Víctor Font ja ha decidit que tornarà a presentar-se a les eleccions i en solitari després d’haver expressat dubtes en anteriors aparicions i fins i tot d’haver suggerit la possibilitat de fusionar el seu equip amb uns altres si hi havia la opció d’anar contra Joan Laporta de la mà de socis de distint origen i ideologia, encara que parlant un mateix llenguatge barcelonista. Aquesta alternativa ha quedat definitivament enrere el mateix que bona part de la seva estructura, renovada respecte a la llarga aventura prèvia a les votacions de 2021 després d’anys d’exercir una oposició activa contra Josep Maria Bartomeu.
La seva estratègia ha canviat, prefereix no cremar-se ni liderar l’oposició amb el risc que, com va fer Laporta, algú li pugui avançar en l’última corba, buscant ara un posicionament que relativitzi el seu paper fins que es convoquin les eleccions, sigui quan sigui. Es diria que Font, més que armar-se per a la guerra contra Laporta, ha buscat posar distància sobre els altres focus d’oposició que ja es mouen en l’entorn, especialment respecte a ‘Som un Clam’, que acaba d’activar-se i concretar una estratègia d’acció i de carrer que ha enxampat a Font una mica amb el peu canviat i llançant les xarxes en la mateixa mar del descontentament social que li havia votat a ell fa tres anys.
‘Som un Clam’, que col·lidiren Joan Camprubí i Jordi Roche, està omplint sales en diferents llocs de Catalunya donant veu i presència, pot ser que revitalitzant-los, a socis i Penyistes que fins ara havien romàs en aquest estat de sedació sota el jou i les fletxes del laportisme. El seu eix de tracció s’ha concentrat a despullar-se de qualsevol relat electoral, ara com ara, i reclamar el format presencial per a l’assemblea ordinària d’octubre, una petita batalla de notable sensibilitat i sentit social i democràtic que formalment posa a Laporta en el focus del totalitarisme que s’ha guanyat a pols.
Víctor Font, per contra, lluny de buscar el cos a cos amb Laporta en aquest moment ha tornat a exhibir aquesta habilitat seva per a combinar un discurs realment precís en la diagnosi d’una gestió desastrosa del president i la situació extrema econòmica del club, d’un to realment elevat, amb una complaent actitud cap a la figura de Laporta limitant-se a llançar-li el guant electoral per a juny de 2025 perquè, en definitiva, aquesta possibilitat li donaria avantatge enfront de la resta de l’oposició, que és el seu principal objectiu en aquest moment.
Per això no vol sentir parlar d’un vot de censura, que sí que va secundar i va fomentar des de la seva rereguarda contra Bartomeu, al·legant que aquesta eina només pot emprar-se en un cas extrem i quan la junta de torn travessa línies vermelles. Un argument contradictori si s’analitzen els escenaris de Bartomeu en 2020 i de Laporta en 2023, començant perquè Font assegura, i amb raó, que el club està avui en pitjor situació que fa tres anys, que el deute és el mateix, més el del Espai Barça, que l’estructura executiva i directiva és un acudit, que és mentida que el balanç ordinari deixi beneficis si no és amb més paranys comptables, que la venda de Barça Studiosés un puf de 407 milions i que es produeixen fets de gravetat, potser penals, com que un proveïdor ha pagat les comissions de l’aval dels directius, per no parlar de la falta absoluta de transparència i les burles permanents als socis i als estatuts.
Fins ara, en canvi, Laporta no ha pogut posar a Bartomeu davant de la justícia com tantes vegades havia promès, jurat i obstinat la seva paraula més enllà que, amb anterioritat al procés electoral, un membre de l’equip de Bartomeu, Jaume Masferrer, hagués estat assenyalat com a presumpte responsable de planejar l’enviament de tuïts poc encertats sobre personatges de l’entorn a través de bots.
Per a Víctor Font, una vegada més, la principal missió és la de jugar als escacs electorals per davant de les veritables urgències del Barça en mans de la trituradora de Laporta, en aquest cas, a més, emparant-se en el fet que forçar un vot de censura en plena temporada no és aconsellable per al trànsit esportiu del curs.
Això sí, ara aposta pel format híbrid de l’assemblea, presencial i telemàtica, «com sempre hem fet», va dir en la seva compareixença. La veritat és que, no obstant això, aquesta terminologia de ‘assemblea híbrida‘ és la primera vegada que l’usa en més de set anys i que contra les últimes convocatòries d’assemblea per part de Laporta, telemàtica exclusivament per als compromissaris triats per sorteig, no ha aixecat la veu, ni ha protestat ni s’ha indignat davant l’atropellament imposat des de la junta contra els estatuts i els drets dels socis. Aquesta partida se la hi ha guanyat ‘Som un Clam’.
