El món es troba cada vegada més interconnectat. Durant molt de temps només es parlava de l’economia globalitzada i, tangencialment, dels poders globals. Però en els últims cinc anys aquest tema ha agafat una dimensió molt més important.
Els factors geopolítics han esdevingudes una constant que condiciona tant les relacions internacionals com les polítiques locals. A mesura que emergeixen i s’intensifiquen els conflictes en diverses regions, la seva influència creix, generant nous riscos i incerteses que afecten països, governs i ciutadania de manera profunda i constant i, el més complex, aquesta percepció de risc i incertesa ha afectat, especialment, una sensació de desconcert, por i neguit en la immensa majoria de la gent.
Quatre fenòmens, per esmentar els més recurrents, han estat claus malgrat la seva naturalesa diferent: la pandèmia (salut); la crisi del gas i dels preus de l’energia -i per tant la dimensió global del tema- arran del conflicte Rússia-Ucraïna (guerra i recursos energètics); el que està prenent una dimensió fonamental, les migracions de persones; i el tema recurrent, vinculat amb tots els anteriors, dels vaivens econòmics d’una economia globalitzada, en un món bipolar.
El més important és que tots quatre posen en l’escena geopolítica les fortes interconnexions entre ells. Si analitzéssim el que ha passat a Espanya amb el Front Polisari, la relació amb Algèria i el Marroc, la política al Sahel, i tots els vaivens del govern Sánchez, podríem observar la complexitat de fenòmens. En aquest cas afecten la participació d’ Espanya i la majoria de països en els conflictes globals, els alineaments amb les grans potències, els posicionaments respecte a disputes territorials, que no només estan influenciant les seves relacions exteriors, sinó també en molts casos les polítiques internes, de governs i oposició. Un altre exemple el veiem en el processisme en relació amb Putin i tota la influència que Rússia intenta exercir en les democràcies occidentals amb la finalitat de desestabilitzar el bloc rival.
Avui el món pateix prop de 60 conflictes bèl·lics declarats, encara que els més mediàtics siguin els quatre principals (Mig Orient, Rússia-Ucraïna, Sahel, Xina-Taiwan) però són només exemples de com la geopolítica s’ha tornat omnipresent al nostre cas i dibuixa aliances i posicionaments estranys, inclosos al Parlament i la mateixa majoria que el conforma.
D’aquesta manera la influència de la geopolítica, i directament de la geoeconomia en les polítiques locals es manifesta de múltiples formes. Les incerteses fan prioritzar despeses, reformulen aliances estratègiques, reorienten els posicionaments internacionals (de vegades amb girs radicals), redefineixen polítiques energètiques i migratòries. I sempre amb el supòsit latent que alguns d’aquests girs es fan pensant en els riscos de polarització i extremisme que representa l’auge de la ultradreta a Europa i altres llocs del món.
Algú podria suposar que la decisió, per exemple, del Regne Unit o Itàlia de crear “seus externes” per allotjar immigrants il·legals és aliena a la fidelització política d’electorats? O que les prioritats d’acollida no tenen a veure amb l’origen de l’emigració definida en termes culturals, religiosos i fins i tot a ètnics? I això no afectaria la interacció a la relació amb els països d’origen? Sinó d’on sortiria la proposta del president Sánchez amb una nova relació amb països del Sahel per reordenar el problema?
El multilateralisme, que durant molt de temps va ser la base del sistema internacional, està sent desafiat per l’ascens de polítiques unilaterals i proteccionistes. La cooperació global es veu obstaculitzada per interessos nacionals contraposats, cosa que dificulta la resolució de problemes comuns com el canvi climàtic, la migració o les pandèmies.
El que sí és impossible negar és que la geopolítica ha retornat com una força que emmotlla la realitat global de manera profunda i duradora. En resum, la geopolítica ha vingut per quedar-se.
