Catedràtic de Ciència Política i de l’Administració de la Universitat de Barcelona. Ha fet recerques sobre pensament polític espanyol, dreta radical, teoria de la intel·ligència i anàlisi estratègica. Entre els seus llibres, El fascismo clásico (1939-1945) y sus epígonos. Ara surt a les llibreries La nostalgia fascista del futuro, al costat d’Ismael Seijo (Editorial Icària).
Per què “nostàlgia feixista del futur”?
“Nostalgia dell’avvenire” era un lema de l’MSI, el partit neofeixista italià, que expressa, d’alguna manera, el que va poder ser i no va ser el feixisme de Mussolini. Reivindiquen la cultura del feixisme dels anys 30. Encara que hagin acceptat la democràcia formal, la seva cultura política ve d’aquí. La Meloni era de les joventuts de l’MSI. Tots els partits de dreta radical tenen gent que ve d’aquesta cultura. Ells es creien revolucionaris. Defensaven un home nou, i una societat nova. Reivindicaven un futur utòpic. D’aquí, la nostàlgia del passat, però també la del futur.
Una història de frustració, al final?
El feixisme clàssic (1919-1945), des de la fundació del partit feixista fins a la mort de Mussolini i de Hitler, va ser vençut pels aliats i la resistència. Va quedar demonitzat, i més després dels camps d’extermini nazis. Després es va inaugurar una època d’hegemonia dels valors democràtics. La gent que s’identificava amb el feixisme es movia en aquest context, però sempre a la contra. L’antifeixisme, que és la cultura contra els feixistes, i que està en la base de les constitucions europees –la italiana, l’alemanya, fins i tot l’espanyola del 78–, s’ha anat diluint. Ara, els feixistes han perdut la vergonya, els que reivindiquen la figura de Mussolini. A Alemanya hi ha qui diu que no tots els SS eren criminals… A més, els partits tradicionals no donen resposta als problemes de la gent. En el sistema econòmic, la política té molt poc marge. Ve la desafecció, i llavors aquesta gent creix.
Sorprèn que passats tants anys ressorgeixin els feixismes, una cosa dels nostres avis i besavis…
Perquè hem perdut la batalla cultural. Perquè no s’ha jugat bé. Els discursos polítics sempre es vehiculen en factors culturals. Estem passant d’una hegemonia de l’esquerra a una de la dreta. Així, ells ara van de progres, de revolucionaris. Una de les raons d’aquest brot és l’auge del feminisme. És una resposta de gent que veu els seus privilegis amenaçats. L’augment del feminisme va en detriment d’unes prerrogatives dels homes. La majoria dels votants de la dreta radical són homes i, cada vegada més, joves. D’una banda, perdedors de la globalització, d’una classe obrera no formada, que està perdent el seu sentit des del punt de vista economicofuncional, i d’altra banda, l’avanç del feminisme.
En el teu llibre, et remuntes a la Il·lustració a l’hora de buscar explicacions al feixisme…
En la Il·lustració apareix una idea política revolucionària: que tots els homes són lliures i iguals. Una cosa que té un rerefons cristià. Té raó l’extrema dreta quan diu que és una ramificació del cristianisme. La fa seva la burgesia que necessita transformar la societat de l’Antic Règim per desenvolupar un nou model de producció, que és el capitalisme. Des del primer moment, aquestes idees van tenir una resposta. A la Il·lustració li correspon l’anti-Il·lustració. Davant de cada moment històric hi ha hagut una resposta, que és l’antidemocràcia. Als anys 30, va ser el feixisme, i en aquests moments és la dreta radical. Llavors, el que cal fer és defensar la democràcia i els seus valors. Històricament, la democràcia ha consistit en l’eliminació gradual dels privilegis. El problema de la dreta radical és que són absolutament negatius perquè són antidemòcrates. Defensen una doctrina d’odi, una societat ètnicament pura. A Sant Boi hi ha gent de 103 nacionalitats. Hem d’organitzar una societat d’identitats compartides, perquè és la realitat que tenim. Històricament, totes les doctrines d’odi han acabat en desastres majúsculs. L’extrema dreta radical és, en fi, un desastre en si mateixa i també perquè contamina els partits tradicionals.
