Avui sabem que Leo Messi s’hauria quedat al Barça per bastants diners menys dels que Joan Laporta ha acabat pagant per Vitor Roque. Tres anys després d’haver-lo fet fora, aquella absurda i precipitada decisió, adoptada per raons econòmiques i estratègiques, continua sent el pitjor error d’aquest segon mandat, marcat per una manifesta desorientació i improvisació d’un president que, des del seu retorn, només ha tingut una obsessió: gastar i gastar. Preferentment, en fitxatges per al primer equip en el context de l’activitat ordinària i, d’altra banda, en un Espai Barça que, lluny de ser una aventura valenta i judiciosa, també ha acabat sent l’altra tomba que acabarà amb el model de propietat del FC Barcelona, perquè no només caldrà demanar un altre préstec de 1.000 milions (interessos inclosos) per acabar el Campus Barça amb el nou Palau i la resta dels equipaments, sinó que Goldman Sachs assumirà el control del club, per passiva o per activa, en el moment que toqui començar a retornar interessos i capital en els trams signats i, obligadament, calgui renegociar tot el préstec fins més enllà del 2050 a canvi de cedir-li la regulació de la despesa i de l’explotació de l’estadi. Aquesta també va ser una altra equivocada i potinera operació precedida de foscos interessos a l’hora de licitar les obres a favor de Limak després de modificar el plec de condicions per a les constructores, eliminant requisits que l’empresa turca no complia en la primera oferta.
Tornant al terreny de joc, on al Barça li estan sortint les coses molt millor del que esperava -i, per descomptat, sense que s’hagi consumat la planificació prevista-, aquest nou èxit de la Masia -inclòs el recital davant el Bayern de dimecres- tampoc figurava en el pla de Laporta, que s’ha passat l’any passat celebrant i aventurant que, gràcies a la seva encertada política econòmica i financera, el Barça podria tornar a la regla de l’1:1 i amb els beneficis del nou contracte de Nike més el rècord d’ingressos per patrocinis i uns quants contes més estaria en condicions de trencar el mercat i reforçar el primer equip amb figures com Nico Williams en atac, Merino, Zubimendi o Kimmich per tenir un mig centre que fes oblidar a Busquets, dos laterals de primera fila i, fins i tot, a un central.
Per a això estava previst vendre algunes de les peces del desmanegat Barça de Xavi, com Ronald Araujo, Raphinha o el mateix Pedri, i, si fos possible, Ansu Fati, entre altres motius perquè Frenkie de Jong continuava sense deixar-se vendre. Si per Xavi hagués estat, fins a Robert Lewandowski hauria estat desallotjat.
Va ser precisament la indiscreció de Xavi, transmetent a la premsa el seu pessimisme de cara la temporada 2024-25 perquè en realitat Laporta no es disposava a portar cap crac per falta de recursos i es veia defensant el fort solament amb els jugadors de casa, el fet que fos substituït un mes després de la seva renovació, curiosament al cap de quatre mesos d’haver fet públic que se n’anava ell.
Aquesta prèvia delirant, que també va posar en relleu el doble error de Laporta de confiar en el candidat a la banqueta de Víctor Font per no creure en el seu entrenador alemany i per cobrir-se l’esquena, també va desembocar en un escenari aterridor amb el Reial Madrid brandant dues Lligues i dues Champions en aquest mateix període del mandat laportista des del 2021 i aconseguint l’aterratge de Mbappé, motiu principal pel qual el president va enfocar tots els seus esforços a contraatacar amb les estrelles de l’Eurocopa com Nico Williams i Dani Olmo.
La realitat, en canvi, va demostrar que el veritable gran triomfador de l’estiu ja era blaugrana, Lamine Yamal, i que, contra l’errònia previsió i la neurítica fixació de Laporta pels jugadors més cars del mercat, els astres s’han anat alineant d’una altra manera inesperada i afavorint que, contra la precarietat dels seus estats financers i el fracàs absolut de Laporta per a capitalitzar aquest marge salarial, tan necessari per a disposar d’una plantilla competitiva, la necessitat de recórrer als joves hagi permès l’explosió d’una altra generació d’or de la Masia.
