El laportisme no s’assembla a res conegut. S’ha convertit en un univers únic i excepcional que, per desgràcia, ni deu ni pot ser referència ni exemple del que s’espera d’una directiva del FC Barcelona per raons que, acumuladament, no resisteixen la més generosa de les anàlisis. L’últim episodi frega l’esperpent i el ridícul, ja que una sèrie de membres de la junta de Joan Laporta s’ha dedicat a enviar cartes anònimes a la premsa que assenyalen altres integrants de la mateixa directiva com a personatges tòxics que, com donen a entendre en aquesta denúncia epistolar, han desenvolupat perillosament la seva capacitat d’influència sobre el president per atreure’l al costat fosc de la vida i de la mateixa gestió del club.
Explicat així sembla gairebé una broma, però es tracta d’un fet completament contrastat que ha estat explicat amb tot luxe de detalls pel periodista Toni Frieros en El Periódico, sense que aquestes escandaloses revelacions hagin estat desmentides per cap dels dos bàndols en què s’ha dividit la directiva. Ni han estat matisades ni tampoc han provocat una d’aquestes notes del departament de comunicació no menys delirants en segons quines situacions.
Aquest succés ha provocat tanta perplexitat i sorpresa com absència de ressò mediàtic i seguidisme en les xarxes per la senzilla raó que l’alt contingut acusatori d’aquestes cartes apunta i subratlla que l’entorn de la presidència, el seu nucli dur, i el mateix president no serien precisament persones amb una conducta privada, comportament i reputació social a l’altura de l’exigència deguda dels qui ostenten la representació del FC Barcelona per designació directa dels socis.
Les acusacions, d’altra banda, només venen a confirmar aquest soroll de fons que es va escoltant des de fa anys, no sols en aquesta legislatura, sobre el grau de disbauxa, celebracions i farres permanent, en la majoria dels casos camuflat com a part de l’activitat i deures de representació com a directius blaugrana. En cercles de la nit barcelonina i en l’àmbit dels qui segueixen al president i tenen veritable coneixement de les seves gestes es comenten i admeten comportaments més que lamentables quan es deixa acompanyar per aquest seguici impresentable, ara denunciat per un sector de la junta.
En aquest sentit, ha estat destacada l’evolució del mateix aspecte físic de Joan Laporta en els últims temps, fins a l’extrem que la seva imatge i evident sobrepès han estat objecte d’articles periodístics i comentaris per part del mateix president que, a més, ha sofert algun esglai mèdic a conseqüència del qual va haver d’abandonar per unes setmanes el seu costum de viatjar amb primer equip. Sota les denúncies dels seus directius, que denoten també preocupació pel seu estat i futur, es deixa entreveure que aquests problemes estarien associades a un estil de vida i dieta poc adequats.
Segons el relat d’aquest mitjà i d’un periodista que parla d’almenys quatre cartes confirmades de directius recelosos i preocupats per la deriva laportista, “en una d’aquestes cartes s’explica que Joan Laporta té un «nou entorn». Es refereixen, entre altres, a Joan Soler, membre de la comissió esportiva, a Angel Ruidalbas, de qui es diu que exerceix de nou vicepresident econòmic sense ser-ho. Al vicepresident social Antonio Escudero se l’acusa d’haver tingut comportaments impresentables en alguns actes i també es donen detalls de Xavi Puig, responsable del futbol femení, a qui es descriu com a «fester» i que moltes jugadores del primer equip del Barça no l’aguanten. També se cita el paper de l’assessor presidencial Enric Masip: se l’acusa de no tenir coneixements per a exercir el seu càrrec i d’estar cobrant 300.000 euros a l’any. Igualment, es parla del directiu Ferran Olivé com a part d’aquest nou entorn”.
Els afectats han reaccionat amb indignació i malestar “perquè s’han arribat a fer acusacions molt delicades sobre les seves vides privades, de les quals han tingut coneixement, fins i tot, els seus respectius entorns familiars. «Laporta s’ha envoltat d’un grup de gent de baixos fons», s’afirma en una de les misterioses cartes”.
