Somric quan sento que Carles Puigdemont s’escandalitza i acusa Pedro Sánchez de practicar “xantatge” en vincular un finançament singular per a Catalunya a la presidència de Salvador Illa. S’escandalitza ell, que fa ben poc feia xantatge a Sánchez vinculant la llei d’amnistia a la presidència del govern espanyol, i sovint reclama l’abstenció del PSC a la seva investidura a canvi de deixar governar Sánchez a Madrid. Benvinguts a la política.
Somric quan algú remena i treu del barret de l’hemeroteca -taló d’Aquil·les dels polítics- unes declaracions a Catalunya Ràdio d’Alícia Sánchez-Camacho, de quan era presidenta del Partit Popular a Catalunya, ara fa 11 anys, en què defensava amb avidesa el finançament singular per Catalunya. Camacho parlava llavors d’oportunitat històrica i defensava que la reforma havia de ser una prioritat pel govern de Mariano Rajoy. De fet, barons del PP de llavors, com l’actual líder del partit Alberto Núñez Feijóo, ja s’hi mostraven en contra. Amb tot, el programa electoral del PP català duia la proposta l’any 2012.
Camacho anunciava que estava disposada, fins i tot, a trencar la disciplina de vot: “Defensaré fins al final aquest model de finançament singular, si el meu partit no ho accepta, valoraré les conseqüències; per a nosaltres és una prioritat la millor del model de finançament a Catalunya”. I quan li preguntaven per la resta de comunitats autònomes i els seus rebutjos, afegia: “Que negociïn defensant allò seu, però que no critiquin el que demana Catalunya”. A més, afirmava que els diners dels catalans no havien de servir per subvencionar la resta de comunitats: “Cal garantir que els diners que Catalunya envia a les comunitats es destinin a què creixin, i no per donar subvencions o regalar diners”.
Un argumentari, el de la Camacho, que serveix fil per randa a ERC per continuar reclamant el finançament singular. Com l’argumentari de Puigdemont, que també serveix a Isabel Díaz Ayuso per rebutjar-lo. Ayuso creu que un nou finançament per als catalans a canvi de vots seria una vergonya, i Puigdemont ho considera un “xantatge escandalós”. No estan tampoc tan lluny, oi?
El filòsof i escriptor francès Jean-Pierre Faye ho resumia amb la teoria de la ferradura, que diu que com més s’allunyin del centre dues postures oposades, paradoxalment, més coses començaran a tenir en comú. El símil es basa en la forma que té una ferradura de cavall, creant una mena d’oval inacabat a la part inferior; si atribuïm a aquesta figura els posicionaments polítics, podríem situar el centre a la part superior i l’esquerra i la dreta a cada costat, respectivament. El refranyer popular ho sintetitza encara més quan diu: Els extrems es toquen.
