpo será camino / Le daré verde a los pinos y amarillo a la genista… La parca és la personificació de la mort i una manera de referir-s’hi sense citar-la. M’hi ha fet pensar l’expresident de l’Uruguai José Mujica, en el que podria ser el seu darrer discurs. El polític, que s’està tractant d’un càncer, va reaparèixer l’altre dia per sorpresa en un acte de campanya.
Va sonar a comiat quan Mujica va dir: “Soc un ancià que està molt a prop d’emprendre la retirada d’on no es torna, però soc feliç perquè estan vostès, perquè quan els meus braços se’n vagin hi haurà milers de braços substituint la lluita i tota la meva vida vaig dir que els millors dirigents són els que deixen una barra que els supera amb avantatge”. “D’on no es torna…” és una manera elegant i clara de referir-se a la mort sense citar-la. Mujica ha estat sempre això: elegància, claredat, coherència, honestedat… N’hi ha pocs com ell i s’està apagant.
“És la primera vegada en els darrers 40 anys que no participo en una campanya electoral estant la resta i ho faig perquè estic lluitant amb la mort, al final del partit, absolutament convençut i conscient, però havia de venir avui aquí, per això que simbolitzen vostès”, va apuntar ja amb més claredat.
Un polític com Mujica és un bé escàs, que surt molt de tant en tant. Al llarg dels seus quasi 90 anys de vida, l’uruguaià ens deixa un llegat de reflexions i d’exemples pràctics que faríem bé de recordar i posar en valor. Conegut pel seu carisma i honestedat, qui anomenen encara ara “el president més pobre del món”, ha deixat reflexions com ara: “No soc pobre, soc sobri, lleuger d’equipatge, viure amb allò just perquè les coses no em robin la llibertat”. O: “El que és impossible costa una mica més, i derrotats són només aquells que abaixen els braços i s’entreguen”.