La informació afegeix que Laporta s’ha vist en l’obligació d’entrevistar-se i reunir-se, per separat, amb els afectats per aquestes observacions i amb els presumptes denunciants que, pel que ha transcendit, han negat la seva paternitat. “El president blaugrana ha tingut coneixement de les queixes de Xavi Puig, Joan Soler, Ángel Ruidalbas i Ferran Olivé. Aquests directius, segons les nostres fonts, li van expressar a Laporta la seva indignació i van arribar a plantejar-se la seva dimissió si no investigava de manera interna el tema i posava fi a aquest episodi. Li van dir al president que aquestes cartes anònimes són una falta de respecte i tota una traïció a la bona convivència que ha de regnar en la junta directiva”.
En l’altre costat, el teòricament oposat als acusats o els qui s’han donat per al·ludits, El Periódico diu que “Laporta, molt preocupat per la guerra civil que està vivint el club, va citar dies després en el seu domicili particular als integrants de l’altre bàndol: els directius Elena Fort, vicepresidenta institucional; Rafa Yuste, vicepresident primer; i Josep Ignasi Macià, directiu responsable de l’àrea social. Aquests tres directius sempre han estat molt pròxims a Laporta des que els reclutés per a la junta directiva el 2008. Sempre han estat fidels a Laporta i li han acompanyat en els bons i en els mals moments”.
En concret, sobre Rafa Yuste es relaciona aquest episodi amb la seva significativa absència al costat de Deco en la semifinal de l’Eurocopa, substituït per Alejandro Echevarría, qui de facto és avui el segon de bord del laportisme regent malgrat no ser directiu, així com amb la seva possible baixa en la gira americana de pretemporada que arrenca en pocs dies.
Existeix una correlació econòmica també demostrativa d’aquest cisma, perquè uns directius, els denunciats per arrossegar al president a la mala vida, són els qui més diners van avançar per a la campanya electoral i més garanties van aportar a l’hora d’avalar, mentre que els presumptes acusadors a penes van participar de la despesa electoral i, com el mateix Laporta, no van poder fer front a la seva part de l’aval.
Ara, tot indica que per culpa d’aquesta circumstància, Laporta hauria vist segregada la mateixa relació amb els seus directius no sols en el pla personal, sinó especialment a l’hora de prendre decisions i consultar-les o compartir-les. L’espectre que ara mateix ofereix una directiva en la qual Laporta es veu obligat a posar ordre i sufocar tant de foc amic no seria precisament l’idoni ni el més edificant.
Una altra cosa és que, per culpa d’aquesta amnèsia social aguda i generalitzada del barcelonisme, fins als mateixos veterans de la junta, els que ja van viure la primera era laportista fins al 2010, hagin oblidat que Laporta va ser el protagonista d’imatges de festa i de borratxera llegendàries a Luz de Gas i altres escenaris, per posar només un exemple gairebé anecdòtic de la seva veritable personalitat darrere de les càmeres. Laporta va ordenar i va permetre espionatges a socis del FC Barcelona, als seus propis directius i jugadors, a polítics, a jutges, a personatges influents de l’entorn, als seus camarades de farres i, fins i tot, a les seves amants, una de les quals va posar a treballar en el club saltant-se totes les normes i controls de contractació. També se li van descobrir 10 milions cobrats a la multinacional Zeromax, d’origen uzbek i vinculada directament al president i la seva família, reconeguts i sanguinaris dictadors, amb els quals Laporta va mitjançar perquè diverses de les estrelles del primer equip del Barça viatgessin a Taixkent un fosc negoci que va enriquir a uns quants i va servir per a blanquejar el règim totalitari pel qual Laporta va ser rebut amb honors de cap d’estat. Operacions tan sospitoses com les de Mario, Maxi López, Ibrahimovic, Keirrison o Henrique, i altres actuacions com la venda irregular de Can Rigalt (42 milions va costar la reversió, 7 dels quals de penalització), el cost del cas Sogecable (amb més de 35 milions de pèrdues), o els 4 milions de multa per fer-li un favor al seu amic Jaume Roures i signar-li un any més, il·legal, de cessió dels drets de la Lliga, ja havien demostrat aquest costat fosc de Laporta que ara denuncien, segons es desprèn la informació destapada, els directius que han perdut pistonada, com Yuste, Font, Macià i altres, però que en aquell moment eren els favorits de la cort laportista.
En qualsevol cas, no sembla que aquesta guerra interna hagi de deixar conseqüències en l’àmbit directiu per la senzilla raó que tant una camarilla com l’altra comparteixen idèntica covardia, pusil·lanimitat i la necessitat d’ostentar un càrrec en la junta per als seus propis interessos i negocis personals.
