A vegades m’agrada explicar com el Pijoaparte de Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé, robava motos a la Rambla perquè el transport públic no tornà al Carmel fins 1963.
El Manolo Reyes viu la seva gran aventura amb la nena de Sant Gervasi pels volts de 1956, quan els estudiants burgesos es reivindicaven com a oposició contra la dictadura entre accions força limitades i moltes proclames per a desmarcar-se del seus pares, guanyadors de la Guerra.
Aquesta hegemonia quedaria ensorrada durant els anys 70, quan els barris de la perifèria foren cabdals a l’hora d’avançar envers la Democràcia mitjançant una sèrie d’iniciatives per a reivindicar humanitat allà on no hi era. Ho explicà millor Javier Pérez Andújar a Paseos con mi madre, on a un paràgraf parla que la clau de tota la lluita fou demanar escoles, places, ambulatoris, bancs i tot allò necessari als marges sotmesos a l’amnèsia del poder, feliç d’anar-hi tan sols per a tallar cintes inaugurals, mentre la resta del temps els noms d’aquelles barriades eren inexistents als seus plans.
Fou per això que veïns del Carmel, Torre Baró, el Guinardó i altres barris allunyats del centre protestaren fins a obtenir en molt casos els seus objectius. Un dels més simbòlics fou la consecució del metro, amb la línia groga com a bandera d’aquest allargament dels trens subterranis fins a Nou Barris, un dels territoris més mobilitzats, quelcom que sens cap mena de dubte consagrà la gesta de Manuel Vital, conductor que segrestà el 7 de maig de 1978 l’autobús 47 per a demostrar com sí podia pujar les estretes i empinades pendents de Roquetes envers Torre Baró.
Ara s’ha estrenat una pel·lícula que narra aquesta història, elevada als altars de la contemporaneïtat per a tenir tots els ingredients per a filar una bona trama. La premsa ha fet una mica d’agost al setembre apropant-se al barri, on els veïns actuals es mostren ben cofois.
El tractament del tema i d’aquests entrevistes és grotesc a més de folklòric perquè en cap instant denuncia que encara avui Torre Baró i els barris dels voltants viuen molt per sota la mitja de pobresa de la ciutat comtal. Enlloc de plantejar aquesta problemàtica s’ha enfocat el record ressuscitat, com durant el metratge de la cinta protagonitzada per Eduard Fernández, un espectacle fílmic tenyit per un enorme bany de nostàlgia ben condimentat amb el color fotogràfic dels setanta i la justa dosi d’èpica per a gaudir d’un bon moment de crispetes sense cap efecte pràctic a la quotidianitat del present perquè no es pretén canviar-lo, només oferir un producte inofensiu, un més d’una llarga llista per a edulcorar el passat.
Critiquem la idea? No, en absolut, però sóc un jove gat vell i tinc la mala sort de ser molt aficionat al setè art. Durant el nostre segle s’ha postulat una nova manera de relatar la Transició. Enrere, no del tot, han quedat aquells anys de centrar-se en ETA perquè, de cop i volta, s’han descobert històries carregades de bones intencions amb magnífiques possibilitats a la minsa taquilla actual. Algunes d’elles podrien ser Salvador o Modelo 77, siameses de El 47 perquè el seu embolcall seda tota la càrrega transgressora per a convertir Salvador en un màrtir i als presidiaris del carrer Entença en herois que devien escapar de tanta injustícia amb les seves pròpies eines.
Reitero que no hi ha res dolent, com tampoc deu ser negatiu com David Trueba ha perpetuat un estil de telefilm que li encanta als estaments oficials i orgànics. Soldados de Salamina ens faria anar massa lluny, però tot i així encaixa amb la seva última peça sobre Eugenio, insuportable per plana, doncs una cosa, quelcom comú en aquest espectre, és escollir un personatge o qüestió transcendental, mentre un altre és la seva rebaixa a visionat oblidable en un tres i no res perquè no vol aportar pólvora per l’avui, només enyor de l’ahir.
A Torre Baró i els seus alentorns he vist de tot, des de gent cagant al bosc fins a privats que posen plaques patrimonials perquè els Ajuntaments Democràtics tampoc hi paren gaire. La més gran fita de la dècada ha sigut la restauració del castell del barri, recognoscible des de la rambla de Fabra i Puig, però com ningú mira cap a la seva muntanya és invisible, com també ho és la seva base, on hi ha, quines coses, una plaça dedicada a Puig Antich a dalt d’un pàrquing, més que res per a aprofitar-lo i crear una mínima fotogènia, si voleu una paraula maleïda, doncs si tot és una mera façana d’imatges la realitat sempre serà la gran perdedora. Més enllà de missatges positius que duren menys d’un sospir el que requereix l’extraradi de Barcelona és una profunda reflexió sobre com reorganitzar-lo a nivell geogràfic per a governar-lo millor.
