Costa desentranyar si hi ha alguna cosa de veritat i de realitat d’entre l’enorme capacitat d’intoxicació informativa que és capaç de generar la junta directiva de Joan Laporta a través dels seus mitjans més col·laboracionistes, alguns dels quals, no obstant això, comencen a estar cansats de donar difusió i encaix a tantes i tantes informacions que, a l’hora de la veritat, no s’acaben complint i a més formen premeditadament part de cortines de fum i de distraccions mediàtiques. La faula estrella de Laporta continua sent, dos anys després, Barça Studios, operació de venda per 200 milions dels quals només s’han cobrat 40 milions, la meitat procedents d’un favor per part de Socios.com i de Orpheus Media, bojos per vendre al primer que passi per davant les seves accions sobre el 49% adquirides formalment a l’estiu de 2022.
I aquest és, fonamentalment, l’origen i causa de l’actual cruïlla en la qual s’ha embussat Laporta, que va aconseguir engalipar l’any passat a Libero Footbal Finances, un fons d’inversió que, segons la seva versió, va acceptar aparèixer com a inversor interessat en la recompra d’una part de la societat contra la promesa del president que, en realitat, un altre comprador la hi recompraria en el moment. Una estratègia per a generar expectatives amb l’esperança que, entre el conte de la sortida a bossa a través del Nasdaq i l’interès de Libero, algú més acabés ‘picant’. Però ni així.
Ara, Laporta torna a estar desesperat perquè el negoci de Barça Visió i Barça Media, les dues marques que sobre el valor i el fons de comerç de Barça Studios (RIURES) anaven a marcar un abans i un després en la indústria del futbol a nivell global, ni existeix ni es coneix ni se sap de ningú que vulgui apostar per entrar a formar part de l’accionariat, d’aquest 49% que continua orfe i que amenaça de provocar pèrdues en el compte d’explotació sense un salvavides que algú li llanci a temps que l’auditor s’empassi una altra fanfarronada financera de la mateixa magnitud de l’estiu anterior.
Per això necessita, més enllà dels diners (100 milions) que només poden procedir de Nike o de traspassos de jugadors, que empreses solvents i creïbles inverteixin en la compra de part de la societat Bridgeburg Invest, l’empresa que va succeir a Barça Studios, perquè d’una altra manera, encara que disposés de 100 milions del signing bonus de Nike, a Laporta no li serviria de res si no s’empra en l’adquisició, parcial o completa d’aquest 49%.
LaLiga i l’auditor necessiten certificar que algú compra per 100 milions avui, i per 60 milions més l’any que ve, aquest percentatge, proposta a la qual Laporta i la seva junta atorguen aparença de realitat assegurant als mitjans que una proporció de la millora del contracte de Nike es destinarà a aquesta operació. Fins i tot es dona per segura que aquesta foto final salvadora es preveu signar entre el 20 i el 25 de juliol, perquè més enllà d’aquesta data l’auditor i LaLiga no podrien validar-lo com un serrell.
Nike, per part seva, no parla, es limita a negociar en silenci. Ni confirma ni desmenteix un truc comptable que sembla lluny de poder ser acceptat pels seus responsables financers i serveis de compliance, però que des del Camp Nou expliquen com la solució més fàcil i encertada.
Encara més, el ‘cervell’ laportista que ho filtra des de la junta ho relata com un altre èxit de l’audàcia i la capacitat de reacció de Laporta davant situacions límit quan, en realitat, fins i tot suposant que Nike es presti a aquest joc, el fet de consumir el signing bonus previst (100 milions) a pagar els endarreriments d’un negoci que tampoc genera ingressos ni activitat coneguda, és a dir que no alleujarà, al contrari, l’estructura econòmica blaugrana, només pot qualificar-se com un altre error històric, un nyap més de la catastròfica gestió de Laporta.
