Catedràtic de literatura i doctor en Lletres, amb una tesi sobre Franz Kafka. Condecorat en diverses ocasions, ha publicat llibres de poesia, narrativa i assaig. Entre aquests, Locura celestial de San Juan de la Cruz i La voz imaginaria. Totes aquestes experiències les ha bolcat en una narració fílmica (Nicomedes Méndez. El verdugo de Barcelona, Alrevés Editorial), que ara surt a les llibreries.
Per què la simple menció del tema desperta desassossec, angoixa… potser només entre algunes persones?
Sí, només entre algunes. El botxí és una qüestió que es pot contemplar des de diverses perspectives. Una pot ser, per exemple, el romanticisme. Espronceda li dedica una cançó al botxí. I Camilo José Cela té en un museu un garrot vil. I va entrevistar un botxí famós. El botxí, literàriament parlant, té un fons genial i, en el cas de Nicomedes Méndez, la realitat supera qualsevol ficció.
La gent, dius, en fugia quan se’l trobava al tramvia, o pel carrer…
La gent és molt hipòcrita, som sepulcres blanquejats… En fugien per animadversió, com si fos un monstre, però després l’anaven a veure en aquell gran espectacle del món que era assistir a una pena de mort en viu. Encara avui, veiem sèries esgarrifoses d’assassins en sèrie…, i estem contra la pena de mort. Deia Freud, a Eros i Thanatos, que ens sentim més vius davant la mort. Quan algun ésser estimat es mor, sentim més la sensació d’estar vius. El botxí és un assassí en sèrie legalitzat per la llei. És també un sicari dels jutges i del Ministeri de Gràcia i Justícia, que condemnaven a mort i no s’embrutaven les mans. El que ho feia era Nicomedes Méndez, un funcionari de l’Estat. L’últim de la cadena de la justícia.
Una cosa que, d’alguna manera, ens porta al crim d’Estat, a la mort burocratitzada, organitzada…? Qui és responsable en últim terme de la pena de mort i la seva aplicació?
És l’Estat, són els diputats, la política… Passa ara al Congrés dels Diputats, amb qüestions com l’avortament. Allà hi ha molta gent catòlica que, en realitat, se n’hauria d’anar a l’hora de votar la qüestió. Però hi són. Per què? Pel poder, pels diners…, per tot això. És kafkià, però és així.
Com interpretem la pena de mort? Com a venjança, escarment, costum…, com a mera reminiscència?
Un amic, catedràtic, em recordava allò de “no mataràs” dels manaments. Sí, però jo li vaig dir que va ser el mateix Jesús el que va dir allò que a aquell que escandalitzés un nen més valdria que li lliguessin una pedra de molí al coll i el tiressin al mar. S’inclina així, propugna el càstig, la mort… Ell mateix també va morir ajusticiat, per pena de mort. Per cert, Nicomedes, al santoral català, va ser un dels botxins que van atendre la crucifixió de Crist.
En les execucions compareixia el botxí, el reu, és clar, i també el capellà… Quin era el seu paper?
No un, sinó dos o tres sacerdots assistien a l’execució. Quan el botxí estava accionant la manovella per estrènyer l’argolla contra el coll del reu, els sacerdots el cobrien amb les seves capes per impedir que la gent veiés aquell final tan tràgic. Quan el reu es trobava en capella, els sacerdots hi eren per confessar-lo, perquè es penedís dels seus pecats. Després l’acompanyaven… Es creava una espècie de processó, amb gent de l’Església, que feia terror: Crist cobert amb un vel negre, també present en l’execució. Un espectacle propi de la Inquisició… Una estètica que, en temps de Nicomedes, podria ser qualificada més aviat de romàntica. Com Espronceda, quan parla de la mort, va als cementiris… La mort com a protagonista.
Cites una execució múltiple en la qual un dels reus va ser indultat per edat, però obligat a presenciar les execucions… La tortura acompanyava la mort, com pel que sembla passava amb la Inquisició?
Això es denominava “pena d’argolla”. Consistia a ser pujat al patíbul, on li posaven l’argolla, per terroritzar-lo. En sortia viu, però mort de por. Era, sí, una forma de tortura psicològica…: no et mataré, però veuràs com moren els teus companys.
Com s’hi accedia a l’ofici de botxí? Per oposició, exàmens, mèrits…?
