Des del món de les esquerres, és freqüent que la ciutadania no s’expliqui que sigui tan difícil unir-se políticament al món de les esquerres (socialistes, comunistes, ecologistes, feministes, progressistes en general, etc.) i en canvi que sigui habitual la facilitat que té la dreta per assolir acords. Una primera explicació és que el món de les dretes té més fàcil posar-se d’acord a conservar el que ja es té i és positiu, evitant així el risc i el desgast que recau en el món de les esquerres en haver de definir i fer propostes de canvis. Sempre és més fàcil posar-se d’acord per mantenir el que ja existeix i està definit que inventar noves fórmules i alternatives socials.
Una altra explicació resideix en la «religiositat ideològica» de l’esquerra, o la devoció fervent als seus principis i valors, que es pot entendre a través de diversos mecanismes psicològics, que ajuden a explicar per què algunes persones poden adherir-se amb tant de fervor a les seves ideologies polítiques. Per exemple, el mecanisme de pertinença i cohesió grupal, que inclou la identitat i la conformitat social. Les persones tendeixen a formar la seva identitat social en part mitjançant la pertinença a grups socials. Per als individus d’esquerra, la identificació amb causes i moviments socials pot proporcionar un sentit de pertinença i propòsit. La necessitat de pertànyer i ser acceptat per un grup pot portar les persones a adoptar i defensar fervorosament les creences i els valors del grup; és a dir, a la conformitat social.
Un altre mecanisme és la necessitat de significat i propòsit. Les persones poden trobar en les ideologies d’esquerra un sentit de propòsit i una missió personal, especialment si senten que estan contribuint a un canvi positiu a la societat. A més a més, en temps de crisi o incertesa personal, les ideologies polítiques poden proporcionar una estructura i un sentit de direcció. Això no obstant, aquests mecanismes no són exclusius de les ideologies d’esquerra i també es poden trobar en contextos ideològics de la dreta. Tanmateix, la manifestació i la intensitat d’aquests mecanismes es manifesten amb més intensitat al món de les esquerres, tot i que pot variar segons el context i les experiències individuals.
També hi ha altres diferències psicològiques entre les persones alineades políticament a l’esquerra que poden explicar la dificultat de posar-se d’acord i ser més pragmàtiques. En canvi, les persones de dretes tendeixen a valorar més que les esquerres l’ordre, l’estructura i l’organització, per això són més propenses a buscar la certesa i evitar l’ambigüitat. Per tant, la tendència al canvi de les persones d’esquerres comporta definir aquests canvis i això és molt més complex que acordar assumir allò que ja està estructurat. A més, les noves idees i canvis sempre estan oberts de manera que la seva concreció i desenvolupament fa de mal predir i resulten més difícils.
Els resultats dels estudis psicològics indiquen que les persones d’esquerra solen tenir un estil de pensament més flexible i obert, tendeixen a ser més creatives, a explorar noves idees i perspectives, solen ser més crítiques amb les normes establertes i més obertes a qüestionar el status quo. En canvi, les persones de dreta poden tenir un estil de pensament més estructurat i convencional, tendeixen a preferir la informació que confirma les seves creences preexistents (biaix de confirmació), solen ser més resistents a canviar les creences i més propenses a mantenir opinions tradicionals. Potser el fet que les persones d’esquerres siguin més crítiques i qüestionin amb més facilitat, fa més difícil que trobin punts d’acord entre elles. A més, les persones d’esquerres en ser mes creatives i idealistes tenen més difícil ser pragmàtiques.
Pel que fa a les actituds envers l’autoritat i la conformitat, les persones d’esquerres són més crítiques amb l’autoritat i les estructures de poder, i poden mostrar més disposició a la desobediència, mentre que les persones de dretes solen mostrar més respecte i deferència cap a l’autoritat i les jerarquies establertes, i una inclinació més gran cap a la conformitat i el compliment de les normes socials. Probablement, aquesta disposició de les persones d’esquerres a la crítica i la desobediència dificulta arribar a acords amb altres persones, ja que si tot es qüestiona és més difícil avançar. És a dir, la flexibilitat té els seus avantatges davant de la rigidesa, però obstaculitza més el que és pragmàtic.
Finalment, un altre element a tenir en compte és “l’ego” dels líders polítics, ja siguin d’esquerra o dreta. És un tema complex i multifacètic. Ambdós grups poden experimentar problemes d’ego, però es manifesten de maneres diferents a causa de les diferents orientacions ideològiques i contextuals. Els líders d’esquerra poden desenvolupar un ego basat en la seva percepció de moralitat superior i el seu paper com a agents de canvi, mentre que els líders de dreta poden desenvolupar un ego basat en la seva percepció de ser guardians de l’ordre i la tradició.
En conclusió, la tendència de les persones d’esquerres al canvi, a l’idealisme, a ser crítiques, i qüestionar l’autoritat requereix precisar els canvis, acceptar altres punts de vista de vegades divergents i arribar a un consens pragmàtic i d’acord amb el principi de realitat, la qual cosa és molt més complexa que acordar assumir allò que ja està estructurat, allò que ja existeix, o és definit per l’autoritat.