Camises blaves, negres, marrons…, socialisme, sindicalisme… A l’extrema dreta sempre li ha agradat camuflar-se d’obrerisme…
Els programes dels nazis parlaven de l’expropiació de finques, dels grans magatzems… Quan van arribar al poder, impulsats pels diners dels Thyssen, els Krupp… no van fer res d’això, és clar. També aquí la Falange parlava i es vestia d’obrera… Tot era fum, absolutament. Hitler i Mussolini es declaraven capitalistes. El capitalisme és un darwinisme social, un dels components bàsics del feixisme. La lluita de tots contra tots. Un corrent de pensament, entre altres, és els de Nouvelle Droite, amb Alain de Benoist al capdavant. Diu que els EUA és la nova Cartago, perquè com que estan en contra de la barreja cultural, els semblen impresentables. En aquest sentit, són antiamericans, i per això fan costat a Putin.
I tots plegats ultranacionalistes, cadascú a la seva?
A Barcelona, un de cada quatre habitants és estranger. Als anys 60 i als 70, hi havia tres milions i mig d’espanyols emigrants pel món. Si aquesta gent no hagués enviat les seves divises, no hauríem pogut viure com ho hem fet. Per això, la dreta radical vol eliminar la memòria històrica. A l’Edat Mitjana, a la sortida de l’Antic Règim, a les capes populars se les idiotitzava amb la religió, a les societats industrials es fa amb el nacionalisme. És legítim que a la gent els agradin els seus senyals d’identitat, però el pas següent, quan creus que ets superior als altres, és l’ultranacionalisme.
Què es pot dir del catolicisme, fent treball de sapa, des d’El Yunque, Heralds de l’Evangeli, Quicos… o el Ku Klux Klan, sense anar més lluny, als Estats Units?
A Espanya no hi ha hagut una ultradreta europea per la barrera amb l’integrisme catòlic, que són els que predominaven. Vox intenta fer un pont. Per això, Buxadé sortia descamisat ensenyant la creu. En l’integrisme catòlic hi ha molta gent d’El Yunque, una cosa que caldria investigar. Els bisbes van fer un informe terrible sobre ells. La dreta radical és un moviment universal, però a cada país té característiques pròpies. Els EUA, molt aïllats políticament i culturalment, tenen Donald Trump, una cosa molt peculiar. És una radicalització dels republicans. Un altre rotllo, al qual s’han unit el Ku Klux Klan i altres grups dels EUA.
El PP va pactar amb Vox, Gil Robles va anar amb Franco, Frei contra Allende… El liberalisme conservador acaba casant-se amb l’extrema dreta?
Vox és una escissió del PP. D’això, a França se’n diu “lepenització dels esperits”, que és la capacitat dels partits de dreta radical d’influir en els partits tradicionals. Cada vegada més. Però la FAES acaba de publicar un document denunciant la dreta radical. Davant d’això, el que cal fer és defensar els valors democràtics. Quan Churchill va haver de prendre la decisió d’anar o no a la guerra, es va enfrontar a una part de les elits britàniques que eren pronazis. Amb aquests, va dir, no s’hi pot pactar. Això cal tenir-ho clar.
Dediqueu un capítol a Vox. Com interpretar les paraules d’Abascal, que està disposat a enfrontar-se físicament al Govern, si fa falta?
La violència està en el cor del feixisme. Un feixista és violent perquè creu que té raó, i vol ser més fort. Si t’hi oposes t’ha de destrossar per demostrar que té raó. Per això, amb un feixista pur no s’hi pot pactar, no hi ha res a pactar. Una cosa que contribueix, en el debat públic, a radicalitzar-ho tot. Estem jugant en terreny enemic. Estem utilitzant un concepte d’Espanya que és reaccionari, que és el que va inventar Cánovas. Abascal es fotografia amb un elm de conqueridor…
En definitiva, a hores d’ara recau en els partits històrics, especialment els conservadors i liberals, la responsabilitat de fer front a la dreta radical, per evitar mals majors?
La dreta assenyada, que té tot el dret del món a defensar els seus privilegis, el que no pot fer de cap manera és admetre polítiques antidemocràtiques. Carregar les culpes polítiques als emigrants és una indecència. Merkel va facilitar l’arribada a Alemanya d’un milió de sirians, ben formats. El problema és que Espanya no ha tingut mai un partit de dretes a l’europea. Hi ha gent dins del PP que està molt disconforme amb el que està fent Feijóo. El franquisme va calar profundament, i igualment molta gent que va assumir el pujolisme sense adonar-se’n. Cal potenciar els valors democràtics, la cultura democràtica. Crear unes vacunes democràtiques perquè determinades coses es rebutgin.
