L’any 1963, Itàlia es trobava a una cruïlla crucial. El boom econòmic provocà que tothom vestís a la manera burgesa. Les robes d’oficis s’acomiadaven i naixia el preludi de l’homologació capitalista.
El boom canvià el rostre a la Bota i la classe política dubtà en com actuar. El 1960 la Democràcia Cristiana s’equivocà cercant el suport parlamentari dels neofeixistes del MSI i a Gènova hi hagueren revoltes. Tres anys després Aldo Moro acabà amb el problema mitjançant un govern amb els socialistes. Per a la Història aquest moment es coneix com el gir envers el centre esquerra.
L’inamovible partit tenia moltes sensibilitats, com a priori el PSC dels nostres temps. És així? Per ara veiem un President Illa amant d’assistir a molts actes on l’Església és la màxima protagonista. Anà a Montserrat pel mil·lenari, visità la Seu d’Urgell per l’ordenació del bisbe Serrano i aquesta setmana l’hem vist, era de rigor, a la missa de la Mercè, per primer cop en deu anys junt a l’alcalde de Barcelona, el també socialista Jaume Collboni.
Els que el coneixen parlen d’un Illa menys de dretes del que sembla. Podria ser. Encara es troba als seus cent dies de gràcia, no pas divina, i té el vent a favor per tots els disbarats dels seus aliats i opositors. A Esquerra es maten entre si, el talant de Junts mostrant el seu rostre d’extrema dreta no els pot afavorir i els Comuns fan com sempre; és a dir, poc o res.
Amb aquesta conjuntura favorable escandalitza com, malgrat cert corrent de simpatia agafada una mica amb pinces, l’actual govern no s’atreveix a tractar temes cabdals i per ara només fa gestos cap a tots aquests rivals desballestats. Fins i tot diria que el President vol configurar una nova Convergència del segle XXI on no hi hagi gaire socialisme i si moltes picades d’ulls a una vessant cristiana incomprensible per a gran part de la població i els seus votants, a qui s’hauria de preguntar aquesta afició per a donar càrrecs a ex convergents i a noms vinculats amb Esquerra Republicana, a més, no ho oblidem, de mantenir estàtica la televisió pública.
Aquest tarannà catòlic, que amb tota probabilitat entén des d’un humanisme d’esquerres, ens ha donat una sorpresa amb les declaracions de l’arquebisbe de Barcelona. Juan José Omella llançà la bomba dient que el problema de la vivenda és la nova esclavitud. El jovent i un gran gruix social han perdut la fe en qualsevol possibilitat de revolució provinent del clergat. No és el cas, no ens emocionem, però veure a una personalitat eclesiàstica pronunciar paraules amb tanta força és una excel·lent noticia. Perquè? Doncs perquè a l’actual context potser els governants socialistes paren l’orella i cerquen de posar solució a un mal imparable per l’augment constant dels preus, cínic per la inacció de les autoritats i catastròfic perquè condemna a vàries generacions a una misèria no tan sols econòmica.
A cada dinar de Nadal una familiar meva em pregunta quan tindré fills. Senyora, pensi una mica en el panorama, analitzi les dades demogràfiques a Espanya i pregunti’s els motius de la davallada, que potser hauríem de relacionar amb com costà molt abandonar la llar familiar amb dignitat per poder dur una vida normal, la mateixa que ven el capitalisme que adoren els nostres manaires.
És normal que el lloguer mitjà a la ciutat de Barcelona sigui de més de 1.200 euros? Home Jordi, si veiem les estadístiques els sous són molt més alts. No és pas així. Ja ho digueren fa poc: un 1% de la població concentra el 95% de la riquesa. El que no cal llegir a les noticies és com tota la capital catalana cada cop és més plena de fons voltors. Posen els seus cartells a dalt de tot de les façanes perquè així no els podem tirar a les escombraries, una metàfora gens subtil i molt clara de l’abast de la problemàtica.
Mentrestant sí, hem sentit de mesures al voltant dels pisos turístics, i també hem vist com per a Junts allò de la vivenda com a dret fonamental els dóna igual. El més curiós és que ara uns i altres de la sociovergència són molt catòlics, però potser no gaire cristians des de l’esperit dels apòstols. Per això les paraules de l’arquebisbe de Barcelona són un petit bri d’esperança que hauria d’incitar a una reacció radical. Passarà? Si fos així seria un veritable miracle fins i tot pels meus ulls, els d’un ateu que sempre ha valorat les idees que l’Església primitiva establí com a paradigma, més semblants del que podríem pensar a les del comunisme abans de ser una macroestructura. Ara la pilota és al teulat dels socialistes. Com que qualsevol revolta al nostre segle és quimèrica, respiren tranquils, però mai haurien d’oblidar que la seva feina és servir a la ciutadania, no pas al capital.
