Per culpa del mal costum de Ferran Soriano, director executiu del Manchester City, d’anar sempre manipulant els comptes i falsejant la veritable dimensió de la seva capacitat econòmica i financera, l’extraordinària trajectòria de JosepGuardiola com a entrenador, indiscutiblement el millor de tots els temps, acabarà sent qüestionada i potser fins i tot discutida si s’acaben confirmant els pitjors pronòstics de la forta sanció proposada per la PremierLeague anglesa de restar-li 80 punts, un càstig que se li aplicaria en el moment en què hi hagi un veredicte, probablement aquesta tardor.
Contra aquest possible correctiu, que ja valoren com més que probable fonts solvents pròximes al cas, podria haver-hi algun tipus de recurs, però, pels precedents d’abusar del dopatge financer, les instàncies d’apel·lació no han actuat amb condescendència. Al contrari, el govern britànic ha pres la iniciativa per evitar que la Premier es descontroli amb una escalada de casos i situacions semblants a la del City adoptant mesures severes i d’un rigor extrem perquè els clubs de la Premier, els més rics del món, no s’acabin endeutant i gastant-se uns diners que en realitat ni tenen ni són capaços d’ingressar, més enllà que ja posseeixen estructures financeres i un marc legal de gestió de la propietat que els concedeix avantatges fiscals respecte a la resta dels clubs europeus.
Si avui, per exemple, és permanent notícia la situació del Chelsea, que té en nòmina 44 professionals, dels quals només poden jugar 25, el fons d’armari del City, a través del City Football Group, és encara superior, perquè controla clubs com el Girona, New York City, Melbourne City, Yokohama F. Marinos, Montevideo City Torque, Sichuan Jiuniu, Mumbai City, Lommel, Troyes, Palerm i Bahía, amb els quals cada temporada pot remoure les seves plantilles i recol·locar jugadors al seu gust, com ha fet aquest estiu amb Savinho, futbolista que va destacar al Girona la temporada passada.
La multipropietat és una pràctica que ni la UEFA ni la FIFA consideren recomanable ni positiva per al futbol en general. Ja està prohibida, de fet, en les competicions domèstiques i també, a la pràctica, en les internacionals a través d’una normativa imposada pel Comitè de Control Financer de Clubs de la UEFA (CFCB), que obliga, resumidament, al fet que cap propietari d’un club professional pugui jugar contra un altre del qual controli més del 30% de l’accionariat o bé pugui exercir una “influència decisiva” a través dels drets dels accionistes o socis, a través del suport financer, a través de la governança o través de traspassos de jugadors.
En el cas del City i del Girona la presumpta infracció és total i absoluta perquè el City posseeix el domini i el comandament absolut de la seva filial en el futbol espanyol, si bé aquesta temporada la UEFA permetrà que tots dos disputin la Champions i puguin jugar entre ells a causa d’una moratòria concedida aquesta temporada per donar-li temps als afectats a adaptar-se a la normativa. La pròxima temporada, si es donés el cas, el Girona hauria de vendre més de dos terços de les seves accions a un inversor completament aliè al City Football Group. Almenys, en teoria.
El City Football Group és un altre d’aquests invents de Ferran Soriano, que ara està en l’ull de l’huracà de les denúncies de la Premier per corrompre les regles del joc, bàsicament les que estableixen que un club només pot gestionar i gastar els ingressos que realment produeix i aconsegueix procedents de la seva activitat futbolística, ticketing i traspassos, i dels canals legals de comercialització, patrocini i màrqueting, és a dir el conjunt de la venda d’actius com la samarreta i els drets de televisió i de participació en les grans competicions, com la mateixa Premier, la Champions League, la Supercopa Europea o el Mundial de Clubs de la FIFA.
Ferran Soriano, no obstant això, va buscar maldestrament altres vies d’ingrés i davant la seva absoluta incapacitat -demostrada i evident com va quedar manifestament provat en la seva gestió en el Barça i després a Spanair- i no va dubtar a fer-se trampes al solitari a força de formalitzar importants patrocinis que no existien en la realitat, sinó que recorrien un enrevessat laberint financer abans d’arribar a Manchester des de l’entorn empresarial del xeic Mansour bin Zayed, de la Unió dels Emirats Àrabs, radicat a Abu Dhabi i propietari del Manchester City des del 2008. Mansour bin Zayed controla el fons Abu Dhabi United Group que, al seu torn, governa un important hòlding amb interessos molt diversificats.
El que no esperava Ferran Soriano és que Football Leakes revelés el contingut dels emails interns entre el CEO del City i els alts executius d’Abu Dhabi United Group, en els quals es detallava com des de la propietat es podia injectar una quantitat important de diners amb l’aparença de patrocini des d’empreses i serveis que, simuladament, no estaven vinculats als negocis del xeic.
En destapar-se la maniobra, la UEFA ja va intentar fer fora al City de la Champions, encara que no va poder arribar a consumar la sanció per la prescripció dels delictes. La Premier va prendre nota i des de llavors ha realitzat controls financers sobre el veritable origen dels ingressos del City fins a concretar més d’un centenar d’irregularitats en els seus comptes, amb l’agreujant que Ferran Soriano ha rebutjat sistemàticament col·laborar amb els investigadors, s’ha negat a donar explicacions i ha donat la callada per resposta als indicis acusadors dels analistes independents.
Al contrari, en reacció a les acusacions finalment presentades per la Premier League acusant el City de violar més de 100 regles financeres, incloent no proporcionar informació financera precisa, no complir amb les regulacions del joc net financer (FFP) de la UEFA i no seguir les regles de la Premier League sobre beneficis i despeses, Ferran Soriano ha presentat una demanda contra la Premier argumentant que és víctima de “discriminació” i que ha estat subjecte a la “tirania de la majoria”, en referència a la forma en què la Premier League pren decisions per una majoria mínima de 14 dels seus 20 clubs a l’hora d’aprovar qualsevol canvi regulador.
Si és el cas concret, el City jutja una intromissió i una imposició inadmissible que la Premier imposi l’exigència d’avaluar de manera independent els acords comercials i de patrocini que involucrin a empreses filials o associades amb els propietaris del mateix club per a determinar si tenen un valor just de mercat o si, com en el cas del City, provenen dels fons de la mateixa propietat i no d’una licitació comercial.
Així les coses, es donen molts escenaris possibles per al futur del City, la plantilla d’or del qual, finançada amb l’avantatge d’inversions no legals ni aconseguides en oberta i correcta competència amb la resta dels clubs, podria desaparèixer de Manchester a causa d’una sanció d’almenys 80 punts, amb un descens a la segona divisió anglesa, la Championship, i reaparèixer a Girona, per exemple, per competir en la Lliga espanyola. També estaria en disposició de vendre el City i adquirir un altre club dins d’aquests malabars de Ferran Soriano.
Finalment, posats a imaginar, el Manchester City que avui podria recuperar gratis els drets d’Ilkay Gündogan, ja que Joan Laporta no el pot mantenir i necessita el seu salari per pagar i donar-li sortida a VitorRoque i DaniOlmo, estaria legalment recolzat per a fer-lo jugar al Girona si el jugador i la direcció esportiva del club anglès així ho decidissin. La jugada reforçaria al Girona que, en aquest cas, li agradés o no la idea, només podria obeir les ordres des del quarter general de Ferran Soriano.
Com que Gündogan no estaria cedit, sinó que arribaria lliure al City, la seva derivació seria el nociu efecte d’aquesta multipropietat que la UEFA i les competicions nacionals volen evitar. La situació del jugador alemany és un seriós avís sobre el risc d’aquesta mena de muntatges.
