Barcelona serà pels segles dels segles un poble gran. Pot vendre la moto de tenir moltes nacionalitats i promoure una imatge internacional de cara a la galeria, però si un camina pes barris és molt fàcil trobar persones informades des d’allò proper, on també s’inclou la classe política.
Des de fa mesos podia anar a Sant Andreu, Port o Sarrià i la gent, de manera natural, em revelava sensacionals informacions on a vegades hi sortia l’alcaldessa Colau. Molts dels meus interlocutors parlaven de renúncies a ministeris i altres càrrecs per amor als fills o altres motius, sempre de caire privat.
No ens hi ficarem pas, doncs la vida privada de cadascú ja queda definida per l’adjectiu. No obstant, era ben clar cert rebombori entorn a l’imminent abandó del seu càrrec municipal, com ella mateixa ha confirmat aquestes setmanes, primer a un programa de televisió i després a la festa dels deu anys dels Comuns, una de les formacions miracle de la Història catalana, doncs com la Lliga el 1901 o ERC el 1931 nasqué i triomfa pocs mesos després.
Durant aquesta dècada el partit ha pecat de dos grans defectes: l’adamisme i una absoluta manca d’autocrítica. El comiat de Colau s’omplí de regals i de fotografies de militants que en realitat eren fans, contents amb la promesa d’un retorn de cara a les eleccions municipals de 2027.
Anem a pams. Si enfoquem el tot des d’una visió general caldrà dir com Colau ha sigut ben negligent durant aquest llarg any i mig amb Jaume Collboni com a primer ciutadà. Primer emprà allò d’haver perdut per tres-cents vots i després es negà a pactar. El meu parer és que ella i ell es detesten sense gaire cordialitat, però no deixa de ser una opinió més, no com el fet que durant aquest període el líder del PSC, gris i cada cop amb més aplaudidors duals a partir de l’ascens a la presidència de Salvador Illa, ha vist com tots els seus oponents han abandonat el seu càrrec. Això i l’aprovació dels pressupostos han donat aire a Collboni, qui a més pot respirar encara més tranquil, doncs ara mateix no té rival dins l’esquerra municipal, una paradoxa si el jutgem com un socialista de dretes.
Aquest punt ens condueix al segon. Una consellera del Comuns, em sap greu no recordar el seu nom, deia que podien remuntar la victòria socialista a la majoria de barris, sense en cap moment pensar en com si van perdre va ser culpa seva des d’un menyspreu absolut a la pluralitat de tota Barcelona. El PSC no guanyà per mèrits, sinó per gaudir d’un vot fidel entre les persones grans i explotar sense esforç la incompareixença dels Comuns allà on prometien miracles, estèrils, fins a veure’s desplaçats pels socialistes i propiciar l’augment electoral de l’extrema dreta a les perifèries més llunyanes de els Nou Barris, on VOX té uns percentatges sempre in crescendo.
Aquesta ceguesa de la realitat és la mateixa d’Ada Colau. Aquí anem al tercer factor. Promet tornar, d’acord. Quin respecte hi ha envers la persona que ocupi el seu lloc els propers tres anys? Ocupa la cadira i després la deixa com si res? D’altra banda en aquest equació sembla que els ciutadans els hi importin poc o res, doncs el fet de tornar d’aquesta manera és mostra de desinterès pels assumptes de la ciutat des d’una creença d’infal·libilitat més aviat papal, como si ella, banyada a l’hiperlideratge dels seus, s’hagués reencarnat en Pius IX versió 2024.
N’hi ha per llogar-hi cadires, no pas la que ella deixa per a recuperar quan li vingui de gust. Des de 2015 sempre he pensat com els Comuns corren un gran risc. Almenys d’aquest en són conscients. Sense la Colau l’electoral anirà a d’altres opcions o s’adherirà a un partit molt temptador: el de l’abstenció, quelcom lògic a una ciutat on ser d’esquerres cada cop és més dur pel votant, sense alternatives fiables.
Collboni hagués sigut un excel·lent segon de Trias, però com li tocà la loteria aplica un decàleg neoliberal sense complexes. Fa poc vaig llegir un article on se’l comparava amb Pasqual Maragall per la seva visió dels grans esdeveniments, l’apassionant Copa Amèrica que la majoria dels barcelonins ignoren, i els petits, com la nova vida del Molino, al que li desitjo tota la sort del món des de l’anhel de veure com supera la desgràcia dels seus antecessors, tots ells fallits.
Tot això passarà amb Colau presumint a l’estranger. Segons ella ha pacificat el turisme i ha creat una ciutat verda. La primera afirmació és falsa i la segona molt discutible, doncs es limità a imitar l’exemple d’Anne Hidalgo fins a retornar a Barcelona el complex d’inferioritat amb Paris. El millor de Collboni és no tenir oponents i el seu silenci, promesa de futures victòries sense moure un dit.
