(Aquest article reflecteix la comunicació presentada al Ier Congrés Federal, Barcelona, 29 i 30 de juny, 2024)
La característica essencial, necessària i suficient d’un sistema federal és l’existència de dos ordres de govern garantits constitucionalment, cadascun dels quals gaudeix d’una relació democràtica directa amb el poble i exerceix poders significatius. El que és fonamental, per tant, d’un govern federal és aconseguir una “veritable associació” i en cap cas una “dominació” del govern federal sobre les entitats federades. Als sistemes federals el “sentit” i la “racionalitat” són dos elements claus. El concepte de “polítiques amb sentit” fa referència a polítiques públiques que estan fonamentades en principis ètics, racionals i que busquen el benestar general. El sentit polític implica que aquestes polítiques siguin efectives, que s’utilitzin els recursos de manera eficient, maximitzant els beneficis per a la societat i minimitzant els costos, tant econòmics com socials.
Per polítiques “racionals” entenem aquelles que es basen en un procés de presa de decisions lògic, deliberat, no coactiu i en què es consideren amb cura els objectius, les opcions disponibles, les conseqüències i els recursos necessaris per implementar-les. Aquest enfocament implica que les polítiques racionals es fonamenten en dades concretes i evidències empíriques. Es basen en anàlisis acurades de la informació disponible, incloent-hi estudis de recerca, estadístiques i opinions d’experts, per comprendre els problemes i les possibles solucions. A més, les polítiques racionals estableixen objectius clars i definits, s’hi identifiquen els resultats desitjats i es defineixen els criteris per avaluar l’èxit o el fracàs de les polítiques establertes.
Ja Tocqueville al segle XIX, va ressaltar que l’avantatge del federalisme consisteix a ser un sistema democràtic que permet la formulació de polítiques que reflecteixin les diferències en les condicions i preferències socials de diferents regions. Una segona virtut del federalisme rau a governar des de dos o més nivells. Un element clau al sistema federal és que l’acció de les unitats constituents federades pugui tenir un paper instigador i impulsor de les accions i polítiques dels altres ens federats i fins i tot de les accions a nivell nacional. És a dir, les dinàmiques que s’estableixen als sistemes federals desencadenen “reforços de l’acció política” a tots els nivells. Tot això no exclou que les unitats constituents poden continuar impulsant objectius polítics generals amb programes que complementin i augmentin els implementats pel govern de la federació. Dit en paraules més senzilles: l’existència de múltiples jurisdiccions crea el potencial perquè els governs aprenguin els uns dels altres. Fa temps que es va veure que un avantatge del sistema federal és que obre la possibilitat d’un territori o comunitat faci “experiments” en matèria de legislació i administració”. Si aquests “experiments” resulten dignes d’emulació, es difondran als sectors horitzontals i verticals de la governança federalista. En aquest darrer cas, es pot considerar que els experiments tenen un paper “catalitzador” de l’acció del govern central. És a dir, aquesta “experimentació política” permetria distingir entre les solucions que són efectives o eficients i sobre allò que és políticament factible o practicable.
Una de les decisions polítiques més enverinades a l’hora de debatre, aprovar i establir un Estat Federal és el sistema fiscal. Una de les preguntes més conflictives és si tots els ciutadans d’un Estat Federal han de rebre les mateixes prestacions socials (salut, ensenyament i infraestructures) o per contra aquestes prestacions poden diferir en la mesura que els impostos recaptats per l’element federat puguin repercutir en aquestes prestacions. Precisament en aquest exemple, té “sentit” preconitzar la igualtat de prestacions socials, però només seria racional en els casos en què les càrregues impositives fossin iguals. No es pot decidir abaixar els impostos propis per una banda i després demanar fons de les partides solidàries o de compensació. No assumir que la recaptació d’impostos pot i ha de revertir en prestacions socials de la ciutadania que les genera, ni és políticament raonable, ni crec que tingui futur. En aquest tema sempre delicat, l’element harmonitzador són els fons de cohesió (o repartiment solidari) i sobretot com es defineixen (amb regles mesurables i objectives), com es gestionen i com se supervisen.
En resum, les polítiques amb sentit i racionals són aquelles que es desenvolupen després d’una deliberació oberta, basades en anàlisi de dades i evidències, amb claredat d’objectius, avaluació d’alternatives, consideració de costos i beneficis i flexibilitat per adaptar-se.
