Jo comprenc la ultradreta. Puc entendre la seva ràbia, el seu malestar, el seu infinit neguit quan la realitat et propina una bufetada tremenda. En aquest aspecte, el passat mes de juliol va ser exemplar: d’una banda, Donald Trump va estar a punt de morir d’un tret que no va impactar en el seu cap per mil·límetres. Un autèntic miracle. Qui va prémer el gallet va ser un noi molt jove (el 20 de setembre hauria complert 21 anys) i perfectament anglosaxó que es deia Thomas Matthew Crooks. En contemplar la seva foto, quasi podríem aventurar que Crooks pertanyia, en la terminologia classista dels high school nord-americans, a la casta més baixa d’alumnes, els nerds; és a dir, els més intel·ligents però alhora els menys agraciats físicament i amb poques habilitats socials. Allò que al nostre propi vocabulari classista anomenaríem l’empollón o el pringao. El que no sabia el nostre personatge és que, en disparar contra Trump, estava invalidant dos preceptes bàsics del seu ideari: el dret il·limitat a portar armes (gràcies al qual va poder comprar legalment el rifle del tipus AR-15 amb què va intentar matar-lo) i la creença que els actes de violència són propis d’immigrants, als quals Donald Trump qualifica invariablement de “assassins” i “violadors”.
L’altra bufetada de realitat va ressonar, i amb quina força, a l’altra banda de l’Atlàntic, a Espanya. Puc imaginar Santiago Abascal i els seus retorçant-se d’estupor davant el fet incontestable que fos un jugador espanyol que es diu Lamine Yamal, que podria passar perfectament per un mena -tant pels seus orígens com per la seva joventut (16 anys en el moment de començar l’Eurocopa)-, qui amb el seu joc extraordinari portés la selecció d’Espanya a guanyar la citada competició. Què fer? Com menysprear l’heroi que aconsegueix un triomf per a la Pàtria? I ni més ni menys que un mena, la figura que constitueix l’embornal de tots els odis per un ultradretà, es digui Abascal o Sílvia Orriols -i també per molts altres que no es declaren com a tals- i a la qual cada dia es cobreix de merda (amb perdó) a les xarxes socials, tertúlies de bar i llocs de treball.
Què passa pel cap a aquests individus -em pregunto- quan la pròpia vida desmenteix els teus principis de forma tan descarnada? Res, desgraciadament: el sectarisme i el fanatisme tenen tanta força que poden imposar-se fins i tot a la realitat més evident. Però en aquest cas, un fet violent ha vingut, a més a més, en auxili de la ultradreta: el pare del jugador, Mounir Nasraoui, un ciutadà marroquí de 38 anys, va ser apunyalat la nit del passat 14 d’agost en un aparcament del deprimit barri de Rocafonda, a Mataró. El barri on va créixer Yamal i que sempre reivindica. Traslladat immediatament a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol (Can Ruti) de Badalona, va ser donat d’alta el divendres 16.
Es va parlar en principi d’un crim racista, però sembla que el motiu va poder ser una baralla amb altres marroquins. I parlo en condicional perquè encara els fets no han estat aclarits del tot: la cadena de televisió 8tv va difondre a la xarxa social X (antic Twitter) un vídeo on se’l pot veure discutint amb veïns de la seva mateixa nacionalitat. En tot cas, el fet confirmava el biaix racista i no va ser desaprofitat. Reprodueixo alguns dels seus missatges al fil iniciat per 8tv, amb evident nàusea però amb el convenciment que resulta pedagògic: “I el pare (de Lamine Yamal) qui d’ells és si tots son iguals?”; “Ho porten als gens”; “Un moro de 35 anys fent coses d’un moro de 35 anys…” ; “Son sus costumbres y hay que respetarlas (?)”; “Con el dinero que gana su hijo y no se va del gueto, es imposible la integración de esta gente, se puede comprar perfectamente una casa en una buena zona pero prefiere el gueto lleno de chusma, porque si se rodea de gente normal se siente fuera de lugar”; “Mataró y toda Barcelona=estercolero multicultural”.
Aquesta mena de missatges és un mantra tòxic que cala com pluja fina. I com es pot comprovar, els reprodueixo en la seva llengua original perquè es vegi que estan escrits indistintament en castellà i català. A més a més, els signen tant persones que podrien ser partidàries de Vox com altres que exhibeixen l’estelada o el llaçet groc. Definitivament, la ultradreta no entén de banderes.
Conclusió: dura poc l’alegria a la casa del pobre. Sobre Lamine Yamal, estrella fulgurant de l’Eurocopa 2024, plana ara l’allargada ombra d’uns “gens equivocats” i d’una cultura que “mai podrà integrar-se”. Mentre escric aquesta nota, a molts quilòmetres del barri de Rocafonda, un nen d’11 anys ha estat assassinat a Mocejón (Toledo). L’horrible crim va ser comès per un jove encaputxat i la policia, en principi, no coneixia la seva identitat. Però les xarxes ja havien dictat sentència: havia de ser un marroquí. I es feia recaure novament la sospita sobre els menas, ja que sembla que a prop del lloc dels fets hi ha un establiment hoteler on s’allotgen aquest tipus de menors. Finament va ser detingut un noi de 20 anys, espanyol, com a sospitós. Però tant se val: que hagi sigut un espanyol és dolent, però, és clar, no pressuposa que tots els joves espanyols siguin assassins de nens. En canvi, d’haver sigut un marroquí, això seria la prova irrefutable de la maldat intrínseca de la seva “raça”. Que la realitat no t’espatlli un bon prejudici.
Penso llavors en l’amabilíssim veí de dalt que acaba de mudar-se al meu edifici. És de Tànger i, sense pràcticament conèixer-nos, es va presentar a casa meva per oferir-me una tetera d’excel·lent té de naná (menta). O en els obrers que fa uns mesos van arreglar el carrer del costat, doblegant l’esquena sobre l’asfalt. Tots eren marroquins, excepte el capatàs (espanyol). O en els jornalers (tots estrangers) que a diari recullen fruita en condicions miserables als hivernacles del sud-est espanyol. O en Najat El Hachmi, magnífica escriptora i articulista, el domini del castellà de la qual només és comparable amb la seva autenticitat i ànsia reivindicativa.
No sóc bonista. Simplement, com deia Orwell, és necessari defensar allò evident.
