El 8 de juny va morir Virgínius, un home que durant molt de temps va estar deambulant pels carrers de Canyadó, a Badalona, fins que va instal·lar-se al caixer de CaixaBank, situat al carrer Pomar de Baix. Virgínius, si bé per alguns veïns suposava un problema, per altres formava part de la seva quotidianitat i fins i tot l’ajudaven. Era natural de Lituània i, moltes vegades, havia manifestat que volia tornar al seu país, però no era fàcil trobar els recursos necessaris donada la seva situació de sensellarisme.
Donat el seu estat de salut, no explicarem l’odissea que va suposar per alguns veïns i veïnes l’aconseguir que el traslladessin a un hospital per ser atès i, sobretot, per evitar que morís al carrer.
Tenim informació sobre les persones mortes o els accidents que ocorren en domicilis particulars, centres sanitaris i altres llocs i això ens ajuda per a la prevenció i la resposta adequada en situacions d’emergència. A Catalunya, per exemple, existeixen procediments establerts per a la notificació d’accidents laborals i l’assistència sanitària, que inclouen la definició d’accidents laborals, els protocols de notificació i els circuits d’assistència sanitària segons el règim de la Seguretat Social al qual estigui adscrit el treballador. A més, els drets i deures dels usuaris dels serveis de salut són clarament definits, incloent l’accés a l’atenció sanitària sense discriminació, la confidencialitat de la informació personal i genètica, i el dret a ser informat i donar consentiment informat.
Ara bé, ja no és tant fàcil tenir informació sobre els suïcidis, un problema de salut pública que pot ser previngut amb l’ajuda de professionals i el suport de la comunitat. Tanmateix és important destacar que el suïcidi no és resultat d’una única causa, sinó que sovint hi ha factors de risc múltiples com trastorns mentals, experiències traumàtiques o situacions de crisi personal. Per això, la prevenció del suïcidi hauria de ser una prioritat de salut pública, si bé requereix l’esforç conjunt de tota la societat.
La problemàtica del sensellarisme és una altra realitat que afecta a persones de tot el món. A Barcelona, per exemple, s’ha documentat que més de 1.200 persones viuen al carrer i més de 4.200 es consideren sense llar, incloent aquelles que viuen en assentaments, albergs o altres tipus d’allotjament.
A Badalona, també hi ha més d’un centenar de persones vivint al carrer i molts altres que viuen en infrahabitatges, naus abandonades o locals inapropiats. Malauradament, la falta de visibilitat d’aquestes persones degut, en gran part, perquè l’administració -com és el cas de Badalona- els nega els drets més bàsics. És un gran problema per a la seva assistència i protecció.
Moltes vegades, les persones sense llar no tenen accés a serveis bàsics com l’atenció mèdica, i això pot conduir a conseqüències greus, incloent la mort.
Tot i que no hi ha dades exactes sobre el nombre de persones sense llar que moren diàriament al carrer, aquesta situació reflecteix una crisi humanitària que requereix una resposta urgent i coordinada de les administracions i la societat en el seu conjunt.
Encara que hi ha entitats socials que treballen incansablement per oferir suport i recursos a aquestes persones, no és suficient i queda molt per fer per garantir que cap persona hagi de viure o morir al carrer.
No hem d’oblidar que el dret a una vida digna és un principi fonamental reconegut internacionalment, que implica que totes les persones haurien de tenir accés a un nivell de vida adequat que inclogui alimentació, roba i refugi, així com a la protecció social en circumstàncies com la invalidesa, la viduïtat, l’atur o la vellesa.
La defensa d’aquest dret implica també el compromís dels governs per evitar situacions d’injustícia, discriminació, violència o explotació que atemptin contra la dignitat humana. En aquest sentit, les administracions tenen la responsabilitat de crear polítiques i programes que promoguin la inclusió social i evitin que les persones es vegin forçades a viure al carrer, proporcionant recursos i suport per a aquells que es troben en situació de vulnerabilitat i assegurar així que els drets humans siguin una realitat per a tothom, sense excepció.
