El 2007, la periodista, escriptora i activista canadenca Naomi Klein va publicar un llibre emblemàtic, considerat pel diari The New York Times com “la biblia del moviment antiglobalització”: La doctrina del shock. L’autora hi sostenia que una idea que havia sigut tradicional a l’extrema esquerra, segons la qual una situació de màxima crisi (hiperinflació, crack bursàtil, etc.) podia facilitar i accelerar un canvi revolucionari, havia estat adoptada als anys setanta justament pel bàndol contrari; en concret per Milton Friedman, ideòleg del grup d’economistes ultraliberals conegut com Escola de Chicago.
“Només una crisi -real o percebuda- produeix un canvi veritable”, proclamava Friedman en un dels seus assajos més influents. I a partir d’aquesta crisi, afirmava, “una nova administració disposa de sis o nou mesos per posar en marxa canvis legislatius importants; si no aprofita l’oportunitat d’actuar durant aquest període concret, no tornarà a gaudir d’ocasió igual”.
A aquesta estratègia Klein l’anomenava doctrina del shock, que, com el seu nom indica, consisteix en aprofitar la commoció produïda per una crisi de primer ordre (cop d’Estat, catàstrofe natural, invasió militar, bancarrota econòmica) per implantar ràpidament mesures econòmiques profundes que en estat de bonança serien impensables i l’objectiu de les quals, bàsicament, és desmuntar tot allò públic per tal de beneficiar unes elits.
Friedman va tenir ocasió de posar en pràctica les seves idees a aquell immens camp d’experimentació que va ser el Xile d’Augusto Pinochet. Nomenat assessor del dictador, Pinochet va decretar, seguint les seves instruccions, tot un paquet de mesures ràpides (retallada de la despesa social, liberalització i desregulació generals, privatitzacions, etc.), aprofitant que el país es trobava traumatitzat pel cop militar i una hiperinflació galopant. “Va ser la transformació capitalista més extrema que mai s’hagi portat a terme enlloc”, afirma l’autora del llibre.
L’Argentina que va elegir Javier Milei comparteix amb el Xile d’aquella època la commoció econòmica, si bé el cas argentí és endèmic, amb la hiperinflació com a malson recurrent. Tanmateix, s’havia tocat fons amb l’últim govern kirchnerista: inflació interanual del 142%, reserves del Banc Central pràcticament esgotades i un país endeutat fins les celles. Després de conèixer la seva victòria electoral, Milei, en consonància absoluta amb la doctrina del shock, va advertir: “no hi haurà gradualisme ni tebior (…). Si no avancem ràpidament en els canvis estructurals que Argentina necessita, anem cap a la pitjor crisi de la història”.
En els seus primers cinc mesos de govern, l’economia ha empitjorat encara més, però aquest cirurgià de ferro confia en què el patiment d’avui permeti un nou floriment demà. El perill radica, òbviament, en què la nova medicina acabi matant el malalt. En tot cas, un article publicat el 13 d’abril al diari El País, signat per la periodista i escriptora Leila Guerriero, retrata una realitat inquietant: l’Argentina pateix una epidèmia rècord de dengue, amb 210.000 casos des de començaments d’any (quatre vegades més que en el mateix període de 2023), la qual ja ha provocat 160 morts. “Existeix una vacuna. S’aplica a centres de vacunació privats. Costa 130 euros. El sou promig és de 190”. En aquestes condicions, la població s’ha llençat de manera desesperada a comprar repel·lent per a mosquits que, òbviament, s’ha esgotat. I com que la picaresca hispànica és infinita, de seguida van aparèixer als carrers individus que “venien” una ruixada de repel·lent per cinc euros. I l’Estat? “No hi ha campanyes de prevenció per part del Govern”, denuncia. El ministre de Salut, per la seva banda, va afirmar en una entrevista que “la vacuna no s’inclourà en el pla de vacunació, però que “si el teu metge et fa una recepta perquè t’inoculis (…) està més que permès. És una decisió personal”. Cinisme inaudit al que la periodista replica amb un “no cal recepta: només diners”. Finalment, conclou amb aquesta reflexió: si la propera epidèmia es produeix en els següents quatre anys -els que abasta el mandat de Milei- “els habitants del planeta no saben què serà d’ells (…) però els argentins portarem avantatge: sabrem que anem a morir”.
Mentre escric aquesta nota, el president argentí es troba a Espanya. Aquest hooligan ficat a estadista ha arribat a afirmar que “l’Estat és una organització criminal”. Algú pot dubtar-ho, a la vista del model que proposa al món?
