Mancant la iniciativa institucional, com a resultat de la paràlisi econòmica i financera d’aquesta empresa familiar de Joan Laporta anomenada Barça, aquesta setmana han proliferat els debats i els programes monotemàtics sobre els temes d’actualitat blaugrana en els diferents mitjans i fòrums digitals, en els quals ja s’endevina un nerviosisme preelectoral creixent a l’empara de les informacions que remeten a determinats moviments en la rebotiga del barcelonisme. La cridanera possibilitat que sota la tutela d’Evarist Murtra s’estigui armant una plataforma de consens, amb noms com Joan Camprubí, Jordi Roche, Joan Roca, Sam Judez, Gerard Birbe, Carlos Galofré, Albert Rosés, Georgina Sánchez, Miro Molins i Marta Pascual, ha destapat la caixa dels trons i ha provocat en el si de la junta una inhibició expectant en el tram final d’aquesta batalla contra rellotge en la qual està immers Laporta per salvar els números de la temporada, sobretot aquest forat de Barça Studios de 100 milions i la necessitat de trobar la fórmula de complir amb el compromís de presentar beneficis ordinaris tal com es va aprovar en assemblea pels socis.
Siguin aquests opositors o d’altres, perquè no es descarta que el mateix Víctor Font s’acabi sumant a aquest moviment per salvar el Barça, la militància fora del laportisme sap que les cartes de Laporta estan marcades, perquè no té una altra sortida que, primer, cremar els beneficis del nou contracte amb Nike, que Laporta vendrà com el millor de la història, però que en la pràctica no aportarà una millora estructural dels ingressos per culpa de la precarietat i de les urgències actuals; segon, afegir una altra pirula en forma d’inversor fantasma que vingui a cobrir l’impagament de Libero (40 milions) i retardar així l’altre impagament dels 60 milions del termini vençut el 15 de juny passat fins a primers de setembre, una fórmula infantil d’enganyar-se a si mateix i a LaLiga per disposar d’un mínim marge salarial; i, finalment, formalitzar un o dos traspassos de jugadors amb mercat i amortitzats de la plantilla, escenari en el qual Araujo reuneix les millors condicions per a ser el protagonista d’una gran operació.
Hi haurà, igualment, elements d’anàlisi i de crítica sobrats per avaluar el resultat comptable d’un exercici que, Laporta ja ha avançat, podria contenir un benefici ordinari i al mateix temps un desequilibri extraordinari que justifiqués noves pèrdues. En realitat, a Laporta no li interessa donar ni mig milió de beneficis per la senzilla raó que en tornar a un estat de patrimoni net positiu deixaria d’estar en suspens l’article 67è dels estatuts, referit a l’aplicació de mesures de control econòmic. Bàsicament, tornarien a entrar en vigor l’obligació de sotmetre -i complir- a l’assemblea un pla de recuperació de pèrdues en dues temporades i de mantenir el deute net per sota del doble de l’Ebitda. Impossible per a Laporta.
Es ve, per tant, un escenari de circ comptable i financer juntament amb un altre festival de propagandisme barat sobre la impecable gestió econòmica dels últims quatre anys que “ha permès la recuperació dels estats financers”. Aquesta serà la cantarella laportista a partir de la setmana pròxima, la nova rondalla i la parafernàlia que tracti d’ocultar les grans bretxes en el casc d’una nau que s’enfonsa, principalment, pel pes del deute, pels 1.000 milions de les palanques que no han servit més que per a compensar els monstruosos errors del tancament de l’exercici 2020-21, malauradament a costa de patrimoni irrecuperable, i per culpa d’aquests 368 milions comptabilitzats com a ingressos pel suposat valor de Barça Studios que continuen pendents, una altra papereta per a un auditor que l’any passat ja es va empassar no sols el conte de Limak, sinó també 208 milions del valor del 51% d’una companyia que, en realitat, no val ni aquests 40 milions obtinguts fins ara dels 200 milions presumptament venuts des de 2022 pel 48% de les accions.
Es dona el no menys curiós i surrealista fenomen d’una apreciable empatia mediàtica i popular cap a aquest tàndem Laporta-Gaspart, que suma 500 milions de pèrdues en els seus respectius balanços, mentre que els altres tres presidents dels últims 46 anys, Núñez, Rosell i Bartomeu, que han tancat els seus mandats amb guanys i bastants més títols, han vist descendir la seva popularitat. La culpa la té exclusivament el domini del relat de Laporta i del seu poderós aparell de comunicació, tant com la complicitat dels mitjans i dels ressorts digitals a l’hora de comprar i repetir els seus mantras i els seus claims, la majoria falsos.
No ha faltat el toc fred i cada vegada més inintel·ligible de Marc Ciria, al qual se li han tancat les portes de l’aparell laportista des del moment en què va revelar la seva vanitat electoralista, que ara intenta, juntament amb un altre economista dels passius i condescendents, Iván Cabeza, generar una via tecnòcrata com a alternativa. Tan desatès es veu que necessita organitzar els seus propis fòrums, realment d’escassa transcendència, perquè la seva veu ressoni en aquest entorn de mediocritat.
Per això també és destacable el gir populista de José Elías, l’avalador i alhora culpable d’haver-li donat vida i corda a dos dels causants, Laporta i Romeu, de les majors desgràcies recentment sofertes pel Barça, com ara fer fora a Messi, signar voluntàriament i maldestrament les pitjors pèrdues de la història del club (481 milions d’una tacada) i un finançament de l’Espai Barça impossible de retornar. Elias assegura ara que, després de veure el documental sobre Núñez, li ha semblat que “aquest sí que era un president amb el que cal tenir”, admetent que el seu exempleat Eduard Romeu és dels que es creuen les seves pròpies fantasies financeres -per això el va acomiadar d’Audax- i que de sobte li han entrat ganes de participar en les pròximes eleccions, fins i tot sense descartar presentar-se a president. Tot indica que s’ha acostumat a la publicitat mediàtica, fàcil, generosa i gratis, que li proporciona el Barça.
I és veritat que arreglar l’atzagaiada causada pel seu aval ja és una cosa que li deu al Barça.
