Economista. Cap d’estudis a la Cambra de Comerç de Madrid. Director general d’Economia al govern de la Comunitat. Conseller delegat d’ENISA. Promotor d’iniciatives empresarials en l’àmbit de la tecnologia.
En cercles barcelonins, es parla ara del “dopatge” de l’economia de Madrid. Què ens pot dir sobre aquesta acusació?
La idea de “dopatge” és l’excusa dels líders a mig fer, mediocres. Una coartada comparativa que no condueix a res. Madrid, és innegable, ha tingut i té un plus de capitalitat. Des de fa molts anys, igual que Londres o París. Quan vaig començar com a economista, als anys 60, Madrid, que era ciutat i província, tenia llavors un plus de capitalitat, però negatiu. En el període que va des del final de la guerra fins a la transició, va viure aquest plus negatiu en el sentit que el franquisme va tallar totes les possibilitats de creixement i dinamisme d’aquesta possible economia.
Una cosa més pròpia de segles anteriors, que de mitjans del XX…
Madrid va ser un espai que tenia com a principal activitat econòmica l’Estat, la burocràcia. La “indústria” dels ministeris. El funcionariat, que era la principal força de treball, era el que alimentava la gent, però amb un balanç negatiu. La visió del franquisme era que Madrid havia de ser fonamentalment una economia de l’Estat, de la burocràcia. I Catalunya i el País Basc, economies industrials. Les Castelles i Andalusia, el rebost d’Espanya, i el Mediterrani, doncs igual. Això va fer un mal terrible perquè va castrar completament les possibilitats que tenia Madrid de poder desenvolupar-se. Era una economia tancada, d’amiguets. Per poder fer qualsevol tipus d’activitat havies de tenir una sèrie de llicències, si volies portar alguna cosa de fora, necessitaves una llicència d’importació.
El canvi econòmic de Madrid comença fins i tot abans de l’arribada de la democràcia?
Als anys 60, a la sortida del pla d’estabilització, Madrid es converteix en un pol d’atracció d’emigrants procedents de tot Espanya, comencen a desenvolupar-se la construcció, sorgeixen noves indústries… Amb la desaparició del franquisme, tot això es dispara. Apareixen una sèrie de possibilitats que fins llavors havien estat vetades. La movida no és només musical, cultural, de costums… També és de l’economia, que es desperta, es treu de sobre tota aquesta cultura franquista. En l’economia és el gaudi d’una certa llibertat. Ja no hi ha només l’economia dels ministeris. Es desenvolupen activitats més noves, com per exemple les telecomunicacions. En el sector metall-mecànic passa una cosa semblant.
Com es veien Barcelona i Catalunya, des de Madrid, en aquella època?
Es veien com el melic bonic d’Europa. Ens feien una enveja tremenda. Es veien més obertes, desenvolupades… En els primers anys de la transició, Madrid arrossegava un gran retard. Barcelona tenia infraestructures més importants, exhibia un cert dinamisme i, sobretot, no tenia la cotilla que havíem tingut nosaltres.
Aquella arrencada de noves activitats com, per exemple, les fires, és en part intuïtiva, voluntarista…? En qualsevol cas, al marge i gairebé a contrapel de les maquinàries de l’Estat?
L’economia firal, que, al costat de la logística, és un dels sectors més importants de l’economia de Madrid, es desenvolupa mitjançant un pacte de ciutat. Hi ha la Cambra de Comerç, la Comunitat, l’Ajuntament, que utilitzen unes economies d’escala de ciutat, de plus de capitalitat, en aquest cas positiu. Hi havia un aeroport que tenia un flux impressionant, que disposava d’activitats de serveis molt avançades…
Parlant de fires, a Barcelona encara es continua dient que Madrid les va “robar”, cosa que es fa extensible a la indústria de la publicitat, i algunes altres…
L’economia catalana era una economia d’indústria, amb una manca acusada d’una base de serveis, com tenia Madrid. Madrid no tenia indústria, però va començar a desenvolupar un punt de modernitat amb la consultoria. Ara això és un pilar de l’economia madrilenya. La indústria més avançada, la dels serveis, no la tenia Catalunya. No disposava de serveis financers potents, no tenia consultoria, màrqueting, publicitat i serveis a les empreses.
Instal·lada en el mite de “Catalunya, fàbrica d’Espanya”, Barcelona no s’ha deixat reposer sur ses lauriers?, que dirien els francesos?
