“La més gran i millor ètica aplicada al turisme és quedar-se a casa” Josep Burgaya
No se’n va per les branques Josep Burgaya, un dels assagistes que millor coneix les nostres societats modernes. Al seu recent llibre Homo Movens, ho explica de manera clara i pedagògica: l’actual model de turisme de masses és inviable. Ja no hi caben més turistes a casa! Ara el que toca és repensar quin seria el model de desenvolupament sostenible i com més aviat ens posem a treballar millor. Un model que té el seu reflex en els canvis socials, polítics i tecnològics que s’han produït al món en mig segle i a Espanya amb més intensitat.
L’arribada dels bàrbars podria ser una metàfora dels temps actuals i els que encara han d’arribar. Un desenvolupament econòmic que consumeix tot el que troba al seu camí, sigui aigua o territori; un turisme massificat que ha canviat, entre altres coses, la vida a les nostres ciutats; la crisi climàtica, que cada cop més ja és una realitat; una immigració que desborda qualsevol planificació i que condueix molts a la marginació; un discurs polític que s’allunya dels valors democràtics o un univers digital addictiu a més no poder. En resum, un model capitalista que té molt de depredador i salvatge.
Tot va començar, segons sembla, amb el trasllat ingent del camp a la ciutat, on avui viu gairebé el 70% de les persones. La revolució més gran que ha viscut la humanitat, diria Julio Caro Baroja, ja que suposa una alteració del que havia estat l’hàbitat de vida de les persones durant segles. La nova societat industrial emergent serà la causa principal d’aquest fenomen migratori que anirà aparellat d’un individualisme extrem, la il·lusió en el creixement infinit i la cobdícia desfermada.
La realitat avui és que la indústria turística ha convertit el planeta en un immens parc temàtic, un gran centre comercial, un territori on l’oci i l’entreteniment semblen regnar de manera absoluta. Vivim en la cultura del desplaçament continu, del moviment perpetu, per fugir de la insatisfacció i, potser de nosaltres mateixos, en paraules d’aquest assagista català.
Recordo un viatge a Montauban, a França, on hi ha la tomba de Manuel Azaña, que em va deixar més que pensatiu. No em vaig trobar amb ningú al cementiri i la tomba era d’una senzillesa i humilitat que em va impressionar. Tot al contrari d’on està enterrat Antonio Machado, lloc de pelegrinatge, dels uns i dels altres. El mateix es pot dir del monestir de Montserrat, espai emblemàtic per a molts catalans, i que avui és un altre lloc de pelegrinatge del turisme massificat de què parlem. La llista és gairebé interminable.
A Espanya, potser, ho hem fet tot de manera més accelerada, ja que hem arribat una mica més tard que els altres al desenvolupisme. Ja som el segon país del món més visitat; el turisme de sol i platja ha arribat a tots els confins europeus i ens hem convertit en un país de nous rics. “L’Espanya de les piscines” com la defineix l’escriptor Jorge Dioni. Un individualisme extrem allunyat de l’ètica i de l’interès general, i un relat polític propi amb dèficits democràtics evidents, que s‟ha anat obrint pas.
El diagnòstic no és, per tant, gaire favorable. Tot i que podria ser el començament d’un qüestionament seriós sobre el model de desenvolupament capitalista imperant. Potser es comencen a donar ja les condicions per deixar de banda els localismes i les lluites tribals que ens allunyen dels veritables problemes civilitzatoris. Un canvi, en aquest sentit, podria ser l’objectiu estratègic més transformador i revolucionari que es pugui produir.
Per descomptat, la sensació que s’estén dia a dia és que no podem seguir així. Cal repensar la societat, el seu model econòmic i també el polític i social. El filòsof Byung-Chul reivindica la vida contemplativa, viure a poc a poc, un enfocament de vida que busqui desaccelerar el ritme frenètic en què vivim. Per avançar, haurem d’aprendre a estar quiets. I què millor que cercar els bons records dels temps dels nostres pares i avis, amb una vida senzilla i més humana.
És moment, doncs, de tornar a recuperar els espais i llocs de sociabilitat i entesa, on es desenvolupen les relacions humanes, les quals són la clau fonamental del benestar i de la vida. I, sobretot, sortir de la inèrcia derrotista on estem instal·lats i recuperar una visió optimista i d’esperança cap al futur, tan necessària, malgrat l’apocalipsi i el pessimisme que els nostres mitjans construeixen.