De fet, el Barça d’avui està enlluernant al món amb la base de l’equip que ja van deixar Bartomeu i Koeman, amb els Pedri, Balde, Gavi i Araujo, al costat de Lamine Yamal, Fermín, Cubarsí, Marc Bernal, Marc Casadó, Héctor Fort i altres imberbes cridats a files per l’emergència de la situació en la pretemporada, quan va caldre completar l’avió de la gira pels EUA replet de baixes i després afrontar el buit estructural del primer equip.
Laporta, per més que va intentar forçar el contracte de Nike i remuntar el joc net per aconseguir la terra promesa de l’1:1, va fracassar de nou en la seva ofuscació per portar jugadors indiscutibles en altres equips, cars i sense aquest ADN que, d’altra banda, pretenia eliminar del credo blaugrana amb l’aterratge de Hansi Flick, acompanyat d’una estratègia mediàtica liderada pel palmero number one, Lluís Carrasco, i la legió de reservoris digitals laportistas sota les seves ordres i consignes, per abominar de l’estil propi blaugrana i de l’escola de la Masia com una cosa caduca i passada de moda que calia cremar i destruir com més aviat millor, si el Barça aspirava a alguna cosa més a enterrar-se en vida, aferrat als seus costums.
Lluís Carrasco, com Laporta i el mateix Deco, s’imaginaven un altre Barça completament diferent, reforçat amb el talonari, els tres equivocadament convençuts que si Xavi havia demostrat la inutilitat de seguir per aquest mateix camí, el que va il·luminar el millor equip de tots els temps, era perquè aquesta veta estava esgotada completament. No van saber reconèixer que l’error va ser seu anant a buscar, sostenir i renovar un tècnic que mai podrà estar a l’altura de Guardiola ni aconseguir com a entrenador l’excel·lència insuperable del seu palmarès com a futbolista i icona d’un estil d’indubtable i demostrada superioritat sobre la resta del futbol.
És evident que Hansi Flick no ha canviat ni la manera de ser ni de jugar d’una plantilla integrada per la majoria dels col·legials de la Masia, i dels futbolistes fitxats en el seu moment per les seves especials característiques per adaptar-se a l’ecosistema blaugrana, i que dimecres passat el públic de Montjuïc va reconèixer en els millors minuts de l’equip a l’apoteòsic onze del sextet i per descomptat al del triplet de Luis Enrique, que ja va evolucionar i va adaptar als nous temps aquesta mateixa identitat.
El nou entrenador alemany s’ha limitat a aprofitar aquest extraordinari talent amb un sistema que els permet desplegar les seves extraordinàries possibilitats. Si Laporta i Xavi es van equivocar de ple va ser en la seva obstinació que jugadors com Koundé, Lewandowski i Raphinha aprenguessin a jugar com Alves, Messi o Pedrito, i als de casa canviar-los els seus hàbits naturals de joc per intentar aquest mix impossible, la qual cosa va conduir a aquesta inestabilitat i irregularitat de l’equip i a no guanyar un sol títol l’any passat.
No és el Barça que ni molt menys pretenia Laporta, amb Nico Williams, Merino, Vitor Roque, Joao Cancelo, Joao Félix i, per sort, sense haver fet fora a Raphinha. Ara sí que ha afegit al seu discurs oficialista aquesta “fe cega” en la Masia que no fa ni dos mesos el seu aparell mediàtic tractava desesperadament d’esborrar per acostumar al barcelonisme a la vulgaritat de la resta dels equips que, de manera paradoxal, tant envegen el Barça per aquest tresor, pel sorprenent èxit de la seva pròpia i inigualable escola. En definitiva, tot allò que Laporta havia heretat del Barça de Bartomeu. Fins i tot Dani Olmo, recuperat per a la causa, prové d’aquesta època. El vergonyós és que a hores d’ara no estigui ni inscrit perquè Laporta, en els seus estirabots i ansietat per les operacions de mercat generosament comissionades, ha arruïnat al club futbolísticament més ric i més que autosuficient del món, si es gestiona com cal, clar.