Hi ha falta de lideratge. Una cosa fonamental, a nivell polític i econòmic. A Catalunya, crec que hi ha hagut una crisi de lideratge. En qualsevol cas, a Madrid hi ha hagut més una societat civil dinàmica que un lideratge, amb noms i cognoms. La societat civil madrilenya ha estat una cosa molt diferent de la societat civil catalana. En l’època de Franco, Madrid era absolutament falangista. Quan això explota, a Madrid es comença a crear talent, en tots els àmbits. Per descomptat, no mediatitzat pel sector estatal. La movida no va ser afavorida per les administracions, sinó tot el contrari. Es va fer a contrapel del poder, excepte potser una mica l’Ajuntament de Tierno Galván. En l’àmbit econòmic, la dinamització ve de l’atracció de talent. D’altres zones d’Espanya i també a escala internacional. A Barcelona, a partir dels Jocs Olímpics, el 1992, es produeix un alentiment.
Una cosa que l’impuls nacionalista, el procés, acaba agreujant dràsticament?
Es parla des de la mateixa Barcelona de la pèrdua de dinamisme, de la desaparició d’aquest punch cultural que havia tingut. Tot això és veritat, però sempre és relatiu. Perquè les coses no són irreversibles, s’hi entra, però també se’n surt. D’exemples en sobren. Però el procés ha frenat aquesta atracció de talent, que al final és la base del dinamisme. Un exemple que il·lustra la depressió que viu Catalunya és precisament aquest mirar els de fora moltes vegades amb prevenció. A Madrid això no passa tant, entre altres coses perquè és un producte d’al·luvió. Una cosa amb la qual les persones s’identifiquen i que constitueix un senyal d’identitat. Madrid tenia menys d’un milió d’habitants el 1936 i ara en té gairebé nou. La seva identitat és gairebé la no-identitat. En qualsevol cas, no és tan potent com la de Barcelona. Si amb el govern d’Ayuso s’aconsegueix propiciar aquest nacionalisme nacional-catolicisme, probablement això farà molt de mal a Madrid.
En poques paraules, com es podria definir el Madrid del 2024?
És una potència, però com totes té les seves dues cares. Un Madrid hiperdesenvolupat, hiperric que, a nivell mundial, està en l’estratosfera, com tota gran ciutat. Però dins d’això hi ha una enorme contradicció, desigualtats terribles. A Madrid li està fent mal, per exemple, l’atracció, a cop de Comunitat Autònoma, d’aquesta supressió de l’impost de patrimoni. Hi està portant el ric llatinoamericà, que, alhora, el que està fent és inflar el preu de l’habitatge, i una gentrificació galopant. Un element, que, des de fora, es veu com a positiu, està fent pols l’economia de Madrid. Això, amb el desbordament turístic, torna a retrotreure’ns al plus negatiu de capitalitat.
No obstant això, objectivament, Madrid i Barcelona comparteixen molts interessos comuns i amb un gran potencial de futur, si són capaços de posar-los en valor?
El paisatge franquista del territori i l’economia es va acabar fa més de mig segle, i això s’ha de reconèixer com un valor molt positiu. En aquest moment, qualsevol ciutat espanyola de tipus mitjà té un dinamisme i una visió equivalent a Madrid i Barcelona. Jo estic en un poble petitó. La gent passeja, fa ioga, es vesteix d’una forma moderna… La gent és moderna, en tots els sentits. Això és un gran valor de futur.
Projecció que comporta també una nova visió, actualitzada, d’Espanya, molt lluny d’aquella que mantenia Pujol, pròpia de Las Hurdes de Buñuel o a Campos de Níjar de Goytisolo?
A Espanya s’estan reposicionant les ciutats, els territoris. Hi ha una certa homogeneïtzació del que són les dinàmiques de creixement. Jo estic a 50 quilòmetres de Zara, una multinacional que té un gran efecte sobre l’economia gallega. I si vas a València, a l’Aragó…, et trobes amb fenòmens de molt interès. Per això, parlar de la competència Madrid-Barcelona i, pitjor encara, exercir-la, és mirar-se el melic. Hi ha multitud de focus i el que cal fer és reposicionar-se. Pensar que Madrid mira a Barcelona i Catalunya (que no ho fa) és bastant pobre. No té cap abast. Catalunya no pot viure d’esquena o contra la resta d’Espanya.
