Ara que el president Salvador Illa ha decidit desempolsar la figura de Josep Tarradellas, silenciat contumaçment al llarg dels anys pel pujolisme, ens ve al cap una de les seves màximes més clarividents: “En política es pot fer tot, menys el ridícul”. La gestió que el partit de Tarradellas, ERC -sovint ni ells semblen recordar que el cervelloní va ser un dels seus…-, està fent de la crisi política oberta d’ençà dels mals resultats de les eleccions del maig passat, és justament, i sent indulgents, aquella locució que el president exhortava a defugir, la del ridícul.
Es pot ser més sapastre intentant resoldre un tràfec? L’embolic republicà em recorda una estupenda comèdia surrealista de finals dels setanta, principis dels vuitanta, Soap, en què els merders de la família Tate s’enredaven capítol rere capítol, com ara els de la família republicana. La convivència, agafada amb pinces des de fa temps, va saltar pels aires després de perdre les eleccions i, conseqüentment, el poder. El llavors president de la Generalitat, Pere Aragonès, i la secretaria general del partit, Marta Rovira, des del mateix bàndol, tocaven a retirada, mentre el president Oriol Junqueras, d’una altra ala, abandonava el càrrec anunciant, això sí, que lluitaria per tornar-lo a ostentar, com està fent. I tots s’emplaçaven al congrés del 30 de novembre, on hauran de triar, entre guerres fratricides, la nova direcció.
El punt àlgid de la crisi esclata amb l’escàndol dels cartells de l’Alzheimer i els germans Maragall, quan es destapa l’existència d’un aparell de guerra bruta partidista connectat a la direcció. És llavors que els punyals volen i el partit entra en una despietada guerra bruta. I és en aquest punt en què militants i simpatitzants republicans entren en depressió.
I sort en té, encara, que el seu rival de sempre, Junts, gasta temps i energia en disparar-se trets al peu, acostant-se a la dreta del PP i Vox, impedint que s’aprovin propostes tan sensibles com la llei per regular els lloguers de temporada, o descartant ara per ara mocions de censura contra l’alcaldessa islamòfoba de Ripoll i líder d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols.
Tarradellas va pronunciar el pensament sobre el ridícul, aquell que no es pot fer en política, al Palau de la Generalitat el 22 d’octubre de 1977, poc després d’arribar de l’exili a França. Com el dinosaure de Monterroso, 47 anys després, tretze són tretze, el ridícul encara hi és.
