No és tan complicat d’entendre, per més que sorprengui i sigui un atreviment i un agosarat exercici de comunicació, l’actitud agressiva i atacant de Joan Laporta en la seva compareixença del dimarts, mesos després d’acumular greuges, disbarats, frustracions i nyaps que ho continuen sent indiscutiblement i que marquen la desastrosa i capritxosa gestió presidencial, ruïnosa i extremadament delicada del Barça en l’àmbit financer, econòmic, patrimonial i social.
Laporta va aparèixer triomfal i al galop davant la seva assemblea mediàtica -igual o més dòcil i controlada que el Senat o les telemàtiques sense veu ni vot per al soci-, afavorit per l’enlluernador efecte de l’inesperat lideratge del Baby-Barça de Hansi Flick, per a proclamar l’excel·lència dels comptes, l’encert de la planificació esportiva i el mèrit d’haver apostat per la Masia, tres principis fonamentals del seu discurs que, per descomptat, no es corresponen amb el relat agitat i convuls d’un estiu marcat precisament per la ridícula precarietat dels recursos de Laporta per a fitxar tot el que volia, Nico Williams, Merino i dos o tres cracs més. Perquè aquest era el pla, continuar tirant del talonari, a més de recuperar a Joao Félix i Joao Cancelo.
Per començar, si es fa una mica de memòria, Laporta es va carregar a Xavi perquè al tècnic que, en un delirant dia de primavera, en el qual havia decidit cessar-lo al matí, cridar a Flick per a oferir-li el lloc a primera hora de la tarda i acabar sopant sushi amb Xavi després de renovar-lo, se li va escapar en les seves confidències que per a aquesta temporada no caurien els reforços que ell demanava per falta de diners i que l’afició havia de fer-se a la idea d’anar a la guerra amb els juvenils.
Després de fer fora a Xavi per ser sincer i assumir la realitat, una traïció imperdonable segons Laporta que li va venir bé per a acomiadar-lo i portar per fi a l’entrenador alemany amb el qual sempre havia somiat, va haver d’engalipar a Hansi i a la resta de l’afició amb aquests somnis de grandesa d’un estiu en el qual el Barça anava a ser el rei del mercat, anava a recuperar la ràtio 1:1 per a fitxar i així, com va prometre a través del seu aparell de comunicació i el cor mediàtic sobre el qual aixecat el seu imperi laportista, alegrar l’atac amb Nico Williams i aquesta extraordinària entesa amb Lamine Yamal.
Per a res comptava amb els hat-trick de Raphinha ni amb aquesta aposta per la Masia, mai ho va anticipar en cap de les seves interlocucions amb la premsa, escasses i filtrades aquests mesos per a mantenir aquesta il·lusòria pretensió de club solvent que, en els tres anys d’aquest mandat, ha certificat una política compulsiva de fitxatges, tant a l’estiu com a l’hivern (24 reforços a costa de 1.000 milions en palanques) a força d’estirar més el braç que la màniga, rematada amb la barbàrie de l’operació Vitor Roque, paradigma de l’escàndol, el comissionisme i la prevalença de qualsevol altre interès sobre la defensa i veritable confiança en la pedrera.
De fet, per exemple, Laporta i Deco es van desfer de Marc Guiu promptament -per ell sí que arribaven ofertes-, convençuts que Hansi Flick veuria en el jove brasiler un futur que justifiqués pagar la bogeria de 30 + 31 milions per ell.
Sobra dir, a més, que els fets desmenteixen rotundament aquesta recuperació financera i econòmica reiterada per Laporta en la seva reentrada del curs, presumint de marge salarial i liquiditat contra la impossibilitat real de competir pels grans jugadors, només per Dani Olmo, al qual s’ha donat un tracte indigne, com a Íñigo Martínez, inscrivint-lo per la porta falsa d’una lesió tan sospitosament estirada com la de Christensen.
Laporta ni tan sols ha pogut cobrir les 25 places disponibles, emplenant el vestuari amb un pack de juvenils que, a la força, s’han convertit en el fons d’armari de Hansi Flick i, inopinadament, en un valent i disciplinat comando d’assalt capaç de superar, ara com ara, a tots els rivals que la hi han posat per davant.
El castell de cartes aixecat per Laporta davant un auditori tan submís li va permetre un to d’arrogància i de fanfarroneria exagerat quan va afirmar que “si no hem arribat a l’1:1 és perquè no hem volgut, perquè no hem volgut signar amb Nike precipitadament, pensant que podem aconseguir un contracte millor…”, va dir, reduint l’amenaça que Dani Olmo i Íñigo no puguin continuar jugant a partir de l’1 de gener a cobrir els 60 milions que “ens falten per a estar en la regla 1:1 o bé signar el nou contracte d’equipament esportiu, amb això n’hi hauria prou”, va dir.
Significativament, no va esmentar a Nike, que per descomptat no està per renovar en els tempos ni les condicions que tan urgentment necessita Laporta, i va admetre en l’última pregunta que el pou de Barça Studios segueix aquí, pendent, inclòs l’impagament de Libero, el mateix que el venciment de 60 milions a 15 de setembre (més altres 60 milions a 15 de juny de 2025) i que dels 25 milions de Aramark, LaLiga només li ha admès 15 milions com a inversió. El resultat, segons va confessar el president, és que ara el Barça posseeix el 53% de les accions, abans era el 51%, d’una societat amb caràcter general descapitalitzada i ‘morta’ en termes comercials.
Sota el reiterat anunci que “l’exercici s’ha tancat amb beneficis ordinaris per primera vegada en set anys”, Laporta va amagar que mentre no es curi la ferida de Barça Studios l’arqueig final continuarà llançant números vermells. La fal·làcia que “enguany hem ingressat més del que hem gastat” és solament la conseqüència d’aquesta limitació de la despesa imposada per LaLiga, en cap cas d’una administració assenyada i coherent per part de Laporta, i de realitzar una interpretació comptable sui generis deixant fora del concepte ordinari el deute de Barça Studios, provocat precisament per a ocultar les pèrdues generades per la maldestra i desenfrenada necessitat presidencial de fitxar jugadors majoritàriament mediocres, si més no comparats amb aquest talent de la casa, l’herència de Bartomeu que ara és el seu únic suport i esperança.
En definitiva, Laporta va repetir les mateixes falsedats i promeses de fa dos anys, de fa un any i de fa uns mesos i que la premsa va tornar a creure-les, en un acte de vergonya i ridícul professional cada vegada més complicat de justificar i d’entendre. Tant com el fitxatge de Vitor Roque, una despesa enorme que Laporta i Deco han hagut d’amagar de pressa i corrents, aquesta operació que, segons Josep Maria Minguella, “no se sosté si no és que hi ha hagut repartiment de diners”. Tampoc els periodistes li van preguntar a Laporta per aquesta afirmació, es clar.
