La derrota del Barça al Gamper no hauria de causar la menor alteració en el pla de ruta de l’equip de HansiFlick, ni tampoc en l’ànim del barcelonisme, ja que, si un partit de circumstàncies i un escenari concret poden justificar una ensopegada d’aquest calibre, el de l’estrena de la temporada 2024-2025 a casa del Barça reunia absolutament tots els condicionants. Per començar, cap altre equip dels grans d’Europa ha aportat tants futbolistes a les competicions de seleccions d’aquest estiu especialment dens en el qual no han estat pocs els blaugrana participants en l’Eurocopa, la Copa Amèrica i els JJOO, per cert, amb ple de victòries espanyoles (campiona de l’Eurocopa a Alemanya i or olímpic a París).
Flick gairebé no ha pogut entrenar amb els més destacats triomfadors de l’estiu com Pedri, DaniOlmo, LamineYamal, PauCubarsí, FermínLópez, FerranTorres o EricGarcia, ni per descomptat amb Ronald Araújo que, com Pedri, va caure lesionat prestant servei als seus respectius equips nacionals. Semblant ha estat la reentrada d’altres noms il·lustres com els de Raphinha, Lewandowski, Koundé, Ter Stegen o Gündogan, per exemple, que han anat incorporant-se també tard als entrenaments i als partits de pretemporada, majoritàriament disputats amb una base de jugadors de la Masia amb un rendiment més que acceptable i aplaudit fins al dilluns, en l’estrena davant de l’afició.
Raons de pes i comprensibles per explicar que, per ser gairebé la primera oportunitat en què podien retrobar-se en el terreny de joc, la compenetració i el joc associatiu exhibissin les lògiques deficiències derivades de canvis substancials en la idea del futbol de l’entrenador alemany respecte a l’etapa recent de RonaldKoeman i de XaviHernández, més identificable amb aquest ADN barcelonista al qual els laportistes s’han tornat sobtadament al·lèrgics.
Finalment, semblaria lògic i fins i tot exigible que el barcelonisme mostrés empatia, comprensió i el màxim alè cap a aquest equip experimental davant del Mònaco i al treball d’un entrenador nouvingut que, a més, necessitava polir la maquinària de cara al debut del dissabte en la Lliga davant del València. Més que en cap altre Gamper havia d’aprofitar els minuts per assajar posicions i claus del joc sobre un estil renovat.
Llavors, per quina raó, cal preguntar-se, la graderia va reaccionar amb protestes i xiulets evidents als gols del Mònaco que van anar caient sense que la imatge i eficiència de l’equip millorés amb l’entrada de les estrelles? Encara que pelegrina, no haver arrencat amb la graderia d’animació convenientment instruïda i convidada a la festa, per prioritzar la venda al turista i a l’aficionat ocasional, podria ser una circumstància capaç d’explicar que, com sol passar en els partits oficials, no es produís una reacció que tapés o dissimulés el malestar en les graderies que va ser evident en alguns compassos del partit.
Però, el mal humor i aquest clima d’irritabilitat barcelonista no van tenir tant de veure amb el que passava sobre el terreny de joc com amb descoratjament i cabreig pel tuf de la nova bola i muntatge mediàtic que ha envoltat el no-fitxatge de NicoWilliams, qui precisament aquest mateix dilluns al matí havia estat el gran protagonista de la jornada després de rebre el 10 de l’Athletic Club per aquesta temporada. Al mateix temps, la premsa especialitzada blaugrana canviava aquest discurs recalcitrant, optimista i convençut del seu fitxatge per un gir en la direcció oposada i un canvi de plans a favor d’un altre reforç, el del colombià LuisDíaz del Liverpool, amb un preu de traspàs taxat en 58 milions, més o menys el mateix que JoanLaporta estava disposat a pagar pel davanter navarrès.
En l’ambient de l’obertura de l’estadi, amb aquest públic blaugrana certament diferent de l’habitual que havia pagat per la seva entrada en Montjuïc inicialment pensant que el Gamper seria el partit de la première de les estrelles del Barça de la nova temporada de Flick, va surar de sobte la frustració pel no com una casa de Nico Williams a Laporta, la no menys sorprenent absència de Dani Olmo, que ni es va vestir de curt per a l’ocasió, i la posada en escena d’un equip marcat per la prudència i la reserva dels cracs de cara al partit de Mestalla del dissabte, que és el que veritablement interessa guanyar aquesta setmana.
El desencantament, evident i respirable, de la nit del dilluns va ser la conseqüència d’aquesta gestió 100% mediàtica de l’estiu del Barça de Laporta, excessivament inflat per les grans expectatives del mercat i per l’anunci de la transformació de l’equip de l’any passat, pusil·lànime i derrotista en mans de Xavi, en un equip amb una altra disciplina i personalitat tàctica, una energia física desbordant i la garantia de dominar els partits a força de córrer més que el rival, no deixar-lo respirar i rematar-lo en atac amb aquest tàndem somiat Lamine Yamal – Nico Williams. La dupla que tanta sensació va causar al futbol europeu i mundial pel seu destacat protagonisme i èxit en l’Eurocopa.
Va ser un dilluns negre perquè el Gamper es va vendre anticipadament com la gran festa del nou Barça de Flick, el de la tercera era de Laporta (en quatre anys) i com el partit de la presumpta culminació del treball conjunt del president i de Deco desbloquejant el marge salarial, ingressant milions com mai en vendes i comprant els cracs de moda capaços d’anul·lar l’efecte Mbappé del Reial Madrid. A l’hora de la veritat, no obstant això, el fatídic dilluns del Gamper va coincidir amb la bufetada inesperada de Nico Williams i de l’Athletic Club a Laporta amb aquest gest inequívoc de donar-li el 10 al davanter navarrès, una forma elegant i al mateix temps explícita de retreure-li al president blaugrana una supèrbia i una fanfarroneria segurament evitables.
Els termes de l’operació estaven més que definits, perquè si el jugador hagués volgut tallar de soca-rel les especulacions sobre el seu futur, n’hauria tingut prou amb emetre un comunicat quan els titulars de la premsa i el mateix Laporta donaven per fet que l’acord era total, fa algunes setmanes. Com sempre, a més, Laporta ho va embullar tot amb la mateixa estratègia, covarda i grossera, utilitzada anteriorment amb Messi, Haaland, Bernardo Silva i la resta dels cracs que ha anat tocant aquests anys, primer oferint-los unes condicions insuperables i després demanant-los, en el moment de la veritat, que esperessin que el Barça pogués resoldre els problemes de fair play financer que tant l’atabalen.
D’aquesta forma, Laporta podia filtrar a la premsa que faltava aquest segon ‘sí’ del jugador que no ha acceptat ningú d’aquesta llista de frustrats intents de fitxatges, l’últim el de Nico Williams qui, finalment, desesperat, ha acabat per desentendre’s del parany laportista i assegurar-se l’empara i la serietat de l’Athletic.
La graderia de Montjuïc es va cabrejar justificadament i amb motiu de sobres per sentir-se de nou enganyada i manipulada per Laporta, un malestar que va enrarir l’ambient i va acabar per pesar a les cames i al cap dels més joves, perquè ells també s’havien cregut que allò anava a ser una festa i un reconeixement al seu bon paper en la pretemporada. Laporta, una vegada més, va aconseguir apadrinar i fomentar aquest mal rotllo a menys d’una setmana de començar la Lliga.
