De bona gana, Joan Laporta hauria trencat una altra vegada les relacions amb Nike quan, fa a penes una setmana i poc, va intentar que li signés una espècie de principi d’acord per a la renovació del seu contracte, només un document, ni que fora d’intencions, per a dipositar-lo a LaLiga amb la idea que Javier Tebas li fiés el marge salarial suficient per a inscriure a Dani Olmo i fitxar un davanter que fes oblidar el ridícul de l’operació Nico Williams.
El resultat d’aquesta maniobra no va poder ser més perjudicial per a la imatge del Barça, de Laporta per descomptat, ni per a l’equip d’Hansi Flick, que s’ha quedat sense els reforços promesos i sense el fons d’armari que pot necessitar en una temporada tan llarga i exigent.
A Nike, per més acostumat que estigui als excessos de Laporta i als seus mètodes totalitaristes i capritxosos, tampoc li ha agradat reaparèixer en l’escena del ‘crim’ dels fitxatges frustrats de Laporta i de la seva divisa com a president de la precarietat i la falsedat permanent, en aquest cas a causa de les filtracions des del mateix club sobre l’imminent acord de renovació abans del passat 30 d’agost. Aquella difusió d’una notícia tant interessada com impossible i, per tant, falsa és el tipus d’actuació que més detesta Nike perquè l’acaba convertint en el ‘dolent’ d’una pel·lícula en la qual Laporta la utilitza mediàticament a favor dels seus interessos conjunturals, primer per a donar pinzellades d’esperança al llarg de l’estiu -il·lusòries, per descomptat- i més tard per a justificar el burlesc incompliment de les seves promeses de tornar a la regla 1:1, de no haver tapat la fugida de Barça Studios i de no haver fitxat a Nico Williams, aquest reforç malmès que ja s’ha convertit en el paradigma de la desesperació i la vergonya laportista.
A través de diferents fonts i mitjans ha quedat bastant definida la posició de Nike sobre la situació actual. «En diversos moments el Barça ha utilitzat Nike com un banc quan ha tingut urgències econòmiques», ha explicat una veu autoritzada al diari ARA recentment, precisant que aquest tipus de ‘favors’ s’han acabat, entre altres motius perquè en una cruïlla semblant, sent Bartomeu el president, es va signar a correcuita un acord d’ampliació i de millora de les condicions que, d’una banda, establia un compromís marc de desenvolupament del nou contracte i, per un altre, s’obria una fissura per la qual el Barça va poder fundar BLM, una estructura pròpia de personalització de la venda del retail i de marxandatge en els territoris blaugrana de proximitat a base de Botigues estratègiques gestionades des del mateix club.
Entre que BLM ha estat una bomba de facturació i de beneficis per al Barça al llarg d’aquests anys i que, a conseqüència d’aquesta explosivitat, Nike s’ha sentit en part fora d’un mercat en el qual no havia detectat aquestes grans expectatives, al final van sorgir diferències que van derivar en tensions i en un enfrontament comercial sotmès a un contracte massa bàsic, sense regles del joc prou clares.
Laporta, amb un temperament més capritxós i també amb més urgències financeres, va heretar un escenari que necessitava més mà dreta que postures radicals i així va ser com, a base de bravates i de flirtejar amb Puma, però sobretot per actuar com sempre mal assessorat pel seu equip legal, va acabar per trencar la baralla tot plantejant una demanda de ruptura per incompliment de contracte que fins ara, si cal interpretar les mesures cautelars dictades pel jutge, ha deixat a Nike en una posició d’avantatge aparent.
El contenciós, és ben cert, ha deixat enrere les posicions més bel·ligerants, ja que a totes dues parts els convé més un final feliç que una batalla acarnissada a vida o mort, obrint-se un període de desescalada de les tensions i de l’expressada voluntat conjunta de renegociar l’actual contracte amb beneficis per a totes dues parts que, no obstant això, manté en la rebotiga les espases enlaire pel que respecta a posicions francament aferrissades sobre qüestions contractuals.
Nike li reté un pagament de 18 milions i Laporta, per la seva part, li ha posat aquesta demanda judicial a tot o res, per incompliment, que segueix el seu curs. Per tant, resulta impensable que, mentre no se celebri la vista fixada per a l’octubre, es pugui signar la pipa de la pau, molt menys si Laporta s’obstina a apel·lar al nom de Nike en va quan LaLiga li recorda que li falten 60 milions per a poder estar en la regla 1:1.
La pressió mediàtica que li pugui posar Laporta no li fa ni pessigolles a una multinacional que factura 50.000 milions i disposa d’un exèrcit d’advocats implacables i infal·libles. La floreta última de no nomenar a Nike, sinó referir-se al subministrador tècnic de la samarreta i deixar entreoberta la possibilitat de repudiar-la per a anar-se’n amb una altra núvia si un tribunal li ho permet, no estimula precisament l’acceleració de les converses paral·leles sobre el futur contracte.
Nike vol un bon pessic de BLM, o directament anar a mitges, i a Laporta tot li és igual mentre li puguin avançar a temps aquests 100 milions que, en cap cas, millorarien la delicada estructura d’ingressos blaugrana, sinó que solament solucionaria la possibilitat de continuar omplint les butxaques d’alguns dels intermediaris de confiança de Laporta.
Pensar que el futur de Dani Olmo i d’altres fitxatges depèn de solucionar la problemàtica relació amb Nike abans del 31 de desembre sona a un altre dels contes de Laporta.
