No és la meva intenció amargar les vacances a ningú. Tampoc ho és criticar els que fan bandera del carpe diem i els importa un rave tot el que passi al seu voltant, atribuint-ho d’una manera tant egocèntrica com insolidària. No, no ho vull això. Només desitjo enviar un missatge des d’aquestes línies en un sentit molt clar: que no podem romandre impassibles davant del genocidi de tot un poble, davant dels assassinats de nens i nenes, de dones, homes, destrucció d’infraestructures, hospitals, d’escoles. Israel va néixer envaint i el seu objectiu final és l’apropiació per la força d’unes terres que no són seves. Res no li importa si per aconseguir-ho ha de matar desenes de milers de persones, ni si aquestes han d’abandonar les terres. És el designi de déu, del seu déu; perquè, encara que ens vulguin enganyar explicant-nos que una cosa és l’estat d’Israel i una altra de molt diferent la religió jueva, la veritat és que els jueus del món callen davant aquest genocidi, miren cap a un altre costat o directament recolzen amb discursos i amb diners l’aniquilació total d’aquesta gent, de la seva cultura, de la seva vida.
Estic convençut que no soc l’únic que sent un dolor immens quan llegeix que la pòlio, per exemple, ha tornat a aparèixer a Gaza vint-i-cinc anys després. Ni quan m’informen de la mort de centenars de nens cremats vius a l’escola on es refugiaven. És veritat que, al final, molta gent desconnecta després de tant de temps d’assassinats i crims contra la humanitat. És el que volen, que ens afartem, que deixem de llegir, de mirar, de saber la veritat. Per això Israel ja ha matat centenars de periodistes, de fotògrafs, de persones anònimes que volien deixar constància de l’exterminació de tot un poble. A ells els és igual si en aquest suposat refugi hi ha nens i nenes, perquè el propòsit final és que cap no arribi a l’edat adulta, perquè mai no pugui explicar el que va passar.
I, mentrestant, nosaltres hem d’actuar, hem de demostrar a aquests polítics que s’omplen la boca amb “contundents condemnes”, amb amenaces hipòcrites i falses contra Israel, que la humanitat no està ni ferida ni morta, que les persones amb valors no podem caure al parany de l’oblit. Perquè mai no podrem desempallegar-nos de la culpa de ser còmplices d’aquell silenci que ens volen imposar. Perquè no es tracta d’anar veient cadàvers, bosses blanques amb cossos destrossats a dins i fosses comunes i ja està. Precisament, després d’aquests assassinats, cal iniciar una acció ciutadana que obligui Israel a respectar i complir totes les resolucions de l’ONU.
No fa gaire vaig llegir que el prestigi i la reputació dels organismes internacionals està en perill. Mentre que a altres països se’ls obliga a complir aquestes decisions, Israel està fent el que vol, sense que ningú ho impedeixi. Molts ens preguntem quina por hi ha a fer passos efectius que aturin aquest genocidi contra el poble palestí, quin temor hi ha a infligir a Israel un sever càstig davant de tanta destrucció. Segurament, la gent corrent no ho entén i, consegüentment, desconnecta. No, no ho podem fer. Com a ciutadans, com a humans, tenim el deure de fer el que està a les nostres mans. Què direm als nostres fills o nets quan ens preguntin què vam fer per salvar la vida d’aquestes persones?
En la intimitat d’una cala de la Mediterrània, deixo la meva lectura i penso en els supervivents de les matances d’aquells roïns amb quipà. Molts amputats, amb ferides de les quals mai no podran sobreposar-se, la majoria, orfes de pares assassinats, orfes també d’ensenyaments, de qualsevol esperança. I us veig vagant per carrers destruïts, buscant alguna cosa per menjar, oblidats per un món que no entenc. I segueixen morint cada dia, augmentant dolorosament les xifres sense cap mena de pudor. I m’agradaria ser-hi, salvar algú, portar-me a desenes de nens i nenes als meus braços i donar-los una vida millor. Però qualsevol soldat israelià em mataria abans que en pogués salvar algun. De fet, les seves fronteres ja estan tancades perquè morin de fam.
I no em fa por dir-ho. Algun dia, aquest món jutjarà aquests jueus que van aplicar contra un altre poble el que a ells els va tocar viure. No van aprendre res més que la rancúnia i la ràbia. I així, tot es girarà en contra seva.