Sobretot, perquè aquest signing bonus correspon a una bestreta sobre els 10 milions anuals (per deu anys de contracte) a compte de la millora del contracte prevista. Per tant, amb l’agreujant, a causa d’aquesta fórmula plantejada per Laporta, que acabaria convertint-se un alleujament enorme i immediat en la tresoreria blaugrana de 100 milions, encara que comptablement, no obstant això, hauria de diferir-se a raó de 10 milions anuals al llarg de la dècada vinent. O dit d’una altra manera, el Barça hauria de registrar 10 milions cada temporada com a ingrés que, en la pràctica, no entrarien en la caixa.
El problema afegit ara és que, segons algunes fonts, aquests 100 milions no podran utilitzar-se completament per a emplenar el buit pendent de Barça Studios, ja que Laporta necessita almenys 60 milions per a pagar de cop la clàusula de Nico Williams, el jugador de l’Athletic que s’ha proposat fitxar aquest estiu per a minimitzar l’efecte Mbappé o almenys això és el que Laporta va explicant per què la premsa, distreta amb el ‘mercato’, no abundi en tants temes d’ordre econòmic, financer, patrimonial, esportiu i social del Barça que, per la seva extrema gravetat i preocupació, estan mobilitzant per primera vegada a la dissidència i a l’oposició amb la pretensió inclosa d’intervenir si fos necessari abans que acabi l’actual mandat de la junta.
Aquesta és la raó per la qual, també apunten altres fonts, caldrà buscar a un altre inversor que es faci càrrec de la resta, apuntant la possibilitat que Spotify pugui invertir en Bridgeburg Invest per a completar la venda. Sens dubte, una altra il·lusòria pretensió cent per cent propagandística i impossible de consumar-se si no és, com en el cas de Nike, que el patrocinador de la samarreta accepti desviar part de les seves obligacions contractuals a favor d’aquest forat financer de Laporta, una inversió a descomptar dels ingressos del club, actuals i de futur, minvant així una altra font de recursos ordinària i necessària que s’anirà assecant abans d’hora.
També, com en el supòsit de Nike, Spotify ha de resoldre internament la provisió financera d’arriscar diners en una activitat que continua sent indemostrable i ruïnosa per més que Laporta s’obstini a vendre-la, ara ja exclusivament a patrocinadors coneguts i en unes condicions que, com és evident, només persegueixen prolongar i retardar el problema en el temps. En cap cas el soluciona, només posposa la traducció de la sobrevaloració d’aquesta societat (408 milions) i del seu negoci (desconegut) en pèrdues si tant l’auditor com LaLiga no miren cap a un altre costat i accepten polp com a animal de companyia.
Capejar el temporal per a poder desbloquejar el marge salarial s’ha convertit en la nova obsessió laportista com cada estiu per aquestes dates, sempre amb els deures per fer, propinant puntades de peu financeres i deixant un rastre de solucions improvisades i d’empobriment institucional que a mitjà termini regurgiten i provoquen ardors d’estómac en una economia cada dia més precària.
El relat salvador de la solució mixta Nike-Spotify ja ha estat infiltrat en la vena mediàtica d’una premsa que contribuirà, sens dubte, a justificar una altra barbaritat en nom del fitxatge de Nico Williams, escenari que no deixa de ser idèntic al de l’estiu de fa dos anys davant la urgència de fitxar a Lewandowski i sis més jugadors i al de l’any passat quan tampoc van arribar els diners de Libero i fins el president va haver d’avalar per a inscriure els cinc reforços per a Xavi, el més car el d’Oriol Romeu, del Girona, comprat per menys de 4 milions. També recorda al de fa unes setmanes quan, poques setmanes abans del tancament de l’exercici, la mateixa corporació mediàtica laportista, eufòrica, anunciava la signatura de l’acord amb Nike de manera imminent, així com el tancament de les negociacions amb inversors per a Barça Studios amb empreses nord-americanes, australianes, europees i dels països àrabs més poderosos i presumptament bojos per fer-se amb part d’aquesta gran ‘negoci’. El mateix de sempre.
