El neobarcelonisme s’ha convertit en un espectacle mediàtic que recorda, perfeccionat i portat a la realitat, El Xou de Truman, història en la qual el protagonista de la pel·lícula creu viure una vida perfecta sense ser conscient de ser l’eix d’un fabulós muntatge publicitari i de màrqueting a costa de la seva pròpia rutina, família, treball i oci inclosos. El soci del Barça, atrapat en un dejà vu semblant des de fa anys, no se sap si és que realment no percep aquest decorat de cartó pedra que l’envolta o bé prefereix ignorar-lo i continuar imaginant i gaudint d’un Barça com el de Joan Laporta, sorprenentment perfecte en el relat i en l’escenografia, mentre la seva economia s’esfondra i, sembla inevitable, els seus creditors es preparen per assumir sense soroll ni escarafalls el control i la propietat del club a conseqüència d’un col·lapse financer perfectament calculat i previst per Goldman Sachs.
Els indicadors vitals de l’estat de salut del Barça de Laporta no poden ser més alarmants, segons la memòria aprovada dissabte en l’última assemblea, amb unes pèrdues de 91 milions de l’últim exercici, fons propis negatius de 94 milions, l’amenaça d’una provisió de 200 milions més de pèrdues per culpa del negoci fantasma de Barça Studios, 4.000 milions de deute financer inassolible per la seva estructura d’ingressos actuals, i unes perspectives encara susceptibles d’empitjorar quan es reobri l’estadi, i, fins i tot, abans. Primer, perquè el club haurà de començar a pagar interessos a partir d’aquesta temporada; i, en segon lloc, perquè ha d’estalviar anualment 100 milions, també des d’avui, per enfrontar el primer termini de devolució del préstec de la reforma del Camp Nou, de gairebé 500 milions, en 2028. El Barça ja sap, a més, que quan operi al cent per cent el nou estadi els ingressos per la seva explotació, que avui ja són de 220 milions, es reduiran a 100 milions fins a l’any 2047, com a mínim. La resta es destinarà a pagar capital i interessos.
De fet, Laporta ja va signar un document que, per a delit i satisfacció de Goldman Sachs i la seva legió d’inversors, preveu una renegociació del capital que, lògicament, provocarà un augment substancial del tipus d’interès aplicable i de la càrrega de pagaments al llarg de deu anys més de préstec, fins a 2057 el més probable.
A Laporta li agrada qualificar aquesta realitat com a proclames catastrofistes per part de la dissidència barcelonista i millor s’ho passa, fins i tot, enfotent-se davant els socis, com va fer en l’assemblea, i atribuint a l’oposició un rol trist i residual de crítica basada en l’alarmisme. Un discurs, des de la presidència, dirigit a les masses barcelonistes, però que en realitat només tractava d’induir a tot just 452 socis, el 0,3% del cens, a votar a favor d’uns comptes que no reflecteixen fidelment la fotografia econòmica i financera del FC Barcelona.
Gràcies a aquesta paròdia d’assemblea democràtica celebrada sota un format que limita i manipula el veritable esperit assembleari, l’actual junta va aparèixer triomfal i aclaparadorament guanyadora en un context festiu i de goig incontenible, on no van faltar els aplaudiments lliurats i les felicitacions mútues a una aprovació entusiasta del balanç de l’any passat, amb zero títols dels primers equips de futbol i de bàsquet -malgrat menjar-se 1.000 milions de beneficis en palanques- i un compte de resultats amb pèrdues històriques de 91 milions sense l’efecte de cap pandèmia, amortitzacions anticipades o provisions sense sentit. Només pel pes d’aquest pervers i imprudent deute de joc contret per Laporta el dia que, atrapat en el seu propi parany mediàtic i de gestió, es va inventar la palanca de Barça Studios amb un balanç exponencialment ruïnós que ja s’ha cobrat una primera urpada de 141 milions negatius per impagaments i amenaça amb un altre de 200 milions, que es produirà més tard o més d’hora.
