ERC passa per una crisi sense precedents. Malgrat les turbulències polítiques de l’última dècada, mai havia estat en una situació de fragilitat interna tan aguda com l’actual, a prop d’una fractura i amb els diversos sectors lluitant entre si per intentar controlar el timó d’un vaixell a punt d’enfonsar-se. Al veterà partit republicà se li han ajuntat massa revessos a la vegada que li passen factura: els mals resultats electorals de les municipals, de les generals i de les autonòmiques es combinen amb la pressió que prové de Carles Puigdemont, la disjuntiva de si decideix recolzar la investidura del socialista Salvador Illa i una situació interna explosiva, amb el nucli dur de la cúpula partit per la meitat.
El retorn de Marta Rovira, exonerada de l’acusació de terrorisme per la seva participació a Tsunami Democràtic, no significa un alleujament. El seu divorci d’Oriol Junqueras ha estat traumàtic. El president d’ERC estava enemistat des de fa anys amb Pere Aragonès, perquè considerava que no li consultava les iniciatives del Govern. El president era conscient que Junqueras és un controlador nat, i va decidir no deixar que fiqués els nassos en els assumptes governamentals. Amb Marta Rovira instal·lada a Suïssa, el tàndem republicà que havia funcionat des del 2011 va perdre pistonada i, al final, li va sortir la cadena: mentre Rovira anava per una banda, Junqueras anava per una altra.
Les informacions filtrades mil·limètricament l’última setmana sobre les reunions paral·leles d’un sanedrí dirigit per Marta Rovira al marge de l’executiva del partit i de Junqueras afegeixen gasolina a un foc que amenaça de destrossar el partit. Segons les dades filtrades, Marta Rovira havia configurat un petit nucli per decidir els assumptes importants d’ERC. Des de Ginebra, dirigia astutament aquest nucli de poder. Les maniobres de Rovira a l’esquena de Junqueras, aprofitant la seva limitació pel fet d’estar empresonat, és una traïció que Junqueras no deixarà passar de llarg, segons comenten fonts internes republicanes. El grup d’influencers de Rovira estava format per Sergi Sabrià, fins a la setmana passada viceconseller de Comunicació; Bernat Aubia, director de l’empresa Relevance Màrqueting, l’empresa tapadora que fa la guerra bruta d’ERC i dissenya les seves campanyes, i Jordi Bacardit, cap de gabinet de Rovira a Barcelona.
Des de les files de Rovira s’afirma que Junqueras no va mostrar mai interès a participar en aquest sanedrí i que calia prendre decisions davant el desistiment de funcions del president del partit. Aquesta afirmació ha caigut molt malament a les files junqueristes. “És una justificació sense sentit. Per començar, aquest grup no hauria d’haver existit mai, perquè per prendre decisions ja hi havia l’estructura del partit. Però, a més, el control es va fer mentre Oriol Junqueras no hi podia intervenir perquè estava empresonat, cosa que agreuja la traïció de Rovira”, diu una font republicana.
Després dels primers símptomes de crisi, Junqueras va anunciar que feia un pas al costat per reflexionar, consultar les bases i decidir si opta de nou a la presidència. “No se sent responsable de les decisions més importants dels últims anys, perquè no se li va deixar participar. Només per a la composició de les llistes electorals se’l va consultar, per no provocar un cisma al partit”, critiquen fonts pròximes a l’expresident.
La intenció de Junqueras és competir de nou per la presidència del partit si, finalment, el congrés se celebra el 30 de novembre vinent i preparar-se per ser el pròxim candidat a president de la Generalitat. Però els roviristes, així com un cada cop més nombrós grup crític que vol jubilar la cúpula íntegrament, més un altre sector que pugna per tornar a centrar ERC amb una personalitat de pes al capdavant, més el radical Col·lectiu Primer d’Octubre, volen tallar-li les ales.
“Si Junqueras es presenta a primàries, podria guanyar, perquè, encara que sembli mentida, compta amb cert predicament entre les bases d’Esquerra –diu una font interna crítica del partit a EL TRIANGLE–. Per això volem tallar-li qualsevol camí que porti a la presidència d’ERC. Ja va estar 13 anys al capdavant del partit, des del Congrés de Girona, i és hora que deixi pas a uns altres. Se l’ha de premiar amb un lloc honorífic i que es retiri de la primera línia”.
Les maniobres de Rovira
Marta Rovira ja va anunciar fa setmanes que no optarà a la reelecció com a secretària general, cosa que significa que fa aquest pas al costat voluntàriament. O, almenys, és el que vol fer veure, segons els seus crítics. “Rovira té tanta culpa de la situació en què es troba el partit com Junqueras, i per això també ha de desaparèixer de la primera línia”, afegeixen les mateixes fonts. Però la secretària general no vol deixar anar les regnes, encara que sigui des de la rereguarda.
