El pallasso ja no fa gràcia

Potser alguns li riuen les gràcies; potser alguns pensen que és un valent que és capaç de traslladar-se des de la seva mansió d’or a Waterloo, dirigir-se als seus en persona, despistar la policia i tornar al seu autodenominat exili. Això és, un autèntic mascle ibèric plantant cara a la justícia, a aquells espanyols que el volen veure emmanillat i a la presó. Doncs us foteu, que no m’heu enxampat! Això és ser heroic i no com altres que van passar per la presó per pagar el que van fer. Mare meva, el món al revés: el covard, el que diu que vindrà per quedar-s’hi i se’n va, el que assegura que s’asseurà al seu escó i estarà present a la investidura, torna a mentir a tothom, especialment als seus, i desapareix. Valentia cent per cent.

Tot aquest circ, tot aquest esperpent, cansa. Aquest espectacle, impropi d’un expresident, com ha dit Joan Ignasi Elena, conseller d’interior de la Generalitat de Catalunya, no és més que la demostració d’una decadència, la del mateix Puigdemont i la del seu partit. Ho demostra la irrisòria assistència de públic en aquell acte que havia de ser l’hòstia. També ho demostra aquesta insistència a ignorar l’essència de la democràcia, la importància i la necessitat de pactes per a l’entesa entre opcions polítiques diferents. Puigdemont i els seus acòlits pertanyen a aquesta nissaga de catalans que segueixen parlant de “poble” en comptes de “ciutadania”, amb aquesta connotació tant feixista com dictatorial, on no hi cabem tots, on el que discrepa, encara que sigui tímidament, és titllat de “feixista” i “enemic del poble”. Per això, els seus assisteixen a trobades on apareixen encaputxats i individus amb una pistola a la mà. Algú en el seu sa judici creu que això és una cosa amb què haguem de riure?

Puigdemont, aquest saltimbanqui que ha omplert de mems les nostres xarxes, està tan acabat com el paquet de Celtas, i lluita per sobreviure sortint del barret de tant en tant, una grollera mentida com qualsevol altra. En el seu cas, el cúmul de falsedats és tan extens que ja no s’ho creu ningú. Potser fins i tot els Mossos li van seguir el joc i van deixar que actués el pallasso d’Amer, fent-li creure que el capturarien. Potser ens van fer un favor deixant-lo tornar allà, lluny, perquè es podreixi en la solitud del llunàtic, del pertorbat, del rei nu davant d’un poble que no s’atreveix a dir-li que pari ja aquesta exhibició ridícula. El pitjor, el desprestigi dels que, com el president del Parlament de Catalunya, Josep Rull, segueixen aplaudint el personatge grotesc amb aquest somriure de ximple, amb aquesta submissió penosa, amb aquesta obediència trista i perversa que no va enlloc.

Molt a prop de l’espectacle circense, de l’engany, de la simulació i de la performance, la realitat. Un Parlament elegit democràticament que vota un president, el de debò, no el d’exilis inventats, ni el de fugides esbojarrades. Allà, s’avança; a l’Arc del Triomf, es retrocedeix, una mirada enrere que vol enfosquir-ho tot. Salvador Illa imposa el seu tarannà, el de la mà estesa, el del diàleg, el de l’exigència de consensos per treure Catalunya d’aquell atzucac al qual ens van portar gent com Puigdemont. Però a aquest bufó amb aires de grandesa li importa un rave. Prefereix que el tren descarrili i ja pensa en una altra jugada mestra, potser donar els seus vots a un Feijóo desesperat per assolir el poder, immers des de fa temps en una guerra cruel i despietada contra Pedro Sánchez.

Junts està atrapada i necessita arrancar-se aquest gra anomenat Puigdemont, pel seu propi bé, per la seva supervivència. No ho farà. Seguirà tacant la democràcia amb aquests tics de feixisme edulcorat, tou, però feixisme, al capdavall. Mentrestant, el pragmatisme es va imposant. Ignoro el que durarà; desconec també si aquest “suport crític” a Salvador Illa és sincer i ERC ha entès d’una vegada que els “ciutadans” som més importants que el “poble”, que els primers existim, patim, necessitem serveis de qualitat, mentre que el “poble” és una il·lusió, un miratge, del qual el pallasso vol treure un aplaudiment de complicitat pel seu propi bé.

El pallasso ja no fa gràcia per a la majoria; potser si per a gent com Alvise i Abascal que es nodreixen de les seves extravagàncies. A aquests ja els va bé que Puigdemont segueixi entossudit a les seves ridiculeses. A la majoria, per sort, no.