Hi havia un concurs públic. De vegades s’hi presentaven 500 persones. Es requeria cert ensinistrament, haver treballat, per exemple, en cementiris. També comptar amb endolls, és clar. Nicomedes Méndez era paleta i també fuster. Eren ells els que aixecaven els patíbuls… Si havies treballat amb un forense, també era un mèrit. Estaves acostumat a la mort. També s’hi presentaven metges, enginyers, gent sense ofici…
La pena de mort servia com a factor de dissuasió?
Sí que servia. Perquè l’escarment públic actua i té un efecte desencoratjador. Les famílies hi assistien, de vegades acompanyades dels nens. Quan mataven el reu, els donaven una bufetada, per fixar el record. Com es fa en el sagrament de la confirmació. Nicomedes Méndez va estar 11 anys a Valladolid, a l’audiència territorial de Castella, i 22 a la de Barcelona. Va dur a terme 80 execucions. No són moltes per al temps en què va exercir de botxí. Al principi eren públiques i hi assistien persones que havien clavat destralades, enverinat… També gent corrent. Se sap de casos d’execucions que van derivar en actes d’histèria col·lectiva, en què, per contagi, els espectadors acabaven matant-se. El Werther, de Goethe, on el protagonista acaba suïcidant-se, va provocar una epidèmia de suïcidis.
Nicomedes Méndez: vulgar, monstruós, pobre funcionari…?
Nicomedes té una connexió extraordinària amb París, que descric en el llibre. Era un fan d’Anatole Deibler, que era el mestre de la guillotina a França. Assistien a les seves execucions dames que mullaven els seus mocadors amb sang del condemnat… La guillotina encara es ven com a souvenir.
Garrot vil. El nom ja ho diu tot, i l’andròmina, l’escenari, no hi desentonen, sinó tot el contrari…
El garrot d’Espanya, com altres de les nostres coses, és brutal. Algú se’l va inventar. Fins a la segona meitat del XIX, a Espanya s’executava amb la forca. Una cosa que també té a veure amb el garrot, que és una forma de penjament. Amb la forca, fins que no es va adaptar el nus per provocar una mort ràpida, els condemnats morien per asfíxia. També va passar amb el garrot. Va haver-hi un cas d’un executor que, gairebé amb 80 anys, anava borratxo a les execucions. El reu de vegades trigava a morir més de 20 minuts.
S’executaven no només a criminals comuns, sinó també persones acusades d’actes, diguem-ne, de naturalesa política?
Sí, però no per delictes d’opinió, sinó per fets amb víctimes, que ara coneixem com a terrorisme, com van ser els atemptats que hi va haver a Barcelona. Nicomedes es distingia per la seva diligència. Deia de si mateix que proporcionava una mort amb gran cura, respecte i professionalitat. També es considerava inventor, i va ser qui va inventar el garrot català, que té alguna cosa a veure amb la rematada dels toros: un artefacte que aixafa el bulb raquidi o trenca la cervical amb tall medul·lar i produeix un coma cerebral i la mort instantània. També es va inventar utilitzar la cullera per introduir la llengua dins la boca de l’executat, quan aquest moria. Això li van prohibir. És una barbàrie, però intentaven ser “civilitzats”. Nicomedes també volia anar als EUA per veure com anava la cadira elèctrica…
Com van acabar les vides de Nicomedes Méndez i els seus?
La seva figura també desperta una mica de tendresa. Amb pocs anys, se’n va anar d’Haro a Valladolid i es va casar amb una dona 18 anys més gran que ell. Se li moren els fills. Una filla es va suïcidar quan la va deixar el seu nòvio, en assabentar-se que el seu pare era Nicomedes. El seu fill, que l’ajudava a muntar els patíbuls, va acabar boig. Passejant pels carrers de Barcelona, amb el seny mig perdut, Nicomedes pensava com anar a Cuba a practicar amb el nòvio de la seva filla, que havia fugit allà, el que el seu ofici li havia ensenyat.
Nicomedes Méndez és un exponent acabat en el sentit que qualsevol temps passat va ser pitjor?
Una part del present és, sens dubte, millor, però també hi ha coses del passat que ho van ser. Per exemple, en el canvi climàtic el present és pitjor. En el comportament civilitzatori sembla que anem millorant… Contra la pena de mort hi van estar els republicans, i a favor els liberals, amb Cánovas del Castillo a la presidència. Per celebrar algunes efemèrides, els reis indultaven algun reu… També se n’executaven en algunes festes, com es va fer per celebrar l’arribada de La Fayette a Manhattan.