Es dona la paradoxal i còmica circumstància que mentre Laporta engalipava els compromissaris amb la rondalla que Barça Vision serà el gran negoci del futur -“una mina d’or”, va precisar per insultar i humiliar a l’auditor, Grant Thornton-, la majoria dels socis que volien seguir en streaming l’assemblea a través de Barça One van sofrir la conseqüència dels seus recurrents problemes tècnics i de la seva insuficiència per suportar un mínim cabal de seguidors. Poc o cap avenir li espera a la gestió digital del Barça si Barça One, que forma part del reservori d’eines l’ús de les quals ha de traduir-se en els milionaris ingressos previstos, no és capaç de satisfer les mínimes necessitats dels seus propis socis, ja que, des de la seva posada en funcionament, no fa més que donar problemes de sobrecàrrega.
La retransmissió, teòricament en directe, va arribar a registrar un desfasament de més de 20 minuts a vegades, que probablement va ser la causa d’una abstenció més que elevada en el moment de l’aprovació del segon punt de l’ordre del dia, el més candent, sobre la liquidació de l’exercici 2023-24. Sobre un total de 927 compromissaris acreditats en aquesta sala virtual el recompte va llançar 452 vots a favor, 156 en contra i 25 vots en blanc, la qual cosa suma 633 vots i una abstenció realment inusual de 294 socis.
Una de les garanties exigides per a la validació del vot telemàtic era la possibilitat que els socis acreditats poguessin seguir en viu i en temps real el desenvolupament de l’assemblea amb l’exclusiva finalitat de poder regir-se pels temps concedits per la taula per a celebrar la seva votació. Fora perquè des de dins algú va sabotejar la línia o per pura negligència, el cas és que gairebé 300 socis no van exercir el seu dret, igualment sense saber si aquesta abstenció va ser voluntària o no.
El nyap en el streaming no va ser l’única incidència. En les xarxes, fonts fiables han constatat i referit unes altres d’igual o pitjor gravetat, com casos de socis no compromissari que van entrar, van intervenir i van votar. I si era compromissari, segons sembla, no havia rebut cap notificació prèvia. El resum més ampli l’ha facilitat el compte d’un dels grups d’opinió signants del document unitari, juntament amb les plataformes electorals, demanant la celebració presencial de l’assemblea, El Senyor Ramon, que denuncia també la falta de garanties sobre el sistema de votació, perquè “no se sap quina empresa el gestiona, quines especificitats té, com funciona i qui garanteixen la veracitat dels resultats”.
Si aquests fets són causa suficient d’impugnació és una cosa que queda ara en mans dels socis que vulguin anar més enllà de resignar-se al totalitarisme de Laporta i d’una junta que, a mesura que avança el mandat, necessita més boles, noves mentides i millors trucs per continuar cavalcant desbocadament sobre la improvisació i les urgències, cada vegada més complicades de dissimular o d’amagar sota la catifa.
Els crítics no deixen a un costat, tampoc, aquest menfotisme de la classe social blaugrana, abonada o no, que ni puja a Montjuïc ni participa en les assemblees, i que si ho fa és per aplaudir i votar a favor de la gestió de la junta, com va fer dissabte amb una majoria més que sobrada i un entusiasme desbordant, malgrat presentar el pitjor balanç de títols i de pèrdues que es recorda en molts anys.
Una bona reflexió del mateix col·lectiu El Senyor Ramon conclou que la baixa assistència de socis en el Lluís Companys i el mateix Camp Nou i a les assemblees “suposa un preocupant desarrelament de la massa social blaugrana que cal estudiar, atacar-ne els motius i revertir-ne les conseqüències”.
També resulta palesa que a l’actual junta li preocupa poc o res aquest desarrelament que, en definitiva, promou des de la seva arribada a la llotja, juntament amb un clientelisme que ja omple l’estadi de Montjuïc i que a Laporta li agradaria que algun dia omplís el Spotify.