Segons denuncien els seus detractors, maniobra a l’ombra per posar al capdavant d’Esquerra una persona de la seva confiança. I, sobretot, dona. “Està obsessionada perquè ERC tingui pròximament una presidenta en comptes d’un president. I que, al mateix temps, hi hagi una secretària general i no un secretari general. O sigui, una feminització total de la direcció del partit. Al seu al voltant sonen diversos noms de joves valors que podrien ser promocionades en els pròxims mesos, perquè es rumoreja que són de la seva total confiança i que manté amb elles un contacte permanent”, diuen crítics d’Esquerra.
Dos d’aquests noms són els de Marta Vilaret i Georgina Oliva. La primera és una de les persones de confiança que ha agafat les regnes i que va citar les bases el dilluns 15 de juliol a les Cotxeres de Sants. El seu pes a l’entorn de Rovira es pot assimilar gairebé al de Josep Maria Jové, president del grup parlamentari i del Consell Nacional, o al del dimitit Sergi Sabrià. Però té la condició de dona, la qual cosa li dona un extra d’interès. Georgina Oliva, per la seva banda, és una militant que prové de les joventuts del partit i que ha estat diputada, a més de sòcia d’Òmnium Cultural i afiliada a la Intersindical-SCS, el sindicat de referència de l’independentisme. El seu paper ha adquirit rellevància els últims dies per haver dirigit amb certa perícia la cimera convocada dimecres passat, 10 de juliol, a la Casa de València, a Barcelona, pels signants del manifest “Reactivem l’esquerra nacional”.
Malgrat que el manifest exigeix explícitament “una renovació general de la cúpula dirigent per conduir l’organització cap a un model més coral i col·lectiu, més transparent i amb més participació de la base militant, de l’estructura territorial i dels actius del municipalisme republicà”, no deixa de cridar l’atenció que una persona tan situada al voltant de la secretària general fos una de les protagonistes de l’acte. Això apunta que Marta Rovira vol seguir controlant la formació, encara que sigui a través de persones interposades.
Els dos sectors majoritaris, resultants de la fractura del nucli dur, doncs, tenen interessos contraposats: Junqueras aposta per un model personalista, tradicional, amb dirigents de la seva confiança, mentre que Rovira opta per moure els fils a distància, amb quadres joves aparentment desconnectats de la cúpula directiva que ha regit el destí del partit fins ara. Però mitjançant aquests valors joves, precisament, tracta de controlar el sector de quadres tradicionals i dirigents que va esclatar contra la cúpula i que va impulsar el manifest. Podrà quedar integrat aquest sector en una nova família republicana en la qual tingui interès la mateixa Marta Rovira? Tot és possible a ERC. De moment, el que hi ha damunt la taula és karate a mort a Barcelona.
No hi ha dubte que la lluita Junqueras-Rovira marca aquesta etapa d’Esquerra i que s’ha acabat la cohabitació al partit republicà. Els fins fa poc socis són ara enemics aferrissats. La seva política d’aliances difereix molt: Junqueras no s’oposaria a un front d’esquerres, mentre que Rovira prefereix un front nacional. “S’ha demostrat que hem baixat quan hem intentat ser com Junts o com l’antiga Convergència. Per tant, hem de tornar a ser un partit independentista, però d’esquerres, no un partit independentista que vol desplaçar Junts encara més a la dreta. No podem lliurar-nos gratuïtament als braços de la dreta perquè això és trair els nostres principis”, raona una font republicana.
Paral·lelament, un altre sector, que encara no està prou organitzat, aposta per una tercera via: vol reprendre les essències tradicionals d’Esquerra i posar al capdavant un equip experimentat, amb dirigents que tinguin pes social. Però les estratègies polítiques desaconsellen posicionar-se en aquests moments. Ningú s’atreveix a postular-se perquè temen que els dos sectors resultants de la fractura de la cúpula podrien aliar-se un altre cop per combatre l’agosarat, i el cremarien en dos dies. “És un suïcidi sortir en aquests moments a la palestra i presentar candidatura per al congrés del novembre, perquè qui ho fes es podria cremar de seguida. Caldrà esperar esdeveniments, veure què es fa amb el Govern i com maniobrar davant l’estratègia dels nostres rivals perquè no ens expulsin de la competició”, diu una de les fonts consultades.
I detalla el full de ruta que hi ha damunt la taula i que intenten que tots els sectors d’ERC recolzin per prendre una decisió, encara que sigui el 25 d’agost: “La majoria de la direcció i de la militància és conscient que el que cal fer és arribar a un bon acord amb els socialistes. Un bon acord es pot vendre molt bé al nostre electorat. Hem fet president del Parlament Rull, i ara podem fer president de la Generalitat Illa sense tenir la sensació que traïm al país o els catalans, perquè el que podem aconseguir és històric. No podem tenir sentiment de culpa per pactar amb el PSC. Evidentment, hi ha sectors que no hi estaran d’acord, però cal tocar de peus a la terra i analitzar el que podem aconseguir i el que podem perdre. I també el que el país pot aconseguir i el que pot perdre”.
*Pots llegir l’article sencer al número 1585 de l’edició en paper d’EL TRIANGLE.
