El FC Barcelona hauria de celebrar la seva assemblea ordinària corresponent al tancament de l’exercici 2023-24, aproximadament coincidint amb la celebració del Barça-Sevilla de la jornada desena de la Lliga, el dissabte 19 d’octubre. La data encaixa amb els requisits estatutaris, perquè ha de fixar-se com a límit abans del final de l’octubre i en dia de partit a casa, en aquest cas en dissabte perquè l’equip de Hansi Flick disputarà la Champions el dimecres 23 d’octubre a Montjuïc enfront del Bayern Múnic. Només uns dies abans, el 17 d’octubre, la plataforma Som un Clam preveu organitzar un acte social de força i visibilitat mediàtica que serveixi, al mateix temps, al propòsit de presentar-se formalment davant el barcelonisme i al de reforçar aquesta petició enviada a la junta de Joan Laporta perquè l’assemblea recuperi la seva modalitat presencial.
Se suposa que, aleshores, els socis ja sabran si Laporta s’ha obstinat a bunqueritzar-la una altra vegada amb la dolenta i insuportable excusa dels avantatges del format telemàtic, o si accepta el desafiament que els socis i veritables propietaris del club puguin preguntar-li, demanar-li explicacions o reclamar la informació sobre tots els aspectes de la gestió. Ja se sabrà, en definitiva, si el president és capaç de canalitzar la vida democràtica del Barça, avui completament esgarriada.
La junta directiva ha de convocar-la almenys amb quinze dies naturals de termini, de manera que disposa d’un marge apreciable fins a primers d’octubre per enviar als socis compromissaris la notificació corresponent. Els estatuts no fan referència, en cap cas, al format d’aquesta cimera sobirana que, amb caràcter general, ostenta el poder suprem de decisió sobre la totalitat de la vida del club, inclòs un model de propietat que ha de garantir, precisament, que siguin els socis finalment els qui tinguin l’última paraula sobre la gestió de la directiva de torn, un supòsit que des del retorn de Laporta a la presidència, el març del 2021, està en discussió i que ara ha denunciat aquest col·lectiu destacat i representatiu de socis reclamant, a més, que la celebració de la pròxima assemblea sigui oberta, presencial i democràtica sense la menor ombra de dubte.
Per tradició i història, però sobretot perquè el concepte assembleari no pot interpretar-se d’una altra manera i perquè els estatuts tampoc el contemplen, la cita exigeix la identificació i accés presencial dels 3.622 socis designats per sorteig, en representació del 2,5% del cens total, més els 1.000 primers socis per antiguitat (senat) i, de conformitat amb la normativa, els directius, els membres de les comissions estatutàries, els expresidents i els presidents de les federacions territorials de penyes triats democràticament que també acreditin cinc anys d’antiguitat.
En aquesta sessió d’octubre els compromissaris estrenaran un mandat de dos anys després d’haver estat sortejats el 20 de juny passat, així com els 3.622 socis compromissaris suplents que podrien debutar si algun dels titulars renuncia a participar i ho comunica al club amb una antelació mínima d’un mes. És a dir, abans d’aquest 20 de setembre.
Aquests dies és quan Som un Clam està preparant-se per a aquesta primera batalla, sens dubte de rerefons electoral, enviant a la seva base de dades de simpatitzants una primera invitació a reservar la data del 17 d’octubre per a la seva posada de llarg. “Després d’un estiu on ha quedat palesa la crítica situació del club, Som un Clam, preocupat per aquesta deriva i pel risc d’extinció del seu model social, fa un pas endavant i organitzarà un acte obert per a la seva presentació pública, per a incidir a la pròxima Assemblea i aglutinar el màxim nombre de barcelonistes”, és el que diu el text del missatge que ja circula entre els centenars de socis que, d’un mode o un altre, se senten inclinats a formar part del moviment.
Ara com ara, Som un Clam convida els barcelonistes a assistir a la seva première com a col·lectiu de la mateixa forma que als socis compromissaris a formar part de l’assemblea que ve. La incògnita que ara planeja sobre aquesta convocatòria se centra a saber si la junta serà capaç d’obrir portes o si, com ja va avançar Laporta en el seu discurs de la roda de premsa del passat 3 de setembre, a l’oposició cal lligar-la en curt i no donar-li el menor marge d’actuació perquè la va definir en conjunt com un enemic del barcelonisme que només persegueix propalar el catastrofisme, la divisió i l’enfrontament.
Laporta, és clar, podria resoldre la polèmica avui mateix, en qualsevol moment, anunciant el caràcter presencial de l’assemblea. No ho ha fet ara com ara, probablement perquè busca el moment estratègic per a donar una resposta que, si és favorable a l’exigència de Joan Camprubí i Jordi Roche, podria interpretar-se com un gest, segons es vulgui, de feblesa perquè ara mateix necessita recuperar l’empatia social, de generositat perquè Laporta se sent més dictador i tirà que representant dels socis, o de supèrbia perquè vol mesurar les seves forces amb les de Som un Clam i lliurar aquest torcebraç -i guanyar-lo- a la vista de tots els socis.
Decideixi el que decideixi ja és tard per presumir de demòcrata quan ha acumulat diverses assemblees telemàtiques que han aconseguit reduir la participació en xifres de rècord alarmants.